06 de gener 2007

Un pas endavant

Ja el tenim aquí el 2007 ja ha començat i amb ell tot un seguit d'ilusions, propòsits i desitjos. Un any que de ben segur ens depararà tot un seguit de sorpreses que nosaltres hem de procurar anar descobrint poc a poc, unes més bones, altres no tant, però de ben segur que ens passaran coses que no esperàvem.
En 365 dies la vida d'una persona pot canviar tant. Coneixerem gent nova, potser canviarem de treball, ens retrobarem amb vells amics de la infància, rebrem la trucada de la nostra vida, podem replantejar-nos els pilars bàsics que sostenien la nostra existència, fer allò amb que sempre havies somiat... tot és possible! I és per això que ens hem de plantejar aquest nou any com un any de reptes, que l'hem d'afrontar amb optimisme, valentia i ilusió, que no ens hem d'arrugar davant les adversitats. Que les coses més dolentes no amaguin les coses boniques de la vida, valorar aquells petits moments que, de vegades sense adornar-te'n, et fan feliç i donen sentit a tot. Sovint penso que el sentit de la vida està en descobrir tot el que ens amaga, en valorar aquests petits però alhora grans moments. Una carícia, un petó, l'escalfor de la estufa, aquell menjar que ens agrada tant, un somriure...
Tot just hem passat unes dates molt especials. Dies en que et retrobes amb la família, en que disposes de més temps lliure per tu mateix, dies de reflexió, dies de felicitat si tens amb qui compartir aquests moments, és clar. Malgrat això aquestes dates també ens fan enrecordar-nos d'aquelles persones que ja no hi són entre nosaltres i que no poguem més que gaudir del seu record, així és la llei de la vida. Tot i així, veure una imatge o un objecte especial que et fan recordar tants moments al costat d'aquella persona et fa tant feliç, viure del record no és res dolent, és més penso que hauríem de gaudir més sovint del record i no veure-ho com una cosa negativa, sinó al contrari, recordar com de feliç eres en aquell instant és realment bonic, i a mí com a mínim és una sensació que m'omple molt. Potser per això aquests dies tenim la necessitar de dir a les persones que es troben al teu voltant com d'importants són per tu, perquè encara que l'altre persona sàpiga que signifiques molt per ella no està de menys dir-ho, i per què no, et fa sentir millor amb tu mateix, poder desitjar a tots els que estimes el millor. Tot i així això és una cosa que hauríem de fer qualsevol dia de l'any. De vegades perd una mica de mèrit fer-ho en aquestes dates tot i no ser creient, ho agafem com un costum i fa que no ho desitjem realment.
Per altra banda aprofito per fer una petita crítica al costat negatiu d'aquestes dares. Lamento tant el consumisme que se'n desprèn de tot això. La despesa en llumetes inútils que la majoria dels casos arriben a ser horteres i a més poden arribar a provocar petits incendis. Ens enceguem i no som capaços de veure el que realment és important. Aquí malgastem l'energia en llums inútils, ens posem de menjar fins les orelles mentre que al 3r món molts nens moren per desnutrició i ni tan sols tenen llum. Unes festes que molts s'encaparren en que les veiem com solidàries però que realment se'n desprèn més insolidaritat que mai i en que molts com servidora ni tan sols movem un sol dit per aquestes persones o d'altres es netegen la consciència comprant alguna postaleta solidària i amb això ja han complert per tot l'any, i m'incloc jo també.
D'aquí a dos dies farà ja 4 anys que la meva vida va donar un gir radical. Una data que va marcar un abans i un després i que ha estat un fet decissiu en el que ha estat el meu futur des de llavors. Quatre anys que vaig cometre un error que potser algun dia arribaré a perdonar-me, un error marcat per la inexperiència, les ganes de descobrir coses i en la poca consciència que demostrem de vegades els joves. Potser algun dia la societat m'ho arribi a perdonar, jo encara estic en procés, tot i no sentir-me culpable.
Moments difícils que no hem d'oblidar però si aprendre d'ells. Oblidar és un procés massa difícil per proposar-t'ho, només oblidem els fets que considerem insignificants, fins que un fet que ara consideres que ho és tot per tu no el passes a considerar insfinificant no l'arribes a oblidar, la resta el temps ho dirà, el que no podem fer és quedar-nos encallats en el passat. Les coses passen perquè així ho hem decidit, una vegada han passat ja no hi podem fer res, el moment ja ha passat i hem de seguir endavant amb forces i ànims.


Cap comentari: