01 de febrer 2007

El sentit de viure

Quin és el sentit de la vida? Encara no conec ningú que hagi trobat cap explicació que justifiqui el per què de viure. Tots neixem i comencem a viure fins que morim. Però, què era de nosaltres abans de néixer? Segons la biologia nosaltres tan sols érem dues cèl·lules que van decidir juntar-se. I per què aquestes dues cèl·lules de tantes altres? Abans de que fóssim aquestes dues cèl·lules que es van juntar i vam començar a "viure" què érem? Part dels nostres pares? Es podria dir que nosaltres abans de néixer la nostra "ànima" està dins els nostres pares? Què és el que ens dota de personalitat? Si bé tots els nadons quan neixen són diferents físicament també ho són en la seva personalitat. La personalitat de vegades també va lligada amb un cert tipus de espècie. Podríem dir que la personalitat té un caràcter lligat als gens que heretem? Què és el que ens dona aquesta personalitat? Tot apunta a que la personalitat, la manera de ser i d'entendre el món, d'una persona ens la dona el cervell, ja que és el que fa l'acte de raonar, i que les característiques d'aquest ens les donen els gens que heretem dels pares i que es recombinen formant una persona nova, d'aquí l'explicació de per què tots som únics. Però també és cert que a mesura que anem avançant en la nostra vida la nostra percepció del món varia, ja sigui per experiències passades, per l'entorn que t'envolta, per algun escrit... són moltes les coses que ens van influenciant i moldejant. Llavors fins a quin punt tindria a veure la personalitat amb la biologia? La nostra personalitat podria tenir una part biològica i una part que dependria de l'ambient? I aquesta part que depèn de l'ambient també es transmet a les següents generacions?

Altres de les qüestions que ens podem plantejar és què és el que ens atrau cap a una persona, a fer una acció...? Són impulsos del nostre subconscient? On és el nostre subconscient? Té a veure amb la personalitat? La vida està regida per impulsos. Imagina't una vida sense impulsos, què seria? No ens mouríem del lloc. Però per què hi ha impulsos que considerem bons i impulsos que els considerem dolents i dels quals no n'hem de fer cas? Moltes vegades hi ha impulsos que els considerem bons o dolents segons la societat que ens envolta, d'altres segons la experiència. Si un impuls ens ha causat sensacions dolentes considerem que aquest impuls serà sempre dolent i ens autocreem una barrera protectora en el nostre subconscient que ens condiciona la nostra consciència. De vegades creiem que som els que més ens coneixem però hi ha persones que et poden arribar a conèixer millor que tu mateix. Realment et coneixes quan coneixes què amaga el teu subconscient. De vegades ens neguem a acceptar les senyals que ens dona aquest, com l'amor, els gels, o sentiments de por... Normalment no tenim gaire en compte el nostre subconscient però ens passem moltes hores de la nostra vida vivint en aquest. Tots tenim la necessitat de dormir. És com si vivíssim dues realitats alhora, les quals, les dues es condicionen. El nostre subconscient condiciona el nostre conscient de la mateixa manera que el que ens passa quan som conscients ens condiciona en el que somiem. Si dormir és necessari i el nostre subconscient influeix en el nostre conscient, podríem considerar igual d'importants el subconscient i el conscient? Vol dir això que hi ha una relació de necessitat entre conscient i subconscient? Per què ens neguem de vegades a acceptar el nostre destí? Hi ha un problema de relació entre subconscient i conscient?

Què és el que provoca un impuls? Una necessitat potser? Els impulsos són els que ens atrauen a fer alguna cosa, de vegades en contra de nosaltres mateixos, però que és el que ens atrau? Què ens atrau a una altre persona? Hi ha alguna explicació fisicoquímica respecte això? Com una paraula, un gest, una imatge, una cançó, una olor... pot influir en el nostre estat anímic? Tot això ho podem percebre pels nostres sentits, llavors si tinguéssim una carència de tots els sentits... no tindríem estat anímic? I si no tenim estat anímic no és el mateix que estar mort? Si no pots veure, ni sentir, ni olorar... és el mateix que si no vius. D'aquesta manera podem concloure que viure és igual a sentir? Què el sentit de viure és sentir? Hauríem de tenir en compte que hi ha sentits que segons la persona els considerem bons o dolents. Hi ha que els considerem dolents per a autoprotegir-nos com per exemple un soroll molest i a molta intensitat ens resulta dolent per a la nostra oïda i el considerem molest per aquest motiu mentre que una carícia ens proporciona quelcom agradable i el considerem bo.

Les persones també poden influir en aquest estat anímic. De vegades tan sols amb la imatge d'una persona el nostre estat anímic canvia per complert. Per què? Quina relació s'estableix entre persona i ment? Per què hi ha persones que considerem que sense elles no podríem viure i d'altres que ens provoquen un rebuig? Hi ha quelcom que va més enllà dels nostres sentits que ens pugui donar una explicació? Tothom quan s'enamora sent una necessitat física d'estar al costat d'aquella persona, quant més a prop millor, hi ha una mena d'atracció física que de vegades es pot separar per canvis mentals. Quina mena de relació hi ha entre la nostra ment i l'atracció que podem experimentar amb un subjecte (ja sigui persona, animal o objecte)?

La vida està plena d'interrogants que de vegades més val no plantejar-se si un vol viure mínimament feliç, entenent ser feliç dur una vida en la que hi predominin els sentiments que nosaltres considerem bons. Plantejar-se interrogants sobre la vida no fa més que incrementar la fondària del pou al que tots hi estem destinats. Resignar-se a acceptar tot el que se't posi per davant, acceptar que les coses són així i no hi ha més volta de fulla, que no podem fer res per canviar segons què, superar les nostres pors i cadascuna de les barreres que et vas trobant dia a dia és només feina de persones fortes aquestes són les que realment són feliç. Omiteixen part del seu coneixement perquè saben que els hi és dolent. Trobem també el cas de les persones febles, aquestes dut a l'extrem opten pel suïcidi, covards per a uns, valents per a uns altres. Depenent del grau de feblesa de la persona podríem dir que és més o menys feliç, trobem persones amargades, persones que sempre seran infeliços, però també podem trobar persones que viuen en un intermig, que se n'adonen de tot el que passa i que omiteixen els coneixements tan sols a temps parcial. Si una cosa tinc més clara cada dia és que jo no seré la mateixa d'aquí a tres segons, ni demà, ni sóc la mateixa de fa cinc anys. Els coneixements venen sense adonar-nos i aquests ens condicionen cada segon.

Ara pots pensar que estàs fent el que realment vols, però d'aquí a unes hores potser pensaràs que no has fet més que perdre el temps i pots arribar fins i tot a crear una mena d'odi cap a la teva persona de fa unes hores. Quan els sentiments s'acumulen han de sorgir per alguna banda, hi ha varies vies de canalització d'aquest cúmul de sentiments, però a grans trets podríem distingir-ne dues: canalitzar-ho cap a la pròpia persona o bé canalitzar-ho cap a l'exterior. Hi ha qui és més propens a una de les dues o qui per atzar potser (?) escullen una via o una altre.

Si realment vols ser feliç no has de fer tan sols el que el teu subconscient et digui sinó afrontar la vida com una persona forta capaç de quedar-se tan sols amb les coses positives. Saber resignar-se i tenir la empenta suficient per a poder superar totes les nostres pors, les barreres que ens posa la vida.

En fi... podem pensar que el que és més important a la vida són els sentiments que ens venen donats pels nostres sentits i que molts queden amagats en el nostre subconscient. Estem condicionats pels nostres sentiments?

To be continued...

Cap comentari: