28 de novembre 2006

My dear, these things are life

Així comença una de les millors novel·les de la literatura catalana, la Plaça del Diamant, amb una citació a Meredith. Sens dubte Mercè Rodoreda és una de les millors escriptores en llengua catalana. Avui m'he trobat una de les seves grans novel·les al prestatge de la meva habitació, la Plaça del Diamant, i no m'he n'he pogut estar de dedicar-li un espai en el meu bloc.
Mercè Rodoreda ha aconseguit capgirar la literatura catalana aportant una nova forma d'entendre la novel·la psicològica des d'un to més íntim, personal, senzill. Les obres de Rodoreda es caracteritzen per aquest to íntim, personal però també per plasmar fidelment
la visió de la dona, dones lluitadores, apassionades, dones que han viscut temps difícils, dones creatives, extremadament sensibles, dones que s'enamoren, dones que pateixen, dones que la seva màxima aspiració és arribar a formar una família, dones supeditades al pensament masclista de l'època.
Veiem la visió d'aquesta dona que entén l'amor com una supeditació a l'home. Aquesta dona que la seva preocupació a la vida és acontentar al seu marit, un marit que maltracta a la dona. És un amor que pesa sobre la llibertat de la dona, un amor trist, preocupat, en cap cas un amor sinònim de felicitat. Altre de les preocupacions d'aquesta dona és cuidar els fills, per sobre del marit recau l'amor i la protecció cap als seus fills. És la visió d'una dona que es reclou en ella mateixa, en les seves penes, en les seves petites preocupacions diàries.
A l'obra de Mercè Rodoreda hi abunda un gran paral·lelisme amb la seva vida personal, gairebé autobiogràfic. I és per aquest motiu que plasma tant fidelment el pensament i sentiments d'aquestes dones que pateixen. A Aloma veiem com la dona es casa amb el seu oncle exactament igual que ella. A la Plaça del Diamant veiem aquesta dona que pateix en les seves pròpies carns les durícies de la Guerra Civil i la postguerra com ella va haver de patir també.
Històries d'amor que no acaben gaire bé en la majoria dels casos.
Altre tema molt abundant en la seva novel·la són les plantes, les flors, la natura, els colors. Aquests elements són un altre tret característic en la novel·la roderiana. Un objecte pot significar molt més de que pot semblar a primera vista, tot té relació amb la història que ens plasma.
No puc evitar sentir una gran admiració cap a aquesta autora. És d'agrair la sinceritat amb la que estan redactes les seves obres. Una autora que ha patit igual que els seus personatges, que ha plasmat amb tanta perfecció aquest doble patiment que pateix la dona, haver-se d'encarregar de tirar endavant la família i de treballar alhora, d'estar per tothom menys per ella mateixa. No he pogut evitar rellegir les seves obres vàries vegades i és de les poques escriptores que ho ha aconseguit.
Per finalitzar deixo un fragment de la seva obra estel·lar, la Plaça del Diamant, que reflexa molt bé els sentiments d'aquestes dones amb una metàfora preciosa.

...amunt, jo amunt, amunt, Colometa, vola, Colometa... Amb la cara com una taca blanca damunt del negre de dol... amunt, Colometa, que darrere teu hi ha tota la pena del món, desfés-te de la pena del món, Colometa.

I avui... una mica de música!

Avui toca Maná, no és de les millors cançons d'aquest grup i de les poques que m'agrada d'aquest últim cd, però bé així aprenc a penjar videos al bloc. Espero que us agradi, jo em quedo amb el missatge.

25 de novembre 2006

Fes-te respectar!

Avui 25 de novembre és el Dia Internacional Contra la Violència de Gènere, una violència que encara segueix vigent en ple segle XXI, una violència que no fa més que mostrar una vegada més que la desigualtat encara és el nostre pa de cada dia en molts aspectes de la nostra vida i hem de ser les dones i els homes (molt important!) qui lluitem pels nostres drets.
Aquesta violència que sorgeix de la desigualtat, del'as de poder i del domini de l'home envers la dona seguint un model patriarcal imposat per la nostra societat des de fa molt de temps. Les dones no podem seguir consentint tot això, les dones hem de prendre la iniciativa per canviar, no només les lleis, sinó que tenim una tasca encara més difícil, canviar la societat. Encara que de vegades tenim la sensació que aquestes conductes són cosa del passat segueixen més vigents del que creiem.
Hem de dir prou al masclisme, prou a les conductes violentes, prou als esteriotips sexistes, prou a quedar-nos callades.
La violència de gènere rau de la societat i som nosaltres, la societat qui hem de canviar aquestes conductes i educar a les noves generacions des del respecte i la igualtat. Sembla que des de les admistracions comencen a posar mesures reals a aquesta desigualtat, unes mesures que malauradament trigaran massa en ser factibles. Per això totes les dones tenim la obligació moral de no consentir cap agressió masclista, per mínima que sigui, i canviar el pensament (incomprensible) de totes aquelles dones masclistes. Allò que comença com una broma pot acabar amb la vida, o la qualitat de vida, d'una dona. La violència de gènere no només va en contra la integritat física de les dones sinó que també atempta contra la íntegritat psíquica, la llibertat i el dret a la pròpia vida.
Les dones mai ens cansarem de demostrar que una dona pot ser tant o més eficaç que un home. Perquè les dones volem una igualtat real. Perquè ja n'estem fartes de tantes imposicions masclistes. Les dones no podem callar, les dones hem de fer sentir la nostra veu, en qualsevol lloc, en qualsevol moment. Hem de prendre la iniciativa i la valentia per fer que la violència de gènere passi a ser una cosa del passat i poguem donar pas a una nova societat on el respecte i la igualtat siguin les claus per construïr el nostre futur.

Fes-te respectar! Fem-nos respectar!

20 de novembre 2006

Què ens està passant?


D'ençà l'1 de novembre ja han passat 20 dies, i ara, després d'escoltar i llegir molt em disposo a fer una mica de reflexió sobre tot el que he anat sentint en aquests dies. Doncs bé, l'1 de novembre com tants altres catalans vaig anar al meu col·legi electoral i vaig introduir la meva papereta a l'hurna, amb convicció, sense cap mena de dubte. I és que l'ocasió no es mereixia menys, era la primera vegada que la societat considerava que la meva veu havia de tenir vot. A la meva papereta no posava altre cosa que Esquerra i ves per on, no em sento pas enganyada. Pocs dies després es va confirmar el que era el més probable que succeís, un nou tripartit, o com li volen dir ara Govern d'Entesa.

Aquest Govern d'Entesa sembla no haver-li agradat gaire a part de la societat catalana. I dic part de la societat catalana perquè des de certs sectors s'encaparren amb voler donar a entendre que aquest pacte no el vol la majoria de la societat catalana, cosa que des del meu punt de vista poso en dubte. Aquesta ferma oposició del govern d'entesa està encapçalada per com no, CiU els quals al·leguen que ells han guanyat les eleccions, i en minoria part dels votants d'Esquera i gent d'altres sectors més minoritaris. Un matís per aquells que creuen que les eleccions al Parlament es guanyen o es perden, unes eleccions no es guanyen o es perden, les eleccions al parlament de Catalunya no són pas unes eleccions presidencialistes, els catalans no escollim president, escollim un parlament el qual pretèn representar i reflexar la societat catalana el més fidel possible a la realitat, cosa que només s'aconsegueix quan hi ha una alta participació i una gran representació de partits. Però en el fons de la qüestió el que més mal els hi fa als convergents no és que els perdedors, segons ells, siguin els que governen, sinó que rau en dos punts clau. Una vegada més ells s'han quedat fora de govern, cosa que implica que si les coses van bé s'hauran d'estar 4 anys més a la oposició, i l'altre que molts intenten amagar és que el president de la Generalitat no sigui un català "pur" de cap a peus, sinó que el nou president de la Generalitat serà un home nascut a Còrdova.

Anem a analitzar doncs aquests dos punts. Comencem pel punt que trobo que als que diuen ser els més sobiranistes i voler el millor per Catalunya penso que els cou més si més no als votants ja que els dirigents ben poc els hi importa. La dubtosa catalanitat del Montilla. I jo em qüestiono, ser català és quelcom que podem quantificar? Què entenem per ser català? Segons una part prou àmplia de la nostra societat considera que és català aquell qui se sent català, més enllà de si ha nascut, viu o treballa a Catalunya. Per tant, hom és o no és català, no pot ser més o menys català ja que és quelcom que no es pot mesurar. Llavors si partim d'aquest concepte, quin problema hi ha si Montilla es considera català, com tots els altres candidats, això no hauria de suposar cap problema en una societat tolerant i integradora com la catalana, però pel que ha quedat confirmat amb les argumentacions d'algunes persones és que això no és del tot així. Pel que sembla la societat catalana està divida en catalans de primera (aquells catalans purs de soca-rel) i catalans de segona (immigrants, fills d'immigrants...). Sembla que per ser president de la Generalitat no només has de sentir-te català, sinó que a més has de requirir certs prerequisits pel que fa als teus avantpassats. I es veu que ara la majoria de la societat catalana té un nivell C de català, aquesta és la mostra evident per considerar a hom català? Llavors, tots aquells que no van tenir l'ocasió de poder estudiar en català (que no són pas poques persones) i no tenen un nivell C de català ja no les hem de considerar catalanes? Aquells que no se saben el virolai i surten cada matí amb la barretina i l'espardenya per anar a treballar no són catalans? Reflexionem.

Molts em diran que el motiu pel qual rebutjen a Montilla com a president no és perquè qüestionin que sigui català sinó perquè qüestionen la seva catalanitat i pensen que a partir d'ara Catalunya estarà més subeditada a l'Estat Espanyol. Ara bé, deixeu-me que posi en dubte la catalanitat del Mas. Comparem a tots dos. Mas es considera català, Montilla també. Mas es considera espanyol, Montilla també. On és la diferència doncs? Altres em diran que Mas no es considera espanyol i aquí és quan em pregunto jo, com saben que Mas no es considera espanyol. És que ell ha dit que no es considera espanyol? És que el seu partit aposta per una clara ruptura amb l'Estat Espanyol? Fins ara no, per tant, no podem parlar de si Mas no se sent espanyol ja que fins ara ell no ha dit el contrari, i per tant hem de concloure que Mas és espanyol com Montilla. Igual que ser català s'és o no s'és, ser espanyol s'és o no s'és fins que la persona no demostri el contrari, i no és el cas. Per tant, aquest argument que tants utilitzen per contratacar al Montilla queda totalment desacreditat, pel moment, no sigui cas que ara CiU després de 23 anys de majories absolutes i pujolisme ens sorprengui declarant-se clara i obertament independentista, cosa fins al moment que trobo realment difícil.

Segurament molts pensaran que Montilla no era el candidat més idoni per enfrontar-se a aquestes eleccions. Personalment trobo que aquest ha estat un error del PSC però com aquest partit no em representa és un problema que han d'afrontar ells, si ells han cregut que el més idoni era el Montilla, "allà ells". Però és que si et pares a mirar... i qui era el millor candidat? Un candidat ho fa tot? Des del meu parer cap dels candidats el veia com al President que tot el país estava esperant i és que esborrar la imatge del president Pujol al poble serà una fita molt difícil. Penso que tots i totes hauríem de reflexionar sobre la importància dels candidats. A un govern no només és important la feina que fa el president, sinó la feina que fan dia a dia cadascuna de les persones que l'integren. Per això es creen els partits polítics per fer feina en comú, trobo realment inútil exaltar tant la personalitat de la persona que va al capdavant quan el que realment és important és la línia que segueix el partit en el seu conjunt.

Sé que també hi haurà gent que em dirà que a les bases de CiU hi ha molts independentistes (una minoria que se la plantegen de debó), no ho dubto pas, però que la independència no se la planteja ni la plantejarà mai CiU és quelcom molt probable, i probablement només per un sol motiu: CiU té massa interessos econòmics. No oblidem l'estreta relació que mantenen els seus dirigents amb els empresaris catalans els quals tenen interessos a l'Estat Espanyol i massa por de perdre'ls per una possible ruptura amb aquest (un altre tema del qual se'n podria parlar amb més profunditat). Així que si a les bases de CiU hi ha independentistes sento dir-los, que si de veritat s'han plantejat mai la independència com a quelcom factible, no utòpic, no fan més que perdre el temps. Em sap greu per tots aquests independentistes els quals si que haurien de sentir-se enganyats ja que darrere d'aquest nacionalisme de CiU només s'amaguen interessos econòmics. És doncs ben evident que CiU utilitza el missatge catalanista per atreure vots i tenir més poder, ja se sap, qui té el poder reparteix el bacallà i qui reparteix el bacallà es queda la millor part. Com bé s'està descobrint ara en aquests 23 anys CiU ha fet molt de mal al poble català, sinó d'on surt el 3%, dubtoses comissions, contractes blindats poc abans d'abandonar la Generalitat, desparició de documents... i tot un seguit més de casos que tot just s'estan descobrint i d'altres que potser no arribarem a descobrir mai. De veritat pensa la gent que aquests són els que faran el millor per Catalunya? Penso que hi ha proves més que evidents que darrere d'aquest fals nacionalisme només s'amaguen interessos econòmics. I és per aquest motiu, i no pas per un altre, que tenen tanta insistència en tornar a estar a govern, per seguir aprofitant-se del poble català. I sinó fixeu-vos si estan desesperats per tornar a govern que una vegada veuen que el PSC no vol la sociovergència van anar a corre-cuita a buscar a Esquerra oferent-lis la meitat de les conselleries sense tenir la meitat de força. Sincerament un partit que és capaç de fer això alguna cosa amaga, i no pot ser res bo.

Hi ha qui diu que Esquerra ha enganyat als seus votants perquè no va dir que es faria amb els seus vots, ara bé, que ho va dir CiU? i el PSC? Em sembla que els únics que van dir que faríen amb els seus vots van ser als de ICV i perquè no tenien més opcions. CiU tan sols va signar davant notari que no pactaria amb el PP (i fixa't fins on han d'arribar per a que els cregui la gent que han d'anar davant de notari) tot i que tampoc van dir que no acceptarien els vots del PP, ni van dir si la seva preferència a l'hora de pactar era Esquerra o el PSC. Com s'ha vist, la primera opció
de CiU a l'hora de fer pactes era el PSC, sí, sí, aquest partit el qual ara ataquen tant quan ells els volien posar a govern. Una vegada el PSC els va deixar ben clar que de sociovergència res de res va ser quan correns van anar a demanar una cita amb Esquerra (ara si que tenien un forat a l'agenda, oi?). Se suposa que aquests éren els més ferms defensors d'un pacte "nacional"... Una vegada més a CiU se li ha vist el llautó. Esquerra tampoc va dir amb qui tindria preferències a l'hora de pactar, cert, va dir que veuria amb qui els convindria més pactar, quina oferta li atreïa més, i així va ser. Una vegada es va haver reunit amb tots dos partits llavors va decidir. Per tant, si Esquerra ha enganyat als seus votants també ho han fet els altres partits, no?

Reflexionem, a qui li interesava la sociovergència? La sociovergència era una aposta molt arriscada que podia fer perdre molts i molts vots tant a CiU com el PSC com aquest projecte sortís malament. Esquerra llavors quedaria com a primera força de l'oposició i n'estic ben segura que fent una ferma oposició Esquerra hagués sortit ben reforçada. Llavors... per què CiU tenia com a primera preferència la sociovergència? Per què els espanta tant un pacte amb Esquerra? Potser creuen que pactant amb Esquerra mica a mica el missatge sobiranista aniria agafant terreny i per tant ells sortirien ben escaldats. Personalment només contemplo un pacte amb CiU si aquest ens fes arribar a la independència, i aquest no és el cas.

Per què el PSC i per què no CiU quan CiU oferia més conselleries que el PSC? Bé, jo tampoc conec les condicions de cada pacte, però si més no, aquesta legislatura el que farien tots dos partits és desplegar l'Estatut. Si pactava amb CiU clarament el desplegament d'aquest escàs Estatut es veuria encara més retallat del que està que sinó hagués pactat amb PSC. Nacionalment ja he comentat abans que tant uns com l'altres es donen la mà ara bé, el PSC és "d'esquerres" mentre que CiU és de dretes. Sí, ja ho sé, l'esquerra del PSC és molt minsa i gairebé no es poden considerar tant d'esquerres com si més no un centre, però a l'hora de governar el país i de fer política coincideix més amb el PSC que no pas amb CiU, o és que als votants d'Esquerra els hi hagués agradat veure com Esquerra impulsa juntament amb CiU polítiques com el carnet d'immigrants per punts? No fotem.

Hi ha gent que diu que no vol aquest govern d'entesa perquè el tripartit ja va ser un fracàs. Va ser un fracàs? N'estem segurs? Recordem. Quan es va fer el pacte del tinell CiU ja va dir des de primera hora que era un fracàs abans de que el tripartit pogués desplegar tots els seus mitjans. Hi ha mostres que evidencien que des del tripartit s'ha fet molt bona feina molta de la qual va quedar encoberta sota la demagògia convergent. Els convergents es van encaparrar en culpar al tripartit de tots els mals del món, fins i tot van culpar de fets que havíen passat per culpa de la mala gestió dels anys anteriors duta per ells mateixos (vegem cas del Carmel...). És que Catalunya s'ha ensorrat des de que es va formar el tripartit? Doncs jo la segueixo veient igual o una mica millor, per què s'hauria d'ensorrar ara? La cultura i llengua catalanes romandran vives sempre que el poble així ho desitji, prou anys ha estat malmesa i encara ressistim, dubto molt que perquè tinguem un president català nascut fora de Catalunya ara s'ensorri tot i ens vingui a tothom unes ganes boges de tornar-nos andalusos, així que deixem de dir bajanades. Cal destacar també que aquest nou Govern d'Entesa neix fruit d'unes noves condicions i dins d'un altre context. Quan es va produir el tripartit va néixer amb el propósit de fer un nou Estatut, ara això ja no hi és, ara es treballa des de l'experiència corretgint els errors del passat. El tripartit es va desvertebrar a causa de CiU sí, sí, CiU. Aquells que van retallar l'Estatut per poder. Fins ara no veia gaire clar que el Mas amb el seu viatge a Madrid hagués pactat la sociovergència, pensava que al PSOE no li podia interessar, però miran-t'ho bé li interessa més del que ens pensem. Amb la sociovergència el PSC estaria a govern i a més callaria totes les veus dels racons més espanyols amb que el PSC havia tornat a pactar amb els "rojos-separatistas". Així doncs, els primers que avantposen l'interès partidista damunt els interessos del poble català és CiU, els quals van vendre l'Estatut a canvi de tornar tenir poder.

Em costa tant creure que aquells que van ser capaços de rebaixar aquest Estatut per tornar a tenir poder acusin a Esquerra d'interessos partidistes i de voler estar a poder quan: 1 Si Esquerra hagués privat els interessos partidistes damunt els de tots nosaltres hagués votat que Sí a l'Estatut, ja s'ho hagués fet per convèncer des de primera hora als seus votants de que aquest era un bon estatut i s'hagués estalviat la mala maror a govern i més tard l'expulsió, 2 Si Esquerra està a govern només per poder hagués pactat abans amb CiU que els hi donava la meitat de conselleries i no pas amb el PSC, evidentment.

Jo què preferia? Doncs jo optava perquè Esquerra es quedés a l'oposició, es deixés de complicacions i de pactar amb uns que ens han venut l'Estatut i els altres que ens van fer fora de govern. Jo vaig votar a Esquerra, no pas a CiU ni al PSC per a que ells governessin, en aquest cas hagués introduït la seva papereta i no ho vaig fer, jo vull que governi Esquerra. Cap dels dos es mereixia que Esquerra pactés amb ells i segurament hagués sigut la opció més fàcil i més partidista que li hagués fet guanyar vots segur sent la primera força de l'oposició. Aquesta era l'opció més covarda de les que tenia, i en canvi, no ho ha fet, s'ha arriscat i ha apostat per l'opció més valenta de totes, repetir el tripartit. Està clar que no l'ha repetit ni per interessos partidistes ni per poder com bé he argumentat. Esquerra ha demostrat una vegada més que si té la possibilitat de treballar per tots els catalans i catalanes no es quedarà a fora veient com mica a mica els altres dos van malmetent la nostra terra.

La demagògia de CiU arriba fins a extrems insospitables, amb què sortiran la propera vegada?

Donem primer un vot de confiança a aquest nou Govern d'Entesa i després treiem les nostres conclusions, no podem parlar abans de veure què s'està fent. Si aquest Govern la caga us asseguro que seré la primera en oposar-me fermament, però no podem extreure conclusions si primer no deixem que facin la seva feina.

Catalunya s'està tornant ben boja darrerament, sort que encara queda algú amb seny.

Salut i Visca la Terra!





19 de novembre 2006

Benvingut/da

Benvolguts i benvolgudes

Encento avui aquest espai personal amb el propòsit de reflexar la meva visió del món i de les coses. Feia temps que ho tenia pensat però fins ara no m'he decidit a donar aquest pas. Tractaré temes d'allò més diversos, del que em vingui més de gust parlar-ne, política, cinema, música, medi ambient, ciència... Aquest espai neix amb la intenció de ser actualitzat regularment, potser no tant com voldria però espero que us hi sentiu a gust. Desitjo que us agradi i que l'enriquiu amb les vostres aportacions i així completeu millor la meva visió de les coses.

Salut