Una vegada més feia tard, aquesta vegada, però, no per culpa meva. Vaig sortir de casa amb el sopar encara a la gola, a pas ràpid i tota cofoia, l'ocasió s'ho mereixia. Feia mesos que esperava aquesta trobada. Em va costar decidir la roba que em posaria, volia estar ben maca per quan em veiés. Finalment em vaig decantar per un vestit verd ben curtet. Vaig decidir no maquillar-me gaire, només una ratlleta negra sota l'ull, no volia que sembles que m'havia arreglat gaire, volia anar ben natural. Mirava el rellotge, ja eren dos quarts d'onze, sembla que l'idea d'anar al cinema hauria de quedar posposada per una altra ocasió. Llàstima perquè en tenia ganes. Ara em dirigia a agafar l'autobús per poder agafar el metro, com si no fes prou tard ja... No feia més que mirar el rellotge contínuament i veure com el temps passava més ràpid del que em pensava, ni tan sols feia cas a la música de l'mp3, cosa que m'ajuda molt a aïllar-me del que m'envolta i sobretot dels típics pervertits de carrer que a la que t'arregles una mica no et deixen en pau. Aquesta vegada però, ni la música em va servir per no escoltar els comentaris. Torno a mirar el rellotge, ja eren tres quarts. Vaig intentar alleugerir el pas per anar guanyant temps. Com si no tingues prou amb els nervis que tenia per retrobar-me amb ell s'unia l'angoixa de fer-lo esperar i haver de suportar els comentaris de la gent.Finalment vaig arribar a la parada del bus, acabava de marxar. Semblava que els astres s'haguessin unit per fer-me arribar més tard. Em vaig recolzar a la paret i vaig encendre un piti mentre esperava al següent bus. Però, al girar al cap cap a l'esquerra tot va canviar. De sobte els meus ulls van anar a topar amb els ulls d'un altre noi, potser de la meva edat. La seva cara no em resultava coneguda tot i que em recordava a una parella que vaig tenir fa molt de temps. Era ros, d'ulls marrons, prim i d'alçada mitjana, duia una motxilla i vestia de forma informal, amb pantalons amples i samarreta de màniga curta. Tenia cara d'innocent, de no haver trencat mai un plat. Vaig girar el cap fent veure que no li donava importància a la seva presència, però de tant en tant el mirava de reüll. Torno a mirar el rellotge, però quan arribarà el bus? Aixeco el cap i pam! Allà venia. No tenia la confiança que trigués tant poc en venir el següent. Sembla que el noi també l'estava esperant. Mentre apagava el piti gairebé se m'escapa el bus. Uf! Sort que el conductor em va obrir les portes, només em faltaria això, perdre un altre bus. El noi restava assegut als primers seients. Jo vaig decidir seure a l'altre banda uns seients més enrere, el just per poder mirar-lo dissimuladament. Estava molt nerviosa, no només perquè el noi no parava de girar-se a mirar-me, sinó per la trobada i el fet que cada vegada era més tard. Cada vegada que les nostres mirades coincidien tots dos giràvem el cap dissimulant. De sobte em posava a buscar alguna cosa dins la bossa, o mirava el rellotge. El noi simplement es limitava a mirar cap a una altra banda.
Arribem a Plaça Espanya, tots dos vam baixar per una porta diferent del bus. Tenia la remota esperança que ell també es dirigís a agafar el metro i poder allargar una mica més aquest joc de mirades. Anàvem caminant tots dos l'un al costat de l'altre cap al metro, a pas molt ràpid, com si estiguéssim competint. A l'arribar a les taquilles ell va ser més ràpid traient la tarja de metro i se'm va avançar. Ara només calia que agafés la mateixa línia i direcció que jo. I... sí! Va seure en un dels bancs del final, jo vaig seure dos bancs més enllà, no fos cas que pensés que el seguia. Arriba el metro i per suposat, vaig decidir entrar al mateix vagó que ell. Jo em vaig quedar dreta, recolzada a les barres, ell va seure uns seients més enllà. Estàvem l'un cara l'altre. Ara ja no ens calia dissimular. Tots dos ens miràvem fixament, per què seguir amagant-ho? Tenia la sensació que els seus ulls recorrien tots i cadascun dels racons del meu cos, que em menjaven amb la seva mirada, cosa que m'avergonyia i que feia que no pares quieta mirant d'una banda a l'altra i retornant-li les mirades. Dues parades més enllà van entrar dues noies i es van posar davant meu. Ara només podia veure'l entre el petit espai que hi havia entre les dues noies. Ell continuava mirant-me fixament. Quan ja dúiem força parades, semblava llegir-se a la nostra mirada, en quina parada deus baixar? Ens miràvem desitjant que aquell joc continués, que baixéssim a la mateixa parada, que el trajecte fos etern, que algú dels dos decidís dir alguna cosa...
Era ja la meva darrera parada, m'apropo cap a les portes i me'l quedo mirant.Ell no es va moure, fet que em va fer suposar que ell continuava. Em mirava, ara però, amb una cara com trista, com suplicant-me que siusplau no baixés que això no es podia quedar així. Per uns moments vaig dubtar, i si no em baixo i continuo el joc? Ja gairebé me n'havia oblidat que feia tard i que tenia una trobada que feia molt de temps que esperava. Feia estona que no pensava en res més que en aquella mirada que m'analitzava de dalt a baix, que resseguia cadascun dels racons del meu cos, que semblava que em digues vine amb mi... Però no, no ho vaig fer, qui sap qui podia ser? Al cap i a la fi, no el coneixia de res, podria ser qualsevol persona. I si volia aprofitar-se de mi què? Així que ho vaig deixar córrer. El metro es para, obro les portes i baixo. Començo a caminar poc a poc, allargar la sortia del metro malgrat que fes tard, volia comprovar si tot això que havia estat pensant tota l'estona no eren sinó imaginacions meves. Si no ho eren de ben segur que al marxar el veuria mirant-me des de la finestra del vagó. Pip, pip, pip. Es tanquen les portes i el metro es posa en marxa. Em fixo din del vagó i just quan el localitzo... estava completament girat sobre si mateix amb una cara de pena que no havia vist mai a ningú. En aquell moment em vaig empenedir molt de no haver continuat. Ara, però, no hi havia volta de fulla.
Surto al carrer i començo a caminar, miro el rellotge. Les onze i deu minuts! Què tard! Accelero el pas però no em podia treure del cap l'imatge d'aquell noi veient-me marxar des del vagó, ara semblava ja no importar-me el fet de fer tard i de trobar-me amb algú tant especial. No podia deixar de pensar en que hagués passat si algun dels dos hagués decidit dir alguna cosa. De sobte me n'adono que ja havia arribat al meu destí, ara si, vaig deixar de pensar en el noi aquell. Mentre pujava les escales la imatge del noi es va esvair i van tornar els nervis que tens sempre abans de quedar amb algú que te'n mors de ganes de veure.
Ara, encara em pregunto, què deu ser d'ell? Va agafar el metro al mateix lloc que jo, per tant, deu ser del meu mateix barri i no deu viure gaire lluny. I si un dia ens trobem pel carrer, s'enrecordarà ell també de mi? Decidirem no deixar passar l'ocasió? I si fos l'amor de la meva vida i l'he deixat escapar?
