Ahir, avui i demà

Banalitats

2010-10-06T15:42:00.004+02:00

9/09/08

He decidit no tornar a plorar. I ho dic amb tota la fermesa del món, amb la mateixa amb la que 5 min després sóc conscient que desfaré.

Avui, com ahir i com sé que serà demà,- perquè no només les pitonises saben preveure el futur-sé que no arribarà cap senyal. Que les onades del mar continuaran bramant a la costa, i que continuaré sentint la seva remor - propera a les meves oïdes, llunyanes al meu cervell -, continuaré escoltant els llargs silencis de la foscor i em semblarà, només per un instant, que em xiuxiuejen el teu nom.
La salinitzada brisa de la mar continuarà acaronant les meves galtes, contínuament, sense cesar un sol segon, i sé que m’endurà records d’un temps llunyà – o potser no tant llunyà -, continuaré notant el seu tacte sota el Sol d’un estiu calorós i que em semblarà, només per un instant, que m’acaronen com les teves mans.

Puc afirmar, també, que cap tempesta estiuenca que caigui damunt la mar serà capaç d’endur-se la remor, ni la brisa i que la sorra continuarà esmunyint-se, inaturablement, entre els meus dits.

He decidit que a partir d’ara banalitzaré tots els petits pensaments que duguin dibuixat el teu nom. I ho dic amb tota la fermesa del món, amb la mateixa amb la que 5 min després sóc conscient que desfaré.

Casal de joves, per quan?

2010-10-06T15:38:00.001+02:00

L'Ajuntament de l'Hospitalet no ha cregut mai en el jovent, no ha cregut mai en les qualitats i capacitats del jovent en el mateix moment que no ens permet participar i decidir en les polítiques de joventut. Tenim diversos casals per la gent gran, fins i tot un consell de la gent gran, en canvi, no hi ha cap casal de joves ni cap consell de joventut.

Les JERC fa anys que reclamem la creació d'un casal de joves, un espai de trobada i autogestionat pels i les joves on siguin aquests els impulsors mitjançant un procès participatiu, que el jovent sigui qui decideixi l'ús de l'espai. Aquest casal podria donar resposta a diferents necessitats del jovent com seria: casal d'entitats, bucs d'assaig, espai tecnològic, aules d'estudi, etc.

Creiem que l'antic CAP de la Plaça Espanyola, ocupat anteriorment per un grup d'okupes i on més tard va deixar de tenir ús és l'espai adient per encabir aquest espai. El projecte de l'Ajuntament és enderrocar l'edifici per ampliar la plaça, nosaltres però creiem que aquest espai seria l'idoni per encabir aquest projecte considerant les característiques de la zona i al costat de la oficina d'emancipació.

El jovent de l'Hospitalet mereix ja un casal per joves, mereix que l'Ajuntament consideri d'una vegada per totes la veu del jovent i ens permeti participar i incidir realment en unes autèntiques polítiques de joventut.

Festes de primavera? Així no

2010-10-06T15:35:00.001+02:00

Les festes de primavera han tornat a la nostra ciutat un any més i un any més el jovent ens veiem discriminats per unes festes en les quals no se'ns permet participar ni viure-les en català. Vivim unes festes de primavera on la presència del català és gairebé inexistent i on la participació és tant sols una utopia.

El jovent no ens conformem amb 3 concerts gratuïts a la Tecla Sala, tampoc amb pagar 21€ per uns concerts d'una festa major i menys en els temps que estem on si fa uns anys ser mileurista era tot un luxe, ara tenir un treball precari és una sort! El jovent volem avançar cap a unes autèntiques festes de primavera participatives on nosaltres puguem decidir quines festes volem i com les volem, que el jovent siguem els impulsors de les festes com fan a tantes altres poblacions.

Volem viure les festes en català com a llengua pròpia i de cohesió de l'Hospitalet. Si l'any passat dèiem que només hi havia un grup de música que cantava part de la seva discografia en català enguany podem dir que cap grup de música canta en català, dit això: gràcies marín . L'equip de govern hauria d'impulsar la música i la cultura en català i no només afegir-ho als discursos simplement perquè “és el que toca” i “queda bé”. Volem unes festes per tota la ciutat i no centrades principalment en el barri del Centre, l'Hospitalet també som Sta. Eulàlia, Collblanc-La Torrassa, Bellvitge...

Malgrat tot l'alcaldessa ens segueix venent un l'Hospitalet “modern, cívic, obert, crític, participatiu, multicultural, solidari”. Sincerament penso que vivim realitats paral·leles. M'estimo l'Hospitalet, m'estimo la seva gent i els seus carrers i per això vull unes festes a l'alçada de la nostra ciutat, unes festes on tots i totes hi puguem participar i trobem el nostre espai. Sembla però, que haurem d'esperar però mentrestant, que tingueu molt bones festes!...

Trenquem barreres

2010-10-06T15:20:00.002+02:00

Encara avui dia les dones ens trobem amb dificultats afegides a l'hora d'emancipar-nos i accedir a una plena autonomia que ens permeti desenvolupar-nos. La realitat de la dona jove a la nostra societat ha canviat però no encara la discriminació salarial: les dones joves seguim cobrant un 30% menys per desenvolupar la mateixa feina que un home. Moltes d'aquestes barreres s'han anat enderrocant gràcies a les nostres antecessores però n'han sorgit de noves.

Ens trobem amb un seguit de barreres com la dificultat a l'hora de trobar feina o la temporalitat que la crisi ha fet augmentar, però persisteixen encara d'altres com la discriminació salarial o l'assetjament sexual i per motiu de sexe que continuen sent una constant en el nostre dia a dia. Aquestes són sens dubte mostres de com el model patriarcal segueix vigent en la nostra societat i, en molts casos, fins i tot justificat.

Al darrer pla local de joventut aprovat el 2008 no fa esment en cap moment en quines mesures o intervencions es preveuen per tal de fomentar l'accés al treball de les dones joves o millorar-ne les seves condicions laborals. Des de les JERC l'Hospitalet creiem que aquest és un tema de cabdal importància i que en aquest pla s'hauria d'incloure un punt concret de dones joves amb mesures reals i efectives que ajudin a aquest col·lectiu.

Mesures com garantir una reserva de places de treball destinades cap a les dones joves així com promoure l'accés de la dona en els sectors on es troben subrepresentades ja sigui fomentant-ne la formació en aquests sectors, fomentar l'emprenedoria de les dones joves mitjançant ajuts, realització de programes que fomentin l'autocupació de les dones o que incentivin la formació de cooperatives... Aquestes poden ser unes bones mesures per ajudar a les dones joves a accedir al món laboral tot millorant-ne les seves condicions laborals.

Des de les JERC l'Hospitalet creiem que el jovent som una garantia de futur però també som el present, un present que hem de lluitar per millorar el nostre país. El futur està a les nostres mans i no podem resignar-nos a no fer res per més de la meitat del jovent del nostre país, només fent feina dia a dia podrem millorar les condicions laborals, econòmiques i productives per arribar a una autèntica igualtat de drets i oportunitats.

Tu també pots ser víctima de la violència masclista

2009-11-29T21:27:00.001+01:00

S'entén com a violència masclista la violència que s'exerceix contra les dones en un marc de relacions de domini, control i abús de poder de l'home envers la dona. Aquesta violència pot ser física, psicològica o econòmica, pública o en privat. Aquesta xacra social segueix avui dia més present que mai i moltes d'aquestes dones encara es troben desamparades . La violència masclista és un dels mecanismes més eficaços que impedeixen l'emancipació de les dones anul·lant la seva capacitat per poder esdevenir dones lliures i independents.

L'any passat les JERC l'Hospitalet vam fer especial èmfasi en la xifra de dones mortes i denúncies tramitades. Enguany volem posar èmfasi en la violència masclista exercida en les relacions abusives de parella. Les dones joves sovint veuen massa llunyà els abusos físics o bé només relacionen la violència masclista com a violència física, en canvi, no detecten com a violència masclista les actituds abusives de la parella. Des de les JERC volem remarcar que “controlar els missatges del mòbil” o frases com “no et posis aquesta faldilla”, “tu a allà no hi vas” o la gelosia són també violència masclista, priven i anul·len una vegada més la llibertat de les dones.

No hem de caure en l'error de pensar que només les dones amb baix nivell cultural o amb caràcter més feble són les que pateixen la violència masclista. Qualsevol dona pot ser víctima de la violència masclista i nostra és la tasca de denunciar-ho públicament. Callar no fa més que perpetuar aquesta situació, és un problema que ens pertany a tots i totes. La violència masclista que es duu en el si de la parella no és només un problema de parella, s'ha d'animar a la víctima a denunciar al seu agressor i no hem d'esperar a que la situació esdevingui pitjor.

Des d'aquest sentit volem remarcar un any més que la tasca duta des de l'Ajuntament és encara insuficient. S'ha de tenir especial èmfasi en els instituts lloc on comencen a aparèixer les primeres relacions, cal incidir en els i les més joves per tal que això ja no pugui ocórrer en un futur. Seria molt important crear una figura propera a les dones joves on aquestes puguin acollir-se en casos de violència masclista. És primordial ensenyar a les dones joves a detectar quins són els primers estadis de la violència masclista per tal que ho puguin denunciar el més aviat possible. Cal donar-li a la violència masclista la importància que té per això, continuem denunciant que un sol número de telèfon 3 hores un dia a la setmana queda molt lluny del que seria una vertader suport cap a la dona jove.

Recordar també que per qualsevol dubte i assessorament jurídic en matèria de violència masclista hi ha un telèfon d’atenció a les víctimes de l’Institut Català de les Dones el 900 900 120.

El jovent patim la crisi, el jovent volem mesures

2009-11-29T21:14:00.004+01:00

Des de les JERC creiem que el jovent és una part indispensable de la societat i una garantia de futur. Ara bé, fa anys que el jovent patim la nostra pròpia crisi particular: la precarietat laboral. Aquesta situació ha estat agreujada ara a més per la crisi econòmica la qual ja no ens permet ni tant sols la opció de trobar un treball precari. La manca d'opcions per l'accés al treball, les dificultats a l'hora d'emancipar-nos i trobar un habitatge a la mida de les nostres butxaques, la manca de beques per poder formar-nos i realitzar-nos com a persones ens impossibilita una vegada més l'accés a una vida digne.

Les dades parlen per si soles. Fa un temps també ens fèiem ressò d'una notícia: “el 26.6% dels ERO han estat presentats al Baix Llobregat i a l'Hospitalet, que perdem més de 12.100 llocs de feina”. I davant d'això què fa l'Ajuntament de l'Hospitalet? On són les mesures per pal·liar la crisi? On són els llocs de treballs promesos per la gent del Gornal?

Les JERC de l'Hospitalet volem denunciar la incompetència de l'Ajuntament a l'hora de trobar solucions per pal·liar la crisi del jovent, per això degut a la seva incompetència vam presentar una ERO (Expedient de Regulació Ocupacional) a l'Ajuntament de l'Hospitalet. La crisi confon les mesures per pal·liar la crisi com a pèrdues dels drets dels treballadors i treballadores. Nosaltres però proposem:

Elaboració d'un Pla Local d'Ocupació Juvenil que doni respostes a les necessitats ocupacionals del jovent de la ciutat.
Elaboració d'un Pla d'Autoocupació Juvenil que fomenti l'obertura de negocis per a joves emprenedors.
Promoure convenis entre l'Ajuntament i el sector privat per tal de procurar que els joves que s'acullin a cursos de formació acabin trobant feina, de la mateixa manera que s'ha d'instar a l'empresa per donar una bona formació a la gent que té contractada a través d'aquests cursos.
Inclusió de clàusules socials de barri, mitjançant les quals s'obligui a les empreses contractades per part de l'administració pública a reservar un % de places per a gent del barri on es duu a terme l'obra o servei.
L'Ajuntament com a avalador de projectes empresarials viables, per tal que els emprenedors puguin aconseguir el finançament necessari per a la creació de projectes empresarials nous
Realitzar cursos de formació destinats als joves i dedicats a com treballar en temps de crisi, ajudar-los a cercar feina, com trobar tramitar l'atur, què fer en cas d'acomiadament, quin són els seus drets...

Festes de Primavera no pels més joves

2009-04-21T17:56:00.004+02:00

Els rètols dels carrers fa setmanes que ens avisen la imminent arribada de les Festes de Primavera. Malgrat tot, cada any les festes resten impassibles per un ampli conjunt de la població. La manca d'activitats adreçades al jovent, centrada sobretot en els concerts, els quals, els dels grups principals tenen un preu d’entre 18€ i 21€, i amb només la presència d'un grup en llengua catalana transforma aquestes festes en impopulars i a anys llum del que haurien de ser les festes populars de la segona ciutat del Principat.

Ens trobem en un any de crisis econòmica on el jovent som un dels sectors més afectats, no només per la precarietat laboral que fa anys que patim com a joves, sinó pel que encara és més greu: la manca de treball. Creiem que és abusiu cobrar fins a 21€ per uns concerts que, a priori tractant-se de les Festes populars i remarco la paraula populars, haurien de ser accessibles tal com diu l'alcaldessa Núria Marín “on tothom pugui gaudir de l'espai públic”. Sembla però, que per l'alcaldessa dins del conjunt tothom no hi compta amb el jovent.

Per altra banda, la manca de presència de música en català menysprea i discrimina una vegada més la llengua pròpia de la nostra ciutat, així que quan l'alcaldessa diu “participar dels seus costums, des dels més arrelats dins de la nostra cultura catalana” serà que per cultura catalana entén la presència d'un sol grup amb una part de la seva discografia en català.

La passada legislatura les JERC vam presentar, a través del Grup Municipal d'Esquerra, una moció per la creació d'un Carnet Cultural Jove. Avui dia, anys després, encara segueix sense aplicar-se. Creiem que aquesta és una bona eina per apropar el jovent al consum de la cultura i de les Festes de la nostra ciutat i, per tant, creiem que és una bona oportunitat per posar-la en pràctica i de fomentar la participació del jovent en les Festes Majors.

Un any més les Festes de Primavera passaran per la nostra ciutat impassibles pel jovent, el qual no pot participar plenament en el seu contingut, discriminat lingüísticament i econòmicament.

Quan les porres són l'únic llenguatge del diàleg

2009-03-19T20:25:00.008+01:00

A tot arreu se'n parla avui de la brutalitat policial que van fer servir ahir els mossos d'esquadra indiscriminadament contra els estudiants, vianants i periodistes. És vergonyós que avui dia, en una suposada democràcia es continuïn produint espectacles d'aquesta mena en una societat que, recordem, ha d'avançar cap al diàleg i el respecte. Després de la desmesurada violència i persecucions pels carrers de Ciutat Vella duta cap a estudiants armats amb llibres i apunts avui encara es palpava a l'ambient la crispació on hem estat espectadors d'un silenci molt tens a la plaça Sant Jaume. Els partidaris com detractors d'aquesta situació no han trigat a sorgir. Encara que hi ha qui justifica l'actuació dels mossos el cert és que la condemna ha estat unànime on col·lectius com el Col·legi de Periodistes, el Col·legi d'Advocats, SOS Racisme i la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona s'han mostrat en contra de l'actuació policial i han demanat responsabilitats.

No és la primera vegada que es qüestiona l'actuació dels mossos d'esquadra, la policia que en principi ha de vetllar per protegir-nos fa un clar abús de poder. Vam ser espectadors també dels incidents ocorreguts a la comissaria de Les Corts gràcies a una de les primeres càmeres de vigilància que s'estan implantant a les comissaries. La situació però, està esdevenint insostenible degut a la ineficient tasca que està duent el Departament d'Interior per això cal que el Conseller Joan Saura dimiteixi, que es prenguin les mesures pertinents i es demanin responsabilitats. El que no podem fer es girar la cara cap a una altra banda, esquivar la realitat i passar de puntetes després del que ha ocorregut com ha fet en Joan Saura a les seves declaracions, cal contundència i no la rialleta que se li ha escapat al conseller durant les seves declaracions.

En tot aquest procés de reivindicacions pacífiques s'ha dubtat molt sobre la capacitat dels estudiants per decidir sobre el seu futur. Cada acció duta pels estudiants per fer sentir la seva veu i reivindicar el seu dret de participar en un procés que, no oblidem els principals implicats són els estudiants, ha estat mirada amb lupa. Tanmateix, els mitjans de comunicació han centrat la notícia en les ocupacions i incidents més greus que han succeït sense parar-se a mostrar quina és la vertadera reivindicació que fan els estudiants.

Es parla d'estudiants “anti-bolonya” quan els estudiants no estan en si en contra de bolonya (més ben dit EEES) sinó de com s'està aplicant a les nostres universitats. L'EEES ens aporta coses molt positives com poder validar els estudis al llarg d'Europa però del que no es parla és que tal i com s'aplica s'està produint una elitització de la universitat pública.

El nou EEES regula els crèdits en hores lectives i hores que ha de realitzar l'alumne pel seu propi compte fent incompatible el treball amb l'estudi, això sense un bon nivell de beques – que per altra banda és molt exigent – fa que només aquelles persones que tinguin prou recursos econòmics puguin accedir a uns estudis universitaris, per no parlar de l'augment considerable dels preus dels crèdits, on a més, obliguen als estudiants a matricular-se d'un mínim de crèdits. Per altra banda, l'adaptació al nou pla fa que es cursin menys assignatures optatives, pel que l'especialització és menor i si vols especialitzar-te has de realitzar un màster de preu considerablement superior al que es paguen els crèdits i allargant així més els estudis. Altra punt de conflicte és la introducció de l'empresa en el pla d'estudis, aquesta introducció que a priori podríem considerar positiva a l'hora d'incorporar-se al món laboral, es tradueix en que l'empresa controla part del contingut dels estudis creant així productes en funció del que necessita el mercat, un mercat altrament variable creant alhora persones altament especialitzades en una temàtica concreta però sense un coneixement general de la matèria. Es deixa doncs de concebre la universitat com un espai destinat al coneixement i passa a concebre's com un espai destinat al món laboral mercantilitzant els estudiants.

A grans trets aquestes són les principals reivindicacions dels estudiants. Amb les mesures que existeixen, perquè recordem l'aplicació de l'EEES depèn de les universitats, tots aquests problemes es poden solucionar mitjançant el diàleg. La darrera reivindicació dels estudiants no és cap altra que esgotar el termini de l'aplicació que és fins el 2010 podent obrir un espai de diàleg amb les universitats, malgrat això s'ha criminalitzat als estudiants com a antisistemes fent-los callar a cops de porra.

S'ha d'avançar cap a una educació, pública, en català i de qualitat. Els estudiants només han volgut decidir i participar sobre el seu futur, però si el futur que ens espera es bassa en la violència i no en el diàleg, tenim el futur condemnat retrocedint en tots els drets que havíem guanyat amb aquesta, sembla ser, falsa democràcia.

Les dones parim, les dones decidim

2009-03-17T18:53:00.002+01:00

Darrerament es parla molt del dret a l'avortament i de la necessitat de reformular l'actual llei que així ho regula. L'actual llei d'avortament es plena de mancances i restriccions que ocasionen una inseguretat afegida a les dones que es volen acollir al seu dret d'avortar de la mateixa manera que l'avortament està contemplat com un delicte penal excepte en tres casos: si el fetus presenta una malformació, si l'embaràs és fruit d'una violació o bé si aquest pot ocasionar un risc greu tant físic o psíquic per la dona.

No entrarem a parlar sobre les setmanes que ho regulen, però la realitat és ben diferent. El 97% de les dones que volen avortar ho fan sota el supòsit que pateix un risc greu, xifra que ascendeix fins a un 99% en les menors de 25 anys. La majoria d'aquests casos el risc no és cap altre que merament el voler avortar, malgrat tot la llei exigeix que ho certifiqui un metge o metgessa, un especialista en psiquiatria i en molts casos s'ha de recórrer a la justícia, deixant la decisió en mans de terceres persones, privant a la dona sobre el dret de poder decidir sobre el seu propi cos.

Tanmateix, la majoria de dones que decideixen avortar ho fan a la sanitat privada, la sanitat pública només acull 3% dels avortaments del Principat, el 4,8% de les Illes Balears i el 10,8% al País Valencià. Això és degut a que la sanitat pública és molt més restrictiva i s'han de seguir un seguit de processos que impliquen l'espera de vàries setmanes amb el conseqüent neguit i augment de risc que això comporta. Per altra banda, els centres on es poden realitzar l'IVE està ple de mancances territorials fent que les dones i acompanyants s'hagin de desplaçar suposant un cost afegit més.

Des de les JERC apostem per una nova llei de l'avortament lliure, gratuït i fora del codi penal. Lliure perquè les dones puguin tenir la capacitat de decidir sobre el seu propi cos. Gratuït perquè es pugui realitzar en la sanitat pública sense impediments. Fora del codi penal perquè és un dret i aquest no pot venir regulat per codi legislatiu, sinó per un codi civil.

L'avortament ha de deixar de veure's com un delicte penal i ha de passar a ser un dret d'exercici sobre el propi cos, que siguin les dones les que puguin decidir lliurement sobre el seu propi cos. S'ha d'obrir un debat transversal on les parts implicades puguin dir la seva i evitar així que s'acabi practicant de forma clandestina suposant així un veritable risc per la dona.

De la mateixa manera creiem que tota aquesta tasca legislativa i legal ha d'anar acompanyada de mesures de prevenció dels embarassos no desitjats. L'increment d'aquests en els darrers anys en els sectors més joves és realment preocupant. Les mesures iniciades per la regidoria de joventut pel que fa a prevenció i suport són realment deficients.

El Departament de Salut conjuntament amb la Secretaria de Joventut van iniciar un projecte anomenat “Projecte Màquina” el qual facilita als Ajuntaments de Catalunya la instal·lació i manteniment gratuït de màquines expenedores de preservatius a equipaments juvenils a un preu de 1,5€ per tres condons. Des de l'Ajuntament de l'Hospitalet no se n'ha fet cap demanda al respecte.

Les mesures disponibles al voltant de l'assessorament personalitzat al web de l'espai jove només fa referència a un telèfon on has de demanar cita prèvia els dimecres de 17 a 20h, la resta ho redirecciona al programa municipal per la dona. Actualment amb l'ús de les noves tecnologies els i les joves tendeixen a informar-se per la web, si aquesta no proporciona una informació clara, visible i explicativa, aquests es poden sentir desamparats.

Com ja vam advertir, el darrer pla local de joventut no contempla cap mena d'actuació ni mesura concreta, de la mateixa manera que la informació sobre les eines de suport que disposa l'Ajuntament són insuficients. Creiem que la regidoria de joventut ha de facilitar l'accés als joves a mesures preventives, no només d'embarassos no desitjats sinó també de malalties de transmissió sexual, així com una veritable informació i conscienciació sobre la importància de l'ús d'aquests i les conseqüències que se'n deriven. És necessari, sobretot, tenir més cura i seguiment sobre sectors més sensibles de la població, com pot ser el sector de la immigració. L'arribada de gent nouvinguda d'altres cultures o religions que prohibeixen l'ús de preservatius o pràctiques com la mutilació del clítoris, condicionen la llibertat de la dona a l'hora de decidir. Cal doncs que des de la regidoria de joventut es vagi més enllà de l'Espai Molí i dels programes DIRCES i es comencin a aplicar mesures útils i eficients pel jovent de la ciutat.

L'educació, eix fonamental contra la violència masclista

2008-11-25T15:32:00.006+01:00

La violència masclista malauradament continua sent una constant en la nostra societat, una violència que neix de la desigualtat, de l’abús de poder i del domini de l’home envers la dona dins d’una societat patriarcal. La xifra de dones mortes a causa de la violènca de masclista des d’inicis d’any fins al setembre a Catalunya ascendeix ja a 9 sense comptar les víctimes d’abusos i maltractaments tants físics com psicològics que segueixen patint cada dia dones de tots els indrets: veïnes, amigues, familiars... Només a Catalunya l’any 2007 es van registrar 15830 denúncies.

Tanmateix ni l’enduriment de les lleis, ni les campanyes fetes des del govern semblen sorgir efecte en una societat en la que se suposa que ha d’avançar cap a la plena igualtat. La llei integral aprovada ara fa 3 anys ha resultat infeficient en la seva aplicació, moltes de les mesures reflexades en aquesta llei han resultat poc efectives. Cada dia són més les dones que s’acullen als avantatges que va suposar l’aprovació de la llei però aquesta es troba plena de mancances i buits en el seu desenvolupament. La llei no preveia, a tall d’exemple, l’increment d’assassinats de dones que ja havien denunciat o bé que tenien un ordre de protecció en vigor. La violència masclista està augmentant en sectors on fins ara no era tant visible com és el cas del jovent.

Canviar el model de societat patriarcal no és fàcil però des de les JERC l’Hospitalet apostem per l’educació com a via per garantir un futur millor i arribar a abolir el patriarcat. Aquesta educació no només creiem que ha de donar-se a les escoles, sinó a les nostres llars, acabant d’una vegada per totes amb tots els estereotips imposats. Ens apropem a les dates nadalenques i cal que tinguem present la influència de les joguines sexistes en la conducta dels més petits. Les joguines envien missatges ocults a la canalla sobre els rols del patriarcat fent entendre per exemple a una nena que de gran haurà d’encarregar-se de les tasques de la llar. La infància és una de les etapes més importants en el desenvolupament de la persona com a individu i on s’adopten la majoria de conductes que més tard es manifestaran en l’adolescència i en l’etapa adulta.

Des de les JERC l’Hospitalet volem encoratjar a totes les dones víctimes de la violència de masclista a ser valentes i denunciar-ho. No volem que es repeteixin situacions a la nostra ciutat com vam veure el passat mes de setembre on va morir una veïna del barri de Sta Eulàlia a mans de la seva ex parella. Recordar també que per qualsevol dubte i assessorament jurídic en matèria de violència de gènere hi ha un telèfon d’atenció a les víctimes de la violència masclista de l’Institut Català de les Dones el 900 900 120. Per últim volem convidar a tothom a assitir als actes institucionals convocats per demà 25 de novembre.

Si ets una dona que pateix la violència de gènere o bé en coneixes a cap que la pateixi no ho dubtis denuncia-ho.

Ningú no ens va advertir

2008-08-16T01:11:00.004+02:00

I obro, de nou, aquella carpeta, i regiro, de nou, aquells fulls tot esperant que te m'apareguis,

de nou.

Ningú no ens va advertir que en aquell precís instant s'iniciava un compte enrere. Que serien moltes les hores, els dies, els segons, les pluges, els somriures, i les flors que floririen des d'aquel instant. I encara, encara avui, sóc capaç de recordar aquell somriure confiat, la forma de les ones que dibuixaven els teus cabells, la pell bruna del sol d'un estiu calorós, fins i tot, aquella xapeta vermella que duies penjada a la motxilla, aquelles albarques estiuenques, i aquells, aquells ulls blaus, que resten encara clavats a la meva retina. Encara, encara avui, sóc capaç de recordar aquelles primeres paraules que em vas adreçar, tot just quan s'inicià el compte enrere. Encara, encara avui, em veig amb cor de calcular el nombre de gotes de pluja – i el paraigües descuidat – que ens van esvalotar els cabells.

Ningú no ens va advertir que els dilluns serien una mica menys feixucs. No ens van advertir que anhelaríem els bon dia – amb les lleganyes encara als ulls – a primera hora del matí, amagats rere un diari qualsevol, i que aquells, aquells moments, serien tot el que necessitarien els nostres llavis per dibuixar un estúpid somriure que perdudaria durant tota la jornada. No ens van advertir, tampoc, que aprendríem a jugar amb les mirades, ni com de difícils són els comiats.

Ningú no ens va advertir de la quantitat de quilòmetres que recorreríem – plegats – en aquell autobús. No ens van advertir que les cançons que ens cantaríem a cau d'orella adquiririen un nou caire. No ens van advertir que llavors les distàncies es mesurarien en petons, ni tampoc que el despertar d'un bell somni pogués arribar a ser tant dolç.

Ningú no ens va advertir de les vegades que recorreríem – plegats – els carrers de Ciutat Vella. No ens van advertir que, quan el compte enrere finalitzés, tot adquiria una nova dimensió, i que no podríem dir el nom d'aquells carrers, aquelles places, sense recordar els nostres noms. No ens van advertir que cada cantonada ens recordaria la nostra olor, ni tampoc de quants petons serien còmplices aquells carrers. No ens van advertir que tal volta, recorreríem – plegats – aquells carrers i reviuríem, entre nans i fades, la nostra pròpia llegenda medieval, tu series el meu cavaller i jo, la teva princesa. No ens van advertir de la bellesa dels estels, front el mar. Ningú no ens va advertir que aquells carrers espiarien els nostres moviments, refermant-nos, com una parella més, davant els seus ulls.

Ningú no ens va advertir que un dia deixaríem de buscar mots rebuscats i que en compte de dir tu i jo seríem capaços de dir : nosaltres.

Polítiques de joventut? Per quins joves?

2008-07-15T14:39:00.003+02:00

Ja fa un temps que com a jove de la ciutat de vegades em pregunto on són les polítiques de joventut d’aquesta ciutat, sobretot, comparant amb d’altres poblacions – no necessariament més grans - que ens passen per davant en mil sentits. La ciutat de l’Hospitalet presenta una gran mancança pel que fa a les polítiques de joventut, fet que trobo realment lamentable tenint en compte la importància del jovent en el desenvolupament d’una ciutat.

Ens trobem davant d’un pla local de joventut - el qual hauria de ser el punt de partida d’aquestes polítiques – que per començar no ha comptat amb la participació del jovent. Un pla local on no es defineixen mesures concretes que fomentin la participació del jovent i només parla de la coordinació amb les diferents estructures de l’ajuntament i l’Espai Molí. Ens trobem davant d’un pla que no crea mecanismes que permetin una bona comunicació entre l’Ajuntament i el jovent, amb només un sol punt d’informació per, recordem, la segona ciutat en nombre d’habitants del Principat. Només podem classificar la tasca de la regidoria de joventut com a deficient a l’hora de crear mecanismes que permetin la participació del jovent i les entitats, coneixedores de primera mà de les necessitats i mancances dels i les joves.

Ens trobem davant la passivitat de l’Equip de Govern a l’hora de dur a terme mocions aprovades a la darrera legislatura com el Carnet Cultural Jove, o davant del rebuig de mocions com la creació d’un Consell Local de Joventut que permetria una vertadera participació del jovent en les polítiques de joventut. Hem vist també com a la celebració de les III jornades pràctiques en polítiques municipals de joventut celebrades a la Farga es van fer al marge de les entitats juvenils de la ciutat, les quals no han rebut cap tipus d’informació ni han estat convidades a participar-hi. Fet que mostra, una vegada més, la manca de voluntat per part de la regiduria de joventut de tenir en compte les entitats juvenils de la ciutat a l’hora de definir les polítiques de joventut.

Així doncs, cal establir unes polítiques de juvenils pels i dels joves, unes polítiques que facilitin al jovent la seva emancipació en tots els seus àmbits, tant pel que fa a l’habitatge com a l’educació passant per l’oci i la cultura. Unes polítiques que fomentin la participació juvenil en aquestes, així com, un model informatiu bidireccional, s’ha de saber escoltar als joves i copsar les seves necessitats i preocupacions, de la mateixa forma que el jovent ha d’estar informat.

Des d’aquí animo a l’Equip de Govern a que reflexioni sobre el paper dels joves a la ciutat, la feina feta i els animo a posar-se les piles i començar a replantejar-se quines haurien de ser les polítiques de joventut que realment necessita la ciutat.

Publicat a www.hospi.cat

Gràcies

2008-05-11T20:02:00.003+02:00

Ja fa unes quantes setmanes que vaig tenir el gran honor de ser escollida com la nova portaveu de les JERC l'Hospitalet i només puc dir gràcies als tots els que m'heu donat suport, gràcies a tots per confiar en mi.

És per mi un orgull i un gran repte representar el jovent independentista de la ciutat. Tinc el precedent de la feina ben feta, de la molta feina feta, sempre a prop del jovent, intentant en la mesura del possible copsar les preocupacions dels i les joves, mobilitzar el jovent, fer arribar la nostra veu arreu de la ciutat, ser presents quan cal ser-ho. La feina no ha estat fàcil i no ho serà. Agafo les rendes de la secció local en un dels seus millors moments on gairebé s'ha triplicat el nombre de militància activa. Sóc conscient que potser no serem les joventuts amb més nombre de militància de la ciutat però també sóc conscient que som la única organització juvenil de la ciutat que la seva filosofia es bassa en el treball pel i amb el jovent. Així doncs, cal continuar aquesta dinàmica adoptada en els darrers anys i aprofitar l'empenta de la gent nova que avui ens fa costat.

Avui dia el jovent de la ciutat passa per una etapa no gens favorable sobretot pel que fa a l'emancipació. L'alt preu dels habitatges, la precarietat laboral, l'especulació, l'alta taxa d'immigració... A més té el valor afegit de la pèrdua de caràcter i personalitat per la proximitat amb Barcelona. L'Hospitalet potser no serà la ciutat més bonica de tot els Països Catalans, potser tindrem moltes mancances, però és la meva ciutat i me l'estimo, m'estimo la seva gent, els seus carrers... i per això vull el millor per la meva gent.

L'Hospitalet és quelcom més que com malanomenen alguns "un barri de Barcelona", és la segona ciutat en nombre d'habitants del principat darrere de Barcelona amb 260.000 habitants. L'Hospitalet té els seus llocs per veure-hi, per perdre't. El parc de Can Buxeres, el parc de les planes, el parc de l'Alhambra, les rambles, l'esglèsia romànica de Santa Eulàlia, l'ermita de bellvitge, l'acollidora... Una ciutat dividida per les vies del tren, fundada primerament per la immigració barcelonina quan les muralles de la ciutat de Barcelona es van quedar petites, més tard per la immigració de Múrcia i Andalusia per la construcció del metro i ara per la immigració àrab, sudamericana, africana..., una ciutat la qual el seu nom ja ho diu tot, l'hospitalet, no d'hospital, sinó d'hospitalitat el qual el reb de l'antic hostal -que no hospital- que acollia a la gent que hi passava, una ciutat d'acollida, Té una personalitat que només la pots copsar coneixent-la a fons, però sobretot, el que fa especial l'Hospitalet i el que la diferencia més de Barcelona és la seva gent, la seva forma de fer i de conviure.

També fa unes setmanes ens va abandonar de les JERC una de les persones que més m'ha ensenyat, el Jesús Palomar. Només voldria des d'aquí agraïr-li aquests anys al seu costat. El Jesús és una d'aquelles persones que potser diràs que no calla mai, però que les seves aportacions són sempre interessants, li agrada la feina ben feta i facilitar-li als altres! És una d'aquelles persones que saps que pots parlar de tot i que hi pots confiar. Haurà abandonat la militància, però ell ja ho sap, les JERC mai s'abandonen i sé que podré comptar amb el seu ajut sempre que ho necessiti.

Representar les JERC l'Hospitalet és per mi un gran repte i un gran honor, i més veient els "cracks" que m'han precedit com l'Eduard Suàrez o la Núria Palomar, dels quals he après i aprenc diàriament. Només espero arribar a fer-ho la meitat de bé de com ho han fet ells dos i que em segueixin fent costat en aquesta nova etapa i responsabilitat que per mi representa representar el jovent independentista de la ciutat.

I si...?

2007-10-31T01:58:00.000+01:00

Una vegada més feia tard, aquesta vegada, però, no per culpa meva. Vaig sortir de casa amb el sopar encara a la gola, a pas ràpid i tota cofoia, l'ocasió s'ho mereixia. Feia mesos que esperava aquesta trobada. Em va costar decidir la roba que em posaria, volia estar ben maca per quan em veiés. Finalment em vaig decantar per un vestit verd ben curtet. Vaig decidir no maquillar-me gaire, només una ratlleta negra sota l'ull, no volia que sembles que m'havia arreglat gaire, volia anar ben natural. Mirava el rellotge, ja eren dos quarts d'onze, sembla que l'idea d'anar al cinema hauria de quedar posposada per una altra ocasió. Llàstima perquè en tenia ganes. Ara em dirigia a agafar l'autobús per poder agafar el metro, com si no fes prou tard ja... No feia més que mirar el rellotge contínuament i veure com el temps passava més ràpid del que em pensava, ni tan sols feia cas a la música de l'mp3, cosa que m'ajuda molt a aïllar-me del que m'envolta i sobretot dels típics pervertits de carrer que a la que t'arregles una mica no et deixen en pau. Aquesta vegada però, ni la música em va servir per no escoltar els comentaris. Torno a mirar el rellotge, ja eren tres quarts. Vaig intentar alleugerir el pas per anar guanyant temps. Com si no tingues prou amb els nervis que tenia per retrobar-me amb ell s'unia l'angoixa de fer-lo esperar i haver de suportar els comentaris de la gent.

Finalment vaig arribar a la parada del bus, acabava de marxar. Semblava que els astres s'haguessin unit per fer-me arribar més tard. Em vaig recolzar a la paret i vaig encendre un piti mentre esperava al següent bus. Però, al girar al cap cap a l'esquerra tot va canviar. De sobte els meus ulls van anar a topar amb els ulls d'un altre noi, potser de la meva edat. La seva cara no em resultava coneguda tot i que em recordava a una parella que vaig tenir fa molt de temps. Era ros, d'ulls marrons, prim i d'alçada mitjana, duia una motxilla i vestia de forma informal, amb pantalons amples i samarreta de màniga curta. Tenia cara d'innocent, de no haver trencat mai un plat. Vaig girar el cap fent veure que no li donava importància a la seva presència, però de tant en tant el mirava de reüll. Torno a mirar el rellotge, però quan arribarà el bus? Aixeco el cap i pam! Allà venia. No tenia la confiança que trigués tant poc en venir el següent. Sembla que el noi també l'estava esperant. Mentre apagava el piti gairebé se m'escapa el bus. Uf! Sort que el conductor em va obrir les portes, només em faltaria això, perdre un altre bus. El noi restava assegut als primers seients. Jo vaig decidir seure a l'altre banda uns seients més enrere, el just per poder mirar-lo dissimuladament. Estava molt nerviosa, no només perquè el noi no parava de girar-se a mirar-me, sinó per la trobada i el fet que cada vegada era més tard. Cada vegada que les nostres mirades coincidien tots dos giràvem el cap dissimulant. De sobte em posava a buscar alguna cosa dins la bossa, o mirava el rellotge. El noi simplement es limitava a mirar cap a una altra banda.

Arribem a Plaça Espanya, tots dos vam baixar per una porta diferent del bus. Tenia la remota esperança que ell també es dirigís a agafar el metro i poder allargar una mica més aquest joc de mirades. Anàvem caminant tots dos l'un al costat de l'altre cap al metro, a pas molt ràpid, com si estiguéssim competint. A l'arribar a les taquilles ell va ser més ràpid traient la tarja de metro i se'm va avançar. Ara només calia que agafés la mateixa línia i direcció que jo. I... sí! Va seure en un dels bancs del final, jo vaig seure dos bancs més enllà, no fos cas que pensés que el seguia. Arriba el metro i per suposat, vaig decidir entrar al mateix vagó que ell. Jo em vaig quedar dreta, recolzada a les barres, ell va seure uns seients més enllà. Estàvem l'un cara l'altre. Ara ja no ens calia dissimular. Tots dos ens miràvem fixament, per què seguir amagant-ho? Tenia la sensació que els seus ulls recorrien tots i cadascun dels racons del meu cos, que em menjaven amb la seva mirada, cosa que m'avergonyia i que feia que no pares quieta mirant d'una banda a l'altra i retornant-li les mirades. Dues parades més enllà van entrar dues noies i es van posar davant meu. Ara només podia veure'l entre el petit espai que hi havia entre les dues noies. Ell continuava mirant-me fixament. Quan ja dúiem força parades, semblava llegir-se a la nostra mirada, en quina parada deus baixar? Ens miràvem desitjant que aquell joc continués, que baixéssim a la mateixa parada, que el trajecte fos etern, que algú dels dos decidís dir alguna cosa...

Era ja la meva darrera parada, m'apropo cap a les portes i me'l quedo mirant.Ell no es va moure, fet que em va fer suposar que ell continuava. Em mirava, ara però, amb una cara com trista, com suplicant-me que siusplau no baixés que això no es podia quedar així. Per uns moments vaig dubtar, i si no em baixo i continuo el joc? Ja gairebé me n'havia oblidat que feia tard i que tenia una trobada que feia molt de temps que esperava. Feia estona que no pensava en res més que en aquella mirada que m'analitzava de dalt a baix, que resseguia cadascun dels racons del meu cos, que semblava que em digues vine amb mi... Però no, no ho vaig fer, qui sap qui podia ser? Al cap i a la fi, no el coneixia de res, podria ser qualsevol persona. I si volia aprofitar-se de mi què? Així que ho vaig deixar córrer. El metro es para, obro les portes i baixo. Començo a caminar poc a poc, allargar la sortia del metro malgrat que fes tard, volia comprovar si tot això que havia estat pensant tota l'estona no eren sinó imaginacions meves. Si no ho eren de ben segur que al marxar el veuria mirant-me des de la finestra del vagó. Pip, pip, pip. Es tanquen les portes i el metro es posa en marxa. Em fixo din del vagó i just quan el localitzo... estava completament girat sobre si mateix amb una cara de pena que no havia vist mai a ningú. En aquell moment em vaig empenedir molt de no haver continuat. Ara, però, no hi havia volta de fulla.

Surto al carrer i començo a caminar, miro el rellotge. Les onze i deu minuts! Què tard! Accelero el pas però no em podia treure del cap l'imatge d'aquell noi veient-me marxar des del vagó, ara semblava ja no importar-me el fet de fer tard i de trobar-me amb algú tant especial. No podia deixar de pensar en que hagués passat si algun dels dos hagués decidit dir alguna cosa. De sobte me n'adono que ja havia arribat al meu destí, ara si, vaig deixar de pensar en el noi aquell. Mentre pujava les escales la imatge del noi es va esvair i van tornar els nervis que tens sempre abans de quedar amb algú que te'n mors de ganes de veure.

Ara, encara em pregunto, què deu ser d'ell? Va agafar el metro al mateix lloc que jo, per tant, deu ser del meu mateix barri i no deu viure gaire lluny. I si un dia ens trobem pel carrer, s'enrecordarà ell també de mi? Decidirem no deixar passar l'ocasió? I si fos l'amor de la meva vida i l'he deixat escapar?

Con H de hipocresia

2007-10-18T21:11:00.000+02:00

Just avui el PSOE ha presentat el lema amb el qual promocionaran l'acció de govern on parla de "lealtad, solidaridad i humildad", on són ZP? On és la lleialtat al compromís que vas fer a tots els catalans? On és la solidaritat?

Una llei de la memòria històrica que entre d'altres coses no reconeix la nul·litat del judici militar de Companys, afusellat pel règim franquista fa 67 anys a Montjuïc. Una llei que fa anys que s'hauria d'haver fet, per dignitat, i que quan tot just s'està fent se'n descuida de fets tant importants com l'assassinat de Companys. Com no, una vegada més, el PSOE se'n descuida de Catalunya a l'hora de redactar la nova llei, no oblidem les injustícies comesses a Catalunya pel règim franquista. I on hauria de ser el PSC per recordar-li al PSOE que aquí estem els catalans, què fan? Donar suport incondicional al PSOE, no sigui cas que s'emprenyin! I després el PSC ens vindrà a les eleccions amb que ells miren pels interessos dels ciutadans... Ja no és nou, tots sabem de quin peu coixeja el PSC. Ja ho vam veure amb l'Estatut on es va rebaixar a acceptar les misèries que ens va voler donar el govern de Zapatero, juntament amb la baixada de pantalons de CiU no ho oblidem que ara porten la disfressa de radicals.

Quina és la nova ara? Ara tenen la barra de rebutjar la iniciativa pel retorn dels Papers de Salamanca, quan el govern de Zapatero es va comprometre a fer-ho abans de que s'acabés la legislatura i el PSC va votar a favor d'aquesta mateixa moció presentada al Parlament. I per acabar-ho d'adobar el PSC pretén assistir al concert pel retorn dels Papers de Salamanca convocat pel proper diumenge 21 d'octubre per la Comissió per la Dignitat. I em pregunto... com pots rebutjar la iniciativa pel retorn dels papers de Salamanca i alhora assistir al concert en motiu del retorn d'aquests? Això no és més que un acte d'incoherència. M'és igual el Centre Documental de la Memòria Històrica de Salamanca no estigui en funcionament. Això no són més que excuses per endarrerir el retorn dels papers, que no oblidem, van ser confiscats a la força durant el règim franquista. Documents tant de particulars com d'entitats privades que haurien d'haver-se retornat als seus destinataris fa molts anys. I si no els retornen ara, quan ho pensen fer? Les eleccions generals estan a punt de caure i el govern del ZP es va comprometre retornar els 2 milions de documents abans de finalitzar la legislatura. Potser és això el que els preocupa. Els preocupa més les properes eleccions generals que fer justícia...

De forma anàloga caldria recordar la hipocresia del govern PSC de l'Hospitalet, que estan tot orgullosos de la construcció del Pont de la Llibertat quan, en més de 20 anys governant la ciutat no han estat capaços de retirar dels nostres carrers tota la simbologia feixista present (plaques als carrers, noms de places i carrers, monuments...) fins que l'any 2004 les JERC l'Hospitalet a través d'Esquerra vam presentar una moció per la retirada d'aquests. Sembla mentida que després de tants anys, per dignitat, l'Ajuntament no s'hagués preocupat el més mínim en retirar tota la simbologia feixista dels nostres carrers i que recordem, fins fa uns mesos no van retirar la creu fexista de Santa Eulàlia homenatge a ja sabem quins "caidos".

Com veiem darrere del "talante" i les bones paraules del PSC/PSOE no s'hi troba més que la H d'hipocresia.

Privacitat del bloc

2007-10-07T21:05:00.000+02:00

Atès que emprant aquest web http://copyscape.com he descobert que hi ha una persona que ha modificat i ha fet passar per seu un escrit meu comentant a reagrupament.cat i al bloc d'un regidor d'esquerra deixo constància a la part dreta del bloc que està prohibit fer divulgació dels escrits del meu bloc sense el meu consentiment o sense el reconeixement de la meva autoria. Tanmateix queda prohibida la modificació de l'obra, així com fer-la passar per seva.

5 anys de lluita al teu costat

2007-10-05T02:41:00.000+02:00

Hi ha homes que lluiten un dia, i són bons.
N'hi ha d'altres que lluiten un any, i són millors.
N'hi ha que lluiten molts anys, i són molt bons.
Però n'hi ha que lluiten tota la vida.
Aquests sóns els imprescindibles

Sembla mentida, ja són 5 els anys de militància a les JERC. Recordo aquella Festa Major de Bellvitge amb 14 anyets tan sols quan vaig topar amb dues personetes, el Jesús i l'Eduard, que em van encoratjar a emprendre aquest camí. Un dia no fa gaire, una amiga em preguntà, i per què et vas fer de les JERC? És curiós que ningú m'ho hagués preguntat fins ara, oi?. Suposo que m'hi vaig fer perquè tenia uns ideals prou clars, buscava gent que pensés com jo i tenia moltíssimes ganes de fer coses, que aquests ideals no fossin només això, ideals, i que restessin guardats al meu cervell. Ara puc dir que potser era massa jove, però no me'n penedeixo pas. Aquests 5 anys m'han ajudat molt a formar-me com a persona, a treballar en equip, a reforçar els meus ideals.

Han estat moltes reunions, sopars, xerrades, encartellades, accions... I puc dir que a dia d'avui les recordo totes i cadascuna. I si d'una cosa podem presumir a l'Hospitalet és que malgrat ser pocs som molt dinàmics. Ens creiem el que fem, i tenim molt clar el que volem. Ens estimem la nostra ciutat, malgrat que vulguem canviar alguns aspectes, per això mateix volem el millor pels ciutadans.

No voldria pas escriure sobre aquests 5 anys a les JERC sense deixar constància en aquest humil espai sobre la importància dels companys que han fet possible tot això i dels quals he après moltes coses - i les que em queden per aprendre! -, la Núria, el Jesús, l'Eduard... i els que em deixo!, els quals admiro i espero seguir lluitant al seu costat durant molts anys més. A la gent del Baix Llobregat per donar una altra visió de les JERC i pels bons moments i les complicitats que hem passat junts.

I seguim amb les mateixes ganes de fer feina, no hi ha res que t'encoratgi més que veure que dia rere dia s'uneixen més persones al teu projecte i això és una senyal més de la feina ben feta.

L'Hospitalet cada dia més net?

2007-07-17T21:26:00.000+02:00

Ja fa temps que l'Ajuntament de l'Hospitalet va engegar una campanya on deia "l'Hospitalet cada dia més net" però els veïns de Sta Eulàlia no podem fer altre cosa que contraposar-nos a aquest eslògan i dir la realitat: l'Hospitalet cada dia més brut! No ve de nou, ja fa mesos que els veïns es van queixant però ha arribat el moment de fer sentir les nostres veus, no ens pensem quedar de braços creuats davant el passotisme de l'Ajuntament. Ençà fa uns mesos els veïns de Sta Eulàlia veiem com dia rere dia les condicions de neteja del nostre barri van empitjorant. Ja ni tan sols ens queixem de la polseguera i el fang que diàriament hem de patir degut a les obres de l'AVE sinó que l'Ajuntament està descuidant els serveis de neteja i recollida de la brossa també.

Els veïns hem de suportar l'acumulació de gran quantitat de contenidors davant de les nostres cases, sense que aquest siguin rentats degudament, com la brossa es llençada al llarg de tot el dia dins dels contenidors amb el tuf que suposa això pels veïns que tenim els contenidors al davant, com la brossa es va acumulant fora dels contenidors i es regirada i escampada per la vorera pública. Estem farts de sortir del nostre portal a qualsevol hora del dia i trobar-nos amb aquesta quantitat de brossa escampada davant dels nostres nassos. Condicions que ja són insostenibles i més ara a l'estiu on la calor afavoreix encara més el tuf i la proliferació de microorganismes.

Ja fa uns mesos que la neteja en el barri de Sta Eulàlia s'ha vist descuidada per les obres. Abans podíem veure com la plaça de l'església es netejava degudament. Ara només trobem acumulació de pols. On són els serveis de neteja que abans netejaven el nostre barri? Les voreres es troben brutes de pols, de pixum i del suquet que gotegen les bosses d'escombraries sense que els serveis de neteja facin res al respecte. Farts d'aquesta situació els veïns no paren de queixar-se i si no es troba una solució ben aviat de segur que les queixes del veïns aniran en augment. D'aquesta forma els veïns de Sta Eulàlia exigim a l'Ajuntament un canvi en les polítiques de neteja del nostre barri JA.

L'HOSPITALET CADA DIA MÉS BRUT!

Tornem-hi!

2007-07-07T00:52:00.000+02:00

Després d'un temps d'inactivitat blocaire he decidit retornar. M'hagués agradat haver pogut actualitzar més el bloc però ja hagi estat per manca de temps o de ganes no ha pogut ser. Han passat moltes coses en aquests mesos d'inactivitat, tant de caire polític com personal, i si em permeteu, i sinó també que per alguna cosa és el meu bloc, em disposo a fer un petit balanç.

L'actualitat política ha estat molt renyida en aquest temps. Hem passat unes eleccions municipals on per desgràcia, hem perdut l'únic regidor que teníem: l'Eduard Suàrez. Una persona molt capacitada i amb moltes ganes de fer feina pels i les hospitalencs/hospitalenques. Personalment, penso que s'ha fet molta feina i que ens ha passat factura el descontent general amb la política. No hi ha res que faci més ràbia que, tot i saber que s'ha fet molta feina i molt ben feta, els resultats obtinguts no es corresponguin amb els resultats que penso que ens mereixíem. Però bé, això ja ha passat i ara toca seguir treballant encara més (si es pot). No ens podem deixar vèncer pel desànim, ans al contrari, necessitem ara més que mai ressorgir amb més forces malgrat que ara no serem ningú pel que fa als mitjans de comunicació. L'Hospitalet es mereix quelcom millor que el que tenim ara i no ens hem d'arrugar, hem de plantar cara a la situació per millorar les condicions de vida dels i les hospitalencs i hospitalenques.

Personalment el balanç el considero força bo. Un any de canvis, tal i com m'esperava, on tant hi ha hagut moments esplèndids com moments que voldries desaparèixer. He conegut gent fabulosa que sé que passi el que passi els conservaré, que sempre podré comptar amb ells pels que calgui, gent amb qui pots sortir i passar nits inoblidables. Però també he conegut gent que no es mereixen el que tenen. Prefereixo pensar que el temps posa al seu lloc a tothom. He patit també un desengany amorós, sempre em quedarà el consol de pensar "va ser bonic mentre durà". Mentiria si digues que no he estat feliç tot aquest temps que ha durat, però també mentiria si digués que no ha significat res per mi, que ja no m'importa. Mentiria si digues que no el trobo a faltar, que no enyoro tots aquells moments, quotidianitats de la vida diària al seu costat, mentiria si digués que res em recorda a ell, mentiria si digués que no estic dolguda... Però també sé que no em puc permetre decaure, que coses pitjors he viscut. Quan la vida et dona l'esquena hem de somriure i treure forces dels racons més inhòspits del nostre interior, perquè no em puc passar la vida plorant, no hi guanyo res, perquè de vegades hi ha coses que no tenen explicació, passen perquè han de passar, sense cap mena de sentit lògic i no ens queda més remei que resignar-nos a acceptar-ho, no podem fugir de la realitat per molt dura que sigui, ens hi hem d'enfrontar de cara, amb serenitat, fermesa i convicció, quan encara tens tota una vida per davant la vida et dona mil oportunitats, només cal que les aprofitem. Segur que m'equivocaré i em tornaré a equivocar una i altre vegada però aquell que mai arrisca està destinat a no ser mai feliç. Malgrat que aquestes experiències facin mal són necessàries. No només per aprendre pel futur sinó per valorar els bons moments. Sé que per ser feliç no necessito res més que ser jo mateixa, estar envoltada dels meus, fer allò que de veritat m'omple i m'agrada, que no necessito dependre de ningú per aixecar-me amb un somriure i posar-me ben maca, que no necessito sentir-me millor que els altres per ser feliç, ni necessito sentir-me bé a base de les penes dels altres. Simplement sóc així, no hi puc fer més, però malgrat tot, sóc feliç.

Avui us deleito amb una foto meva amb un somriure d'orella a orella. Espero aprofitar aquest estiu a part per posar tot en ordre externament, per posar tot en ordre interiorment. Que m'hi passaré més per aquí i que espero que tots vosaltres hem feu costat i hem feu veure els vostres punts de vista. Espero recuperar-me aviat de l'operació de l'11 de juliol i passar-m'hi per aquí, que de ben segur que em recuperaré aviat ;)

Gràcies a tots els que us passeu per aquest bloc i a tots aquells que hem feu costat dia rere dia i us envio un petó ben ben ben gros a tots vosaltres. Fins aviat!

Independència, per què? (II)

2007-04-21T01:15:00.000+02:00

Volia dedicar aquest post a escriure sobre el republicanisme tenint en compte que el dia 14 es va celebrar l'aniversari de la república però veient l'èxit del darrer post (gràcies a tots pels vostres comentaris) i unes converses que he mantingut aquests dies sobre aquest post he decidit sense que serveixi de precedent dedicar altre vegada un post per abordar temes que no van quedar lligats a l'anterior post.

L'altre post no pretenia pas donar arguments sobre l'opció independentista, tan sols es tractava d'una pregunta més íntima, personal, més sobre què suposa ser independentista avui dia i pel que es veu alguns m'heu demanat arguments que jo molt encantada i tant bé com pugui intentaré expressar.

Per començar amb bon peu i deixar uns conceptes clars, ja que no sempre partim dels mateixos conceptes, hauríem de parlar sobre el concepte d'Estat i nació. Dos mots que de vegades són molt subjectius i que no se'ls hi pot aplicar un concepte objectiu al 100% però si més no, tots nosaltres tenim una idea sobre que és un Estat i que és una nació. Un Estat no és més que un conjunt de territoris que estan sobre la mateixa administració, ja sigui administrat de forma federalista o centralista, però es troben sobre la mateixa administració. En la majoria dels casos els Estats solen estar integrats per una sola nació però també poden estar formats per vàries nacions. Definicions sobre què és una nació se n'han fet moltes i no hi ha cap que sigui del tot correcte. Per mi una nació és un territori que comparteix uns trets comuns en tot el seu conjunt, ja sigui una llengua, una cultura, unes costums, una visió de la vida... per contra, per pertànyer a aquesta nació no cal haver nascut ni haver tingut com a llengua mare aquesta llengua ni haver compartit tota la vida aquests trets que l'identifiquen, per mi per pertànyer a una nació només cal fer-se-la seva, i evidentment, pots pertànyer a dues nacions alhora, una no exclou a l'altra. Normalment cada nació té el seu propi Estat però no sempre és així i aquí és quan comencen els problemes. La convivència de dues nacions sobre una mateixa administració és una tasca molt difícil ja que mai es podrà arribar a una equivalència entre totes dues nacions, sempre una dominarà per sobre de l'altra, és inevitable. L' explicació d'aquest fet és molt senzill, fem una petita analogia.

Posem el cas d'una família. La família vindria a representar la nació, un conjunt de persones que conviuen sota un mateix sostre i que tenen uns trets identitaris comuns. Totes les famílies viuen sota un mateix sostre i com totes les famílies tenen veïns, totes dues conviuen en un mateix edifici o una al costat de l'altra i són independents entre si. I ara ve la pregunta... què passaria si poséssim totes dues famílies sota un mateix sostre? El més probable que passés és que apareixerien disputes, altercats i problemes ja que a cada família les coses funcionen d'una forma diferent, totes dues volen el millor per la seva família i per això una intentarà imposar-se a l'altra, sempre hi haurà una que s'imposa i una altra que es sotmet. Tornem a separar a les famílies, ara tornen a ser veïns. Oi que si una de les dues famílies decidís que li convé o que no li convé a l'altra s'emprenyarien? Oi que a ningú li agrada que vingui el veí a dir-te que et cal i que no et cal? Això seria violar el dret de no ingerència, tot i que de vegades es prou difícil trobar la línia divisòria fins a quin punt no pots ingerir en els assumptes del teu veí quan veus que està maltractant la seva dona, per exemple, però aquest seria un altre afer.

Bé, ara canviem els noms, una de les dues famílies es diu Espanya i l'altra Països Catalans. Un petit matís, em refereixo a Espanya tot i que Espanya no és cap nació, el mot d'Espanya com a nació és un invent per tal de reforçar la “unitat d'espanya”, una forma d'autoconvence's ells mateixos de que tot forma part d'un mateix conjunt, l'Estat Espanyol està format per vàries nacions i qui em negui això siusplau que consulti llibres de primària perquè recordo perfectament que a l'escola sempre m'han dit que l'Estat Espanyol estava format per diverses nacions... Fet aquest petit matís continuem. Doncs bé, totes dues es troben sota una mateixa administració, l'Estat Espanyol. Esbrineu qui és la dominant i qui la sotmesa, oi? Només cal veure un fet ben actual: l'Estatut. El poble català per mitjà dels seus representants polítics escollits democràticament van elaborar un text estatuari, no tant ambiciós com m'hagués agradat, però sens dubte un text democràtic. Per mitjà dels polítics el poble va decidir que li convé a Catalunya, aprovat el 30 de setembre al Parlament. Pel que sembla aquest text estatuari ha de passar pels ulls del seu veí, i aquest ha decidit que aquest no era l'Estatut que li calia al poble català, per això molt amablement va agafar unes tisores i va començar a retallar-lo per tot arreu, ara una mica d'aquí, ara una mica d'allà, tant que comparant tots dos textos el darrer ha perdut l'essència que li donava sentit a aquest text sine qua non no té sentit l'elaboració d'aquest. Arribats a aquest punt em pregunto: i perquè ha de decidir el teu veí com has de gestionar tu la teva casa? És més, quins coneixements té el teu veí de la situació que hi ha a casa teva per poder decidir ell per tu? Per què el meu veí s'ha de quedar amb el meu sou i després m'ha de donar ell la part que vol? Jo no sé vosaltres però jo vull gestionar la meva casa, no vull que la meva casa me la gestionin altres.

Aquest era un de molts exemples que podria posar, un dels exemples més propers i polèmics. Explicat així penso que tothom pensaria que aquests companys de pis tenen molta barra i arribaríem a la conclusió que l'única solució és anar-se'n a viure a un altre pis, emancipar-se. Així de simple és l'òptica independentista, evidentment, m'estic referint a un independentisme actual, no basat en l'exaltació del patriotisme i la història, un independentisme real amb cara i ulls. Ara, molts es qüestionen què passaria si aquests, diguem-li, lligams, es trenquessin, i s'atreveixen a dir que Catalunya sense Espanya no seria res, que no podria sostindre's per si sola, que la economia faria fallida, però això no és més que analitzar la situació des d'una òptica sotmesa, això és el que ens volen fer creure. Catalunya té bons lligams amb d'altres mercats a part de l'Espanyol, és clar que l'Espanyol és el mercat més extens, però no única i exclusivament, a més, amb la quantitat de productes catalans que hi ha per aquelles terres seria realment una tasca de "xinus" eliminar completament tots els productes catalans del mercat espanyol. Pensar que Catalunya no seria res sense Espanya, no són més que especulacions, si tenim en compte a més l'espoli fiscal que patim els catalans, més aviat, la situació penso que seria ben al contrari. Què seria d'Espanya sense Catalunya?

Altres es plantegen... i per què volem trencar amb l'Estat Espanyol si ja estem bé on estem? Aquest és l'argument que dia rere dia utilitza la dreta espanyola per fer-nos creure que una ruptura només suposaria problemes. Només es tracten d'extrapolacions sense cap mena de sentit. Matemàticament parlant extrapolar és molt perillós perquè res ens assegura que el que diguem s'ajusti realment a la realitat, per això mateix les extrapolacions s'han de fer amb sentit, no podem fer extrapolacions de pa sucat amb oli com fa la dreta tant espanyola com catalana a l'hora de desacreditar els nostres motius. Més aviat el que hauríem de fer és interpolar i veient l'experiència, la nostra història en els darrers 300 anys podem veure com o trenquem o no arribarem enlloc. L'independentisme català sempre ha estat un independentisme lligat amb l'esquerra, un independentisme que té ben clar que aquesta ruptura ens durà a una llibertat, una ruptura que afavorirà a la classe treballadora, on nosaltres siguem els que decidim com volem gestionar-nos, com volem avançar. L'independentisme està esdevenint quelcom de sentit comú, si volem avançar, si volem una societat on tots i totes hi tinguem cabuda, on puguem invertir en vertaderes polítiques d'esquerres, no ens queda més remei que trencar.

Per aquells que diguin que l'independentisme és antidemocràtic, que mai podrem aconseguir la independència perquè no està reconegut a la constitució espanyola s'equivoquen. Què podem esperar d'una constitució feta en plena època de la transició? La societat ha canviat molt des de llavors i ja li tocaria una reforma . El reconeixement del dret a l'autodeterminació dels pobles és una de les proves que demostren els buits democràtics de la constitució espanyola. Hi ha molts mitjans que ens podem dur a la independència. Per aquells que es vulguin informar millor us recomano el llibre “La independència i la realitat” de Hector Lopez Bofill on s'expliquen pas a pas quin mecanisme hauríem de seguir jurídicament parlant per tal d'assolir la independència.

Però, per aconseguir la independència no hem d'oblidar que la feina comença JA. Si volem arribar a una majoria social que estigui a favor de la independència la feina l'hem de fer dia a dia, a casa, al carrer, al treball, a l'escola... Qualsevol petita acció que puguem canviar del nostre entorn ens durà un pas més a prop, perquè tots som necessaris, i m'atreviria a dir encara més, som IMPRESCINDIBLES.

Independència, per què?

2007-04-12T00:48:00.000+02:00

Sé que molts de vosaltres trobareu aquesta pregunta absurda però el cert és que encara hi ha moltes persones que no tenen gens clar de per què volem la independència. Des de ben petits ens eduquen que Catalunya és Espanya, aquesta relació passa a ser quelcom tant evident com que 2 i 2 són 4 i no hi ha més volta de fulla, per això quan de vegades planteges a algunes persones que ets independentista els xoca, va en contra dels seus principis. El pas de trencar aquesta relació és un dels passos que més m'han costat donar. Recordo que quan era petita un dia el meu pare em va dir que era independentista tot ensenyant-me una estelada, evidentment, era massa petita per comprendre què suposava ser independentista i saber que era una estelada. La veritat que no em va voler explicar què era, em va dir que quan fos més gran i que mentrestant no anés dient a tot arreu que ell era independentista (sí, sí, sempre he estat una xerraire de mena de petita, cosa que em deies cosa que anava dient per tot arreu...). Ja han passat molts anys i mai m'ha explicat què era. Quan vaig créixer una mica vaig començar a buscar, a indagar sobre el fet independentista, sobre què suposava i certament, ho reconec, em va impactar. Jo també tenia tant clar que Catalunya formava part d'Espanya que em xocava molt veure com havia gent que es declarava tranquil·lament independentista i deia que això no era així. A partir de llavors vaig començar a fer una mena de reflexió interna durant molt de temps fins que, un dia, després de molt reflexionar vaig trobar la resposta: no em sentia espanyola.

Va ser un pas prou difícil de donar, molt reflexionat i del qual no me'n penedeixo. Després d'informar-me molt i reflexionar vaig adonar-me'n de les conseqüències que podria tenir aquest pas. Ser independentista no és una opció fàcil i menys quan jo m'hi vaig declarar i tenint en compte el meu entorn, però tot i així no vaig dubtar un sol moment en fer-ho públic. Era conscient que les altres persones que m'envoltaven els xocaria tant o més com em va xocar a mi la primera vegada que ho vaig sentir, era conscient que a partir d'aquell moment algunes coses canviarien, però també era conscient que aquest pas l'havia de donar amb fermesa, que no havia d'amagar res i que, per damunt de tot som persones, que cadascú pot pensar com vulgui sempre que vingui del respecte vers l'altre. No mentiré pas si dic que sí que em va comportar problemes i que de vegades hi ha persones que s'obliden que per damunt de tot hi ha el respecte, però és un fet que m'és bastant indiferent ja que al meu voltant es troben les persones que em valoren tal com sóc, amb els meus defectes i les meves virtuts.

Ara penso que el deure de tot independentista avui dia és trencar aquesta relació de 2 i 2 són 4, trencar els tòpics que ens imposen. És feina de nosaltres aconseguir facilitar aquest pas, aconseguir que totes aquestes persones que encara veuen ser independentista quelcom irracional passin a veure que la independència és quelcom necessari. Sortosament l'independentisme ha evolucionat molt en els darrers anys. Ha passat de ser un independentisme patriòtic basat en fets històrics i nacionals a un independentisme real, que evidentment, no oblida pas els motius històrics i nacionals sinó que a més comprèn aquesta opció com a necessària pel desenvolupament. Els independentistes tenim prou arguments per rebatre les demagògies constants, per trencar els tòpics, encara que malauradament l'independentisme a l'Estat Espanyol és quelcom que va molt lligat amb terrorisme, però fets com els de Montenegro són els que ens han d'encoratjar encara més i són un argument de prou pes que no hem d'oblidar.

De vegades partim d'un error, veiem els nostres arguments com quelcom tant evident, som conscients que els nostres arguments tenen molt de pes que ni ens molestem en explicar-los, en facilitar els motius, en obrir l'independentisme cap a d'altres persones que no comprenen els nostres motius. Hom que visqui i treballi a Catalunya no li hauria de ser pas difícil comprendre que Catalunya no és Espanya, però de vegades no és així i, precisament no és així, perquè sembla que no són del tot conscients que són a Catalunya, ho veuen massa llunyà a ells. Però en el fons, tots, sobretot els espanyols tenen fins i tot més clar que nosaltres que Catalunya no és Espanya, i no seria pas la primera vegada que se'ls hi escapa i després rectifiquen, els subconscient els falla i els falla pel simple motiu que veuen que tenim una cultura, una llengua, unes costums, una forma de pensar que no lliga de cap forma amb els altres, és clar, no som el mateix. Aquí podríem diferenciar dos tipus de persones, els espanyols que són conscients que no és el mateix però que per motius econòmics, sobretot, s'encaparren en reforçar la relació de 2 i 2 són 4. Després tenim el grup d'espanyols que simplement són incapaços de trencar aquesta relació. Centrant-nos en el primer grup que parlava, els que tenen motius per mantenir Catalunya a Espanya són els que dia rere dia es dediquen a difamar i fer demagògia constant. Ens tenen por i no tenen cap altre sortida que la demagògia i la mentida per reforçar els seus arguments ja que són conscients que no tenen prou pes com per rebatre els nostres arguments i aquest és un punt que penso que hauríem d'aprofitar, hem d'aprofitar aquesta por, aquesta manca d'arguments en el nostre favor. Alguns es preguntaran... i de què han de tenir por els espanyols? Doncs han de tenir por de perdre els favors econòmics, no és gens difícil demostrar com se'n beneficien de la nostra solidaritat, fet que molts encara desconeixen o bé no coneixen a tanta profunditat com haurien. Mentre a Extremadura a les escoles tenen un ordinador per alumne a Catalunya ens trobem en barracons. Amb això no vull dir que no calgui que se'ls ajudi, però aquesta ajuda no ha d'anar a un pou sense fons, aquesta ajuda econòmica s'ha d'aprofitar perquè creïn les seves pròpies eines de producció, han d'aprofitar els diners per no haver de dependre de nosaltres i fins ara, sembla que no estan gaire pel cas.

El cas és que com bé hem vist darrerament la independència està esdevenint quelcom necessària i per sort, cada dia són més els que obren els ulls. És necessari perquè som nosaltres els que tenim el dret a decidir, perquè a Madrid no n'han de fer res sobre el que decidim els Catalans que som prou madurs per poder decidir sobre què ens beneficia i què no. A Madrid no són ningú per anar en contra de la democràcia, sí, de la democràcia, ja que anar en contra d'un fet tant democràtic com l'Estatut que rau del poble és un fet que no es pot valorar de cap altre forma que antidemocràtic. Catalunya no es podrà desenvolupar plenament fins que no trenqui amb Espanya, avançar més o menys és tan sols qüestió de trencar, de plantar-se i de reclamar el que es nostre. si valorem els fets a favor i en contra que ens suposaria la independència guanya de carrer independitzar-se, i el millor dels nostres arguments és tenir la capacitat de decidir per nosaltres mateixos, de poder gestionar tot des d'aquí, perquè no tenim res a perdre però sí molt a guanyar.

ELS AMANTS

2007-03-19T23:58:00.000+01:00

ELS AMANTS

No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.

Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.

Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.

De sobte encara em pren aquell vent o l'amor

i rodolem per terra entre abraços i besos.

No comprenem l'amor com un costum amable,

com un costum pacífic de compliment i teles

(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).

Es desperta, de sobte, com un vell huracà,

i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.

Jo desitjava, a voltes, un amor educat

i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,

ara un muscle i després el peço d'una orella.

El nostre amor es un amor brusc i salvatge

i tenim l'enyorança amarga de la terra,

d'anar a rebolcons entre besos i arraps.

Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.

Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.

Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.

Després, tombats en terra de qualsevol manera,

comprenem que som bàrbars, i que aixòno deu ser,

que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,

car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.

3.14159265...

2007-03-18T01:09:00.000+01:00

Dimecres 14/03 a la 1:59 es va celebrar el dia mundial del número pi. I direu, fins a quin punt hem arribat que un número té dia mundial? O millor dit, què no té dia mundial? Bé, suposo que no cal explicar el motiu de per què el dia mundial del número pi es fa aquest dia a aquesta hora, oi? Doncs es veu que es reuneix gent d'arreu del món per comentar la importància del número pi a les seves vides i de com seria el món sense el número pi... Hi ha gent per tot, tu! Una data més per apuntar al calendari xD

Aprofito el post freak del número pi per mostrar-vos una nova religió que ha sorgit es tracta del "pastafarisme". Es tracta d'una crítica al creacionisme i es veu que es pagarà un milió de dolars a aquell que demostri que jesucrist és fill "d'un gran monstre espagueti volador". Aquesta religió que ha agafat el nom de pastafarisme per analogia a la paraula rastafari resulta que s'ha estès per internet i ja té un munt d'adeptes. El pastafarisme va ser impulsar per Bobby Herdenson un diplomat de física de la Universitat de l'Estat D'oregon. Ja deia jo que aquests físics eren uns freaks.

Avui us deixo amb aquestes dues notícies freaks, ja us aniré informant d'altres curiositats que trobi per la xarxa ;)

El joc de la política

2007-03-15T01:39:00.000+01:00

Darrerament hem pogut observar com certa part de la societat ha mostrat una certa discrepància/desconfiança en la política, un fet si més no al meu parer, bastant preocupant del qual se'n va fer ressò durant els darrers dies després de les eleccions però del qual no se n'ha tornat a parlar gaire després, potser perquè els polítics no ho volen veure o pensen que no és un fet gaire col·ectiu. El fet és que s'ha vist un augment de vots en blanc, això no es pot pas negar i n'estic ben segura que si decidíssim fer una enquesta a peu de carrer preguntant a la gent què pensa de la política els resultats esdevindrien preocupants.

M'atreviria a dir que la gent més que desconfiar en la política desconfia dels polítics. La gent està farta de falses promeses, està farta dels numerets de nens de primària que munten al congrés o als parlaments, està farta de les demagògies constants per part de totes bandes. La gent comença a tenir criteri, té problemes, problemes amb cara i ulls, problemes que les classes dirigents haurien de tractar solucionar i que ves per on, en comptes de proporcionar solucions se'n parla molt però de fets res de res. Moltes campanyes dient "fets no paraules" però sembla que a la pràctica les coses no són pas així.

Quan un polític accedeix a un càrrec és gràcies a la confiança que certa part de la societat ha dipositat en ell. Està clar que per poder accedir a aquest lloc de treball hi ha molts anys de feina i dedicació sense rebre res a canvi, però què passa quan la política va més enllà dels ideals? Quan de la política se'n fa la teva vida? Tot canvia quan un polític passa a dedicar-se només a la política, quan aquell càrrec va més enllà de la seva ideologia, es torna el seu lloc de treball i com tothom, lògicament, fa tots els possibles per no perdre'l, però fins a quin punt pot arribar per no perdre el seu lloc de treball? Si principalment la seva militància política es basava en els seus ideals quan accedeix a un alt càrrec passa a ser la seva forma de guanyar-se la vida, té poder, té diners i s'ha de mantenir a allà i per mantenir-se a allà pot arribar a obviar els seus ideals, el vertader motiu pel qual es va endinsar en el món de la política. És capaç de dir una cosa totalment contrària a la que sap que farà simplement per no perdre el seu lloc de treball, és capaç de perdre els seus ideals, d'actuar de forma totalment contrària als seus principis. Personalment prefereixo pensar que no tots els polítics esdevenen així però que n'hi ha molts, massa, que finalment acaben així.

S'ha de dir també que hi ha molta gent que diu sentir-se enganyada, que diu que els polítics mai compleixen les promeses, però també hi ha un altre fet i és que la gran majoria de la gent quan decideix dipositar el seu vot ni tan sols s'ha molestat en llegir-se el seu programa electoral, les propostes que diuen que pensen fer si governen. Per poder parlar amb propietat tots els que diuen sentir-se enganyats haurien com a mínim d'haver-se llegit les propostes, de valorar fins a quin punt han arribat a complir aquelles promeses que van fer i pel que es veu ""ningú"" no ho fa. Aquest també és un fet criticable però tampoc justifica que per això els polítics ja no hagin de complir el que diuen. La gent hauria de conèixer a fons totes les opcions polítiques que existeixen arreu del món i una vegada conegudes si analitzades fer valoracions i apostar per la proposta que més els beneficiarà. Estic ben segura que si a molts els hi preguntéssim què és el capitalisme, el comunisme, l'anarquisme, quins són els seus principis molts, més dels que ens pensem, ni tan sols sabrien donar-te una explicació que s'apropi a la realitat. Aquest també és un fet preocupant, el desconeixement de la política, la ignorància, beneficia a la dreta, beneficia a aquells que volen treure profits personals del teu vot que tu molt innocentment amb tota la confiança del món has dipositat en ells.

La sinceritat en la política no és gaire fàcil de trobar. Si realment els polítics als seus programes fessin valoracions reals del que poden fer es reduirien fins la meitat. Si fessin programes electorals amb cara i ulls. Penso que no és gaire difícil i que si tots ho fessin segurament el vot de la gent canviaria i molt, però sembla que aquest fet de "mentir" o millor diguem-ne exagerar els programes electorals ja va implícit en la política. La política ha esdevingut una mena de joc en el que els partits polítics van a veure qui la diu més grossa, qui difama millor, qui troba el punts febles de l'adversari, la lluita per la supervivència. Es perden els vertaders valors de la política que no són altres que aconseguir el millor per la societat, solucionar els problemes de la gent i millorar substancialment la qualitat de vida de les persones. Hem arribat a un punt on "tot val" per tal de ser tu i no l'altre qui manegui els diners, un punt en que la gent, que no és pas tonta com es pensen els polítics se n'ha adonat, clar que sempre seguirà el grup de votants fidels al partit polític que tant si com no el seguiran votant, ni tan sols es paren a valorar i ser crítics, ja van escollir una opció fa uns anys i es ben difícil que la tornin a canviar. Tot partit polític té els seus seguidors, els seus fans, hooligans, com si d'un dogma de fe es tractés. Fet que ajuda a mantenir encara més la farsa i el constant joc d'uns i d'altres.

La política i tots aquells que l'integren, els polítics, no són més que el reflex de la societat. De corruptes, mentirosos, males persones, creguts, ambiciosos... n'hi ha a tot arreu i com no a la política també hi són i això té una explicació ben senzilla: la política està formada per humans. La societat és així. Fer que la política no hi hagi ni corruptes, ni mentiders (...) seria canviar la societat i desgraciadament em resigno a pensar que canviar la societat d'avui dia totalment per tornar a TOTES les persones justes i igualitàries és un fet utòpic, així que no podem pretendre canviar la política perquè per canviar la política hauríem de canviar els polítics i per canviar els polítics hauríem de canviar la societat. Però per altra banda si que podem regular i posar mesures per impedir que passi això, per impedir que els interessos personals arribin a la política. Primer tots i totes hauríem de tenir més vista com diria ma mare, hauríem de ser prou crítics primer amb nosaltres mateixos que sempre va bé i després amb els polítics i analitzar quines de les opcions és més bona pels interessos del conjunt (vist des d'una òptica socialista ja que, penso que tots i totes hem de mirar sempre pels interessos del conjunt de la societat que al cap i a al fi són els nostres interessos també), hauríem de veure quines de les opcions que tenim al nostre abast són les que realment s'adapten millor als nostres interessos i això només és possible si analitzem els fets de cada opció. De vegades s'ha d'escollir la opció menys dolenta de totes.

Molts tampoc es senten representats per cap de les opcions que se'ls hi presenta però això no vol dir que estiguis sol i quan arriba aquest moment el que s'ha de fer és impulsar una altre opció on t'hi sentis representat. S'hauria d'afegir també que estar d'acord al 100% amb les idees que promulga un partit polític és totalment impossible, que pots estar d'acord en un 50- 75% de les accions, que a la mínima de canvi no s'han d'impulsar més i més opcions ja que la cosa se n'aniria de les mans. La democràcia és més justa i més democràtica, quantes més opcions polítiques existeixin amb més matisos i quan més alta sigui la participació, però és clar que tot ha de ser en la seva justa mesura.

Penso que ha arribat el moment en que la veu de la gent s'ha de sentir més, que el poble ha de participar més en la política clar que altre cosa és que els polítics permeti al poble participar més en la política però el poble té la millor arma que mai podria tenir i és que els polítics depenen totalment de nosaltres per poder ser. Ha arribat el moment en que la societat ha de ser més crítica, ha de demanar els seus drets i no ha de deixar-se trepitjar ni suportar més els jocs de nens que resulten en molts casos un insult a la intel·ligència i capacitat de decidir de tots nosaltres. Ha arribat el moment en que ens toca reclamar el que ens pertoca, ens toca parlar amb claredat, sense caure en demagògies i en joc. S'han de posar mesures perquè els interessos personals no prioritzin la política, que ser polític sigui digne d'admirar per tothom i que la gent deixi de veure als polítics com gent d'un món a part, són persones com nosaltres, res més lluny de la realitat. Nosaltres decidim qui governa, nosaltres hem de decidir qui és més apte per governar més enllà del seu aspecte i estudis, hi ha una cosa que és diu sinceritat, companyerisme i solidaritat, termes que alguns polítics se n'han oblidat però que al meu parer són la base sense la qual un polític no pot governar.

JERC L'HOSPITALET 2002-2006

2007-03-15T01:26:00.001+01:00

Us deixo un vídeo resum de les JERC l'Hospitalet en aquests darrers quatre anys, més o menys, ençà vaig entrar a militar amb només 14 anys.
El balanç és evident, oi? No es pot dir pas que hàgim perdut perdut el temps en aquests 4 anys. I seguirem treballant pel jovent hospitalenc, per millorar. Encara ens queda molta feina per fer i no ens pensem pas rendir.

Every time I see you

2007-02-18T18:52:00.000+01:00

Avui us deixo una cançó preciosa coneguda per la de l'anunci del golf. Una cançó amb una lletra i una veu realment boniques que a mi personalment em suggereix moltes coses. Espero que us agradi ;)

Every time I think of you
I get a shot right through
Into a bolt of blue
It´s no problem of mine
But it´s a problem I find
Living the life that I can´t leave behind
There´s no sense in telling me
The wisdom of a fool
won´t set you free
But that´s the way that it goes
And it´s what nobody knows
And every day my confusion grows
Every time I see you falling
I get down on my knees and pray
I´m waiting for the final moment
You say the words that I can´t say

I feel fine and I feel good
I feel like I never should
Whenever I get this way
I just don´t know what to say
Why can´t we be ourselves
like we were yesterday
I´m not sure what this could mean
I don´t think you´re what you seem
I do admit to myself
That if I hurt someone else
Then I´ll never see just what we´re meant to be
Every time I see you falling
I get down on my knees and pray
I´m waiting for the final moment
You´ll say the words that I can´t say
Every time I see you falling
I´ll get down on my knees and pray
I´m waiting for the final moment
You´ll say the words that I can´t say

Els segadors

2007-02-14T20:52:00.000+01:00

Avui toca un petit homenatge a la nostra història, la nostra terra. La versió que us deixo avui dels segadors és la versió antiga, bastant desconeguda generalment i si més no molt curiosa. Personalment més que un cant sembla una història narrada en vers. Un petit homenatge a aquells que van lluitar per la nostra terra, a aquells que van deixar la seva vida. Una gran versió dels segadors plena de patriotisme i sentiment. Espero que us agradi ;)

Els Segadors

(versió antiga popular)

Catalunya, comtat gran,
qui t'ha vist tan rica i plena!
Ara el rei Nostre Senyor
declarada ens te la guerra.

Segueu arran!
Segueu arran,
que la palla va cara!
Segueu arran!

Lo gran comte d'Olivars
sempre li burxa l'orella:
-Ara es hora, nostre rei,
ara es hora que fem guerra.-

Contra tots els catalans,
ja veieu quina n'han feta:
seguiren viles i llocs
fins al lloc de Riu d'Arenes;

n'han cremat un sagrat lloc,
que Santa Coloma es deia;
cremen albes i casulles,
i caporals i patenes,
i el Santíssim Sagrament,
alabat sia per sempre.

Mataren un sacerdot,
mentre que la missa deia;
mataren un cavaller,
a la porta de l'església,
en Lluís de Furrià,
i els àngels li fan gran festa.

Lo pa que no era blanc
deien que era massa negre:
el donaven als cavalls
sols per assolar la terra.

Del vi que no era bo,
n'engegaven les aixetes,
el tiraven pels carrers
sols per regar la terra.

A presencia dels parents
deshonraven les donzelles.
Ne donen part al Virrei,
del mal que aquells soldats feien:

-Llicència els he donat jo,
molta més se'n poden prendre.-

Sentint resposta semblant,
enarboren la bandera;
a la plaça de Sant Jaume,
n´hi foren les dependències.

A vista de tot això
s'és avalotat la terra:
comencen de llevar gent
i enarborar les banderes.

Entraren a Barcelona
mil persones forasteres;
entren com a segadors,
com érem en temps de sega.

De tres guàrdies que n'hi ha,
ja n'han morta la primera;
ne mataren al Virrei,
a l'entrant de la galera;
mataren els diputats
i els jutges de l'Audiència.

Aneu alerta, catalans;
catalans, aneu alerta:
mireu que aixís ho faran,
quan seran en vostres terres.

Anaren a la presó:
donen llibertat als presos.
El bisbe els va beneir
Amb la ma dreta i l'esquerra:

-On es vostre capità?
On és vostre bandera?-
Varen treure el bon Jesús
Tot cobert amb un vel negre: