16 d’agost 2008

Ningú no ens va advertir












I obro, de nou, aquella carpeta, i regiro, de nou, aquells fulls tot esperant que te m'apareguis,

de nou.

Ningú no ens va advertir que en aquell precís instant s'iniciava un compte enrere. Que serien moltes les hores, els dies, els segons, les pluges, els somriures, i les flors que floririen des d'aquel instant. I encara, encara avui, sóc capaç de recordar aquell somriure confiat, la forma de les ones que dibuixaven els teus cabells, la pell bruna del sol d'un estiu calorós, fins i tot, aquella xapeta vermella que duies penjada a la motxilla, aquelles albarques estiuenques, i aquells, aquells ulls blaus, que resten encara clavats a la meva retina. Encara, encara avui, sóc capaç de recordar aquelles primeres paraules que em vas adreçar, tot just quan s'inicià el compte enrere. Encara, encara avui, em veig amb cor de calcular el nombre de gotes de pluja – i el paraigües descuidat – que ens van esvalotar els cabells.

Ningú no ens va advertir que els dilluns serien una mica menys feixucs. No ens van advertir que anhelaríem els bon dia – amb les lleganyes encara als ulls – a primera hora del matí, amagats rere un diari qualsevol, i que aquells, aquells moments, serien tot el que necessitarien els nostres llavis per dibuixar un estúpid somriure que perdudaria durant tota la jornada. No ens van advertir, tampoc, que aprendríem a jugar amb les mirades, ni com de difícils són els comiats.

Ningú no ens va advertir de la quantitat de quilòmetres que recorreríem – plegats – en aquell autobús. No ens van advertir que les cançons que ens cantaríem a cau d'orella adquiririen un nou caire. No ens van advertir que llavors les distàncies es mesurarien en petons, ni tampoc que el despertar d'un bell somni pogués arribar a ser tant dolç.

Ningú no ens va advertir de les vegades que recorreríem – plegats – els carrers de Ciutat Vella. No ens van advertir que, quan el compte enrere finalitzés, tot adquiria una nova dimensió, i que no podríem dir el nom d'aquells carrers, aquelles places, sense recordar els nostres noms. No ens van advertir que cada cantonada ens recordaria la nostra olor, ni tampoc de quants petons serien còmplices aquells carrers. No ens van advertir que tal volta, recorreríem – plegats – aquells carrers i reviuríem, entre nans i fades, la nostra pròpia llegenda medieval, tu series el meu cavaller i jo, la teva princesa. No ens van advertir de la bellesa dels estels, front el mar. Ningú no ens va advertir que aquells carrers espiarien els nostres moviments, refermant-nos, com una parella més, davant els seus ulls.

Ningú no ens va advertir que un dia deixaríem de buscar mots rebuscats i que en compte de dir tu i jo seríem capaços de dir : nosaltres.

5 comentaris:

Vtopvs ha dit...

Què bonic!!^^
Mira, m'acabes de donar una idea per actualitzar el meu bloc.
Un petó molt gran i una abraçada!!
Dídac

Marc ha dit...

Déu meu!! Estàs segura que no ets de lletres i estas camuflada?? El text és preciós, es nota que hi poses part de tu mateixa dins. Moltíssimes felicitats, ja m'agradaria a mi escreiure així ^^'


Fins aviat,
Marc

Mar Roca i Sol ha dit...

Bones
davant de les últimes accions d'Albert Rivera (c's) us proposo que el dia 11 de Setembre les nostres blogs pengem l'Estelada. En el fons són les nostres cases virtuals. Aquí us podeu baixar l'Estelada www.marroca.blogspot.com
Salut

Sònia ha dit...

Estava surant per l'univers blogaire i he topat amb el teu bloc.
M'ha agradat molt el post ^^
Et faig un enllaç!
Ens veiem!

Raúl ha dit...

Estranyes sensacions... totes elles vertaderes...