12 d’abril 2007

Independència, per què?

Sé que molts de vosaltres trobareu aquesta pregunta absurda però el cert és que encara hi ha moltes persones que no tenen gens clar de per què volem la independència. Des de ben petits ens eduquen que Catalunya és Espanya, aquesta relació passa a ser quelcom tant evident com que 2 i 2 són 4 i no hi ha més volta de fulla, per això quan de vegades planteges a algunes persones que ets independentista els xoca, va en contra dels seus principis. El pas de trencar aquesta relació és un dels passos que més m'han costat donar. Recordo que quan era petita un dia el meu pare em va dir que era independentista tot ensenyant-me una estelada, evidentment, era massa petita per comprendre què suposava ser independentista i saber que era una estelada. La veritat que no em va voler explicar què era, em va dir que quan fos més gran i que mentrestant no anés dient a tot arreu que ell era independentista (sí, sí, sempre he estat una xerraire de mena de petita, cosa que em deies cosa que anava dient per tot arreu...). Ja han passat molts anys i mai m'ha explicat què era. Quan vaig créixer una mica vaig començar a buscar, a indagar sobre el fet independentista, sobre què suposava i certament, ho reconec, em va impactar. Jo també tenia tant clar que Catalunya formava part d'Espanya que em xocava molt veure com havia gent que es declarava tranquil·lament independentista i deia que això no era així. A partir de llavors vaig començar a fer una mena de reflexió interna durant molt de temps fins que, un dia, després de molt reflexionar vaig trobar la resposta: no em sentia espanyola.

Va ser un pas prou difícil de donar, molt reflexionat i del qual no me'n penedeixo. Després d'informar-me molt i reflexionar vaig adonar-me'n de les conseqüències que podria tenir aquest pas. Ser independentista no és una opció fàcil i menys quan jo m'hi vaig declarar i tenint en compte el meu entorn, però tot i així no vaig dubtar un sol moment en fer-ho públic. Era conscient que les altres persones que m'envoltaven els xocaria tant o més com em va xocar a mi la primera vegada que ho vaig sentir, era conscient que a partir d'aquell moment algunes coses canviarien, però també era conscient que aquest pas l'havia de donar amb fermesa, que no havia d'amagar res i que, per damunt de tot som persones, que cadascú pot pensar com vulgui sempre que vingui del respecte vers l'altre. No mentiré pas si dic que sí que em va comportar problemes i que de vegades hi ha persones que s'obliden que per damunt de tot hi ha el respecte, però és un fet que m'és bastant indiferent ja que al meu voltant es troben les persones que em valoren tal com sóc, amb els meus defectes i les meves virtuts.

Ara penso que el deure de tot independentista avui dia és trencar aquesta relació de 2 i 2 són 4, trencar els tòpics que ens imposen. És feina de nosaltres aconseguir facilitar aquest pas, aconseguir que totes aquestes persones que encara veuen ser independentista quelcom irracional passin a veure que la independència és quelcom necessari. Sortosament l'independentisme ha evolucionat molt en els darrers anys. Ha passat de ser un independentisme patriòtic basat en fets històrics i nacionals a un independentisme real, que evidentment, no oblida pas els motius històrics i nacionals sinó que a més comprèn aquesta opció com a necessària pel desenvolupament. Els independentistes tenim prou arguments per rebatre les demagògies constants, per trencar els tòpics, encara que malauradament l'independentisme a l'Estat Espanyol és quelcom que va molt lligat amb terrorisme, però fets com els de Montenegro són els que ens han d'encoratjar encara més i són un argument de prou pes que no hem d'oblidar.

De vegades partim d'un error, veiem els nostres arguments com quelcom tant evident, som conscients que els nostres arguments tenen molt de pes que ni ens molestem en explicar-los, en facilitar els motius, en obrir l'independentisme cap a d'altres persones que no comprenen els nostres motius. Hom que visqui i treballi a Catalunya no li hauria de ser pas difícil comprendre que Catalunya no és Espanya, però de vegades no és així i, precisament no és així, perquè sembla que no són del tot conscients que són a Catalunya, ho veuen massa llunyà a ells. Però en el fons, tots, sobretot els espanyols tenen fins i tot més clar que nosaltres que Catalunya no és Espanya, i no seria pas la primera vegada que se'ls hi escapa i després rectifiquen, els subconscient els falla i els falla pel simple motiu que veuen que tenim una cultura, una llengua, unes costums, una forma de pensar que no lliga de cap forma amb els altres, és clar, no som el mateix. Aquí podríem diferenciar dos tipus de persones, els espanyols que són conscients que no és el mateix però que per motius econòmics, sobretot, s'encaparren en reforçar la relació de 2 i 2 són 4. Després tenim el grup d'espanyols que simplement són incapaços de trencar aquesta relació. Centrant-nos en el primer grup que parlava, els que tenen motius per mantenir Catalunya a Espanya són els que dia rere dia es dediquen a difamar i fer demagògia constant. Ens tenen por i no tenen cap altre sortida que la demagògia i la mentida per reforçar els seus arguments ja que són conscients que no tenen prou pes com per rebatre els nostres arguments i aquest és un punt que penso que hauríem d'aprofitar, hem d'aprofitar aquesta por, aquesta manca d'arguments en el nostre favor. Alguns es preguntaran... i de què han de tenir por els espanyols? Doncs han de tenir por de perdre els favors econòmics, no és gens difícil demostrar com se'n beneficien de la nostra solidaritat, fet que molts encara desconeixen o bé no coneixen a tanta profunditat com haurien. Mentre a Extremadura a les escoles tenen un ordinador per alumne a Catalunya ens trobem en barracons. Amb això no vull dir que no calgui que se'ls ajudi, però aquesta ajuda no ha d'anar a un pou sense fons, aquesta ajuda econòmica s'ha d'aprofitar perquè creïn les seves pròpies eines de producció, han d'aprofitar els diners per no haver de dependre de nosaltres i fins ara, sembla que no estan gaire pel cas.

El cas és que com bé hem vist darrerament la independència està esdevenint quelcom necessària i per sort, cada dia són més els que obren els ulls. És necessari perquè som nosaltres els que tenim el dret a decidir, perquè a Madrid no n'han de fer res sobre el que decidim els Catalans que som prou madurs per poder decidir sobre què ens beneficia i què no. A Madrid no són ningú per anar en contra de la democràcia, sí, de la democràcia, ja que anar en contra d'un fet tant democràtic com l'Estatut que rau del poble és un fet que no es pot valorar de cap altre forma que antidemocràtic. Catalunya no es podrà desenvolupar plenament fins que no trenqui amb Espanya, avançar més o menys és tan sols qüestió de trencar, de plantar-se i de reclamar el que es nostre. si valorem els fets a favor i en contra que ens suposaria la independència guanya de carrer independitzar-se, i el millor dels nostres arguments és tenir la capacitat de decidir per nosaltres mateixos, de poder gestionar tot des d'aquí, perquè no tenim res a perdre però sí molt a guanyar.

11 comentaris:

Marc Puig ha dit...

Gran Post i gran reflexió


Bones annabel, mira te descobert a partir de poliblocs i l'he trobat genial el post que has publicat, i el que t'haig de dir és que tens tota la raò.


res més, una altre qüestió més tècnica del bloc, com ho has fet per fer l'apartat de l'agenda, que jo tmb el vull pel meu bloc!, si em pots passar el codic html hem faràs un favor;) el meu mail és : mpuig13@gmail.com

apa Salut i felicitats pel bloc

Maiol Sanaüja ha dit...

Molt bon raonament!

Victor Franquet ha dit...

més que por, es podría dir que van sobrats de supèrbia...

La llista de Ràimon ha dit...

Enhorabona Annabel, gent com tu si que volen que Catalunya s'independitzi i no pas certs catalanistes que van repartint papers amb frases amb anglès.

Hacheybe ha dit...

Au pallassa calla, la independencia no l' aconseguireu perque no es un dret, a més de que catalunya no seria autosuficient. Deixeuvos de xorrades, i mes val que ERC es preocupi mes per la gent...

jordixxx ha dit...

Felicitats pel blog,la independència és tan sols questió de temps,simplement es tracta d'un tema de supervivència,necessitem que el Prat sigui un aeroport amb vols internacionals,necessitem invertir els nostres diners en el que nosaltres volguem,necessitem podem viure plenament en català,cada vegada hi ha més independentistes,però no només als PPCC,a Andalusia,Galiza,Castella....només cal mirar a la xarxa

NOSCE·TE·IPSVM ha dit...

Hola,

T'escric perquè he llegit el teu post sobre l'independentisme, després d'arribar al teu blog a través de poliblocs.cat.

Bé, jo no sóc independentista, i crec que no ho seré mai perquè tinc un concepte de identitat i progrés diferent del teu: a mi m'agrada més el "jo sóc", que el "jo sóc collonut"... Amb això vull dir que els catalans no som més que ningú (i tampoc menys, és clar). I jo lluito pel progrés de tothom sense defugir, sense dir "ja n'hi ha prou, no hi ha cap més solució que l'independentisme". Jo crec que en aquests temps hem de perdre més el temps en fer pedagogia política, exercir lideratge si cal, però junts. Perquè, penso, sempre hem d'aspirar a ser d'esquerres i universals...

Et convido a que entris al meu blog: www.danielpalominopaz.blogspot.com.

M'agradaria tenir una resposta al meu comentari i així poder establir una mena de "carteig" per blog. I... avís per navegants... Sóc dels que penso que la majoria de pensaments, anhels, són relatius... :)

Salut i República!

Dani (Montcada i Reixac)

Jordi ha dit...

Hola Annabel!

Surant pel poliblocs t'he descobert i m'agrada't eixa reflexió teua sobre ser independentista. A mi em passà una cosa pareguda quan era menut. De fet! Puc dir que mon pare em deia el mateix i m'ho vaig tindre que descobrir per mi mateix.

Perdona no m'he presenta't. Em dic Jordi i sóc de Sueca. Sí si! Valencià i independentista hehehe. Milite en les JERPV. I gustosament t'agregaré al meu bloc.

Salut i independència des de la Ribera Guerrillera!

Jesús ha dit...

Llegint el teu article només he pogut recordar el setembre de ja fa uns quants anys, a la Festa Major de Bellvitge, tant com vaig "patir" per explicar-li a una noieta de 14 anys que coi era ser independentista i que calia treballar per assolir la independència....ara me n'adono que ja en aquells moments sabier que volia dir ser independentista...

jesuspalomar.bloc.cat

Elrohir ha dit...

El que més m'ha agradat és que has pogut excplicar l'independentisme sense insultar a ningú ni caure en la demagògia barata a que certs pseudoindependentistes ens tenen acostumats.

Tot i que trobo que sobrava l'explicació extremenya. Si que hi han extremenys que viuen prou bé a costa de la solidaritat, però n'hi ha molts que s'esforcen molt per tirar la seva comunitat endavant.

Felicitats per aquest bon escrit i aquesta capacitat per expresar un sentiment tant clarament.

litu ha dit...

Felicitats! És un post increïble. M'ha recordat bastant el que em va passar a mi.
quan tenia deu anys (aproximadament) em definia com a "mig català, mig aragonès"; després vaig anar buscant diverses fórmules fins que em vaig donar compte que la paraula que evitava era "espanyol". Llavors em vaig adonar que jo no sóc espanyol.
Efectivament, finalment havia trencat la relació 2 i 2 són 4.