31 d’octubre 2007

I si...?

Una vegada més feia tard, aquesta vegada, però, no per culpa meva. Vaig sortir de casa amb el sopar encara a la gola, a pas ràpid i tota cofoia, l'ocasió s'ho mereixia. Feia mesos que esperava aquesta trobada. Em va costar decidir la roba que em posaria, volia estar ben maca per quan em veiés. Finalment em vaig decantar per un vestit verd ben curtet. Vaig decidir no maquillar-me gaire, només una ratlleta negra sota l'ull, no volia que sembles que m'havia arreglat gaire, volia anar ben natural. Mirava el rellotge, ja eren dos quarts d'onze, sembla que l'idea d'anar al cinema hauria de quedar posposada per una altra ocasió. Llàstima perquè en tenia ganes. Ara em dirigia a agafar l'autobús per poder agafar el metro, com si no fes prou tard ja... No feia més que mirar el rellotge contínuament i veure com el temps passava més ràpid del que em pensava, ni tan sols feia cas a la música de l'mp3, cosa que m'ajuda molt a aïllar-me del que m'envolta i sobretot dels típics pervertits de carrer que a la que t'arregles una mica no et deixen en pau. Aquesta vegada però, ni la música em va servir per no escoltar els comentaris. Torno a mirar el rellotge, ja eren tres quarts. Vaig intentar alleugerir el pas per anar guanyant temps. Com si no tingues prou amb els nervis que tenia per retrobar-me amb ell s'unia l'angoixa de fer-lo esperar i haver de suportar els comentaris de la gent.

Finalment vaig arribar a la parada del bus, acabava de marxar. Semblava que els astres s'haguessin unit per fer-me arribar més tard. Em vaig recolzar a la paret i vaig encendre un piti mentre esperava al següent bus. Però, al girar al cap cap a l'esquerra tot va canviar. De sobte els meus ulls van anar a topar amb els ulls d'un altre noi, potser de la meva edat. La seva cara no em resultava coneguda tot i que em recordava a una parella que vaig tenir fa molt de temps. Era ros, d'ulls marrons, prim i d'alçada mitjana, duia una motxilla i vestia de forma informal, amb pantalons amples i samarreta de màniga curta. Tenia cara d'innocent, de no haver trencat mai un plat. Vaig girar el cap fent veure que no li donava importància a la seva presència, però de tant en tant el mirava de reüll. Torno a mirar el rellotge, però quan arribarà el bus? Aixeco el cap i pam! Allà venia. No tenia la confiança que trigués tant poc en venir el següent. Sembla que el noi també l'estava esperant. Mentre apagava el piti gairebé se m'escapa el bus. Uf! Sort que el conductor em va obrir les portes, només em faltaria això, perdre un altre bus. El noi restava assegut als primers seients. Jo vaig decidir seure a l'altre banda uns seients més enrere, el just per poder mirar-lo dissimuladament. Estava molt nerviosa, no només perquè el noi no parava de girar-se a mirar-me, sinó per la trobada i el fet que cada vegada era més tard. Cada vegada que les nostres mirades coincidien tots dos giràvem el cap dissimulant. De sobte em posava a buscar alguna cosa dins la bossa, o mirava el rellotge. El noi simplement es limitava a mirar cap a una altra banda.

Arribem a Plaça Espanya, tots dos vam baixar per una porta diferent del bus. Tenia la remota esperança que ell també es dirigís a agafar el metro i poder allargar una mica més aquest joc de mirades. Anàvem caminant tots dos l'un al costat de l'altre cap al metro, a pas molt ràpid, com si estiguéssim competint. A l'arribar a les taquilles ell va ser més ràpid traient la tarja de metro i se'm va avançar. Ara només calia que agafés la mateixa línia i direcció que jo. I... sí! Va seure en un dels bancs del final, jo vaig seure dos bancs més enllà, no fos cas que pensés que el seguia. Arriba el metro i per suposat, vaig decidir entrar al mateix vagó que ell. Jo em vaig quedar dreta, recolzada a les barres, ell va seure uns seients més enllà. Estàvem l'un cara l'altre. Ara ja no ens calia dissimular. Tots dos ens miràvem fixament, per què seguir amagant-ho? Tenia la sensació que els seus ulls recorrien tots i cadascun dels racons del meu cos, que em menjaven amb la seva mirada, cosa que m'avergonyia i que feia que no pares quieta mirant d'una banda a l'altra i retornant-li les mirades. Dues parades més enllà van entrar dues noies i es van posar davant meu. Ara només podia veure'l entre el petit espai que hi havia entre les dues noies. Ell continuava mirant-me fixament. Quan ja dúiem força parades, semblava llegir-se a la nostra mirada, en quina parada deus baixar? Ens miràvem desitjant que aquell joc continués, que baixéssim a la mateixa parada, que el trajecte fos etern, que algú dels dos decidís dir alguna cosa...

Era ja la meva darrera parada, m'apropo cap a les portes i me'l quedo mirant.Ell no es va moure, fet que em va fer suposar que ell continuava. Em mirava, ara però, amb una cara com trista, com suplicant-me que siusplau no baixés que això no es podia quedar així. Per uns moments vaig dubtar, i si no em baixo i continuo el joc? Ja gairebé me n'havia oblidat que feia tard i que tenia una trobada que feia molt de temps que esperava. Feia estona que no pensava en res més que en aquella mirada que m'analitzava de dalt a baix, que resseguia cadascun dels racons del meu cos, que semblava que em digues vine amb mi... Però no, no ho vaig fer, qui sap qui podia ser? Al cap i a la fi, no el coneixia de res, podria ser qualsevol persona. I si volia aprofitar-se de mi què? Així que ho vaig deixar córrer. El metro es para, obro les portes i baixo. Començo a caminar poc a poc, allargar la sortia del metro malgrat que fes tard, volia comprovar si tot això que havia estat pensant tota l'estona no eren sinó imaginacions meves. Si no ho eren de ben segur que al marxar el veuria mirant-me des de la finestra del vagó. Pip, pip, pip. Es tanquen les portes i el metro es posa en marxa. Em fixo din del vagó i just quan el localitzo... estava completament girat sobre si mateix amb una cara de pena que no havia vist mai a ningú. En aquell moment em vaig empenedir molt de no haver continuat. Ara, però, no hi havia volta de fulla.

Surto al carrer i començo a caminar, miro el rellotge. Les onze i deu minuts! Què tard! Accelero el pas però no em podia treure del cap l'imatge d'aquell noi veient-me marxar des del vagó, ara semblava ja no importar-me el fet de fer tard i de trobar-me amb algú tant especial. No podia deixar de pensar en que hagués passat si algun dels dos hagués decidit dir alguna cosa. De sobte me n'adono que ja havia arribat al meu destí, ara si, vaig deixar de pensar en el noi aquell. Mentre pujava les escales la imatge del noi es va esvair i van tornar els nervis que tens sempre abans de quedar amb algú que te'n mors de ganes de veure.

Ara, encara em pregunto, què deu ser d'ell? Va agafar el metro al mateix lloc que jo, per tant, deu ser del meu mateix barri i no deu viure gaire lluny. I si un dia ens trobem pel carrer, s'enrecordarà ell també de mi? Decidirem no deixar passar l'ocasió? I si fos l'amor de la meva vida i l'he deixat escapar?

18 d’octubre 2007

Con H de hipocresia

Just avui el PSOE ha presentat el lema amb el qual promocionaran l'acció de govern on parla de "lealtad, solidaridad i humildad", on són ZP? On és la lleialtat al compromís que vas fer a tots els catalans? On és la solidaritat?

Una llei de la memòria històrica que entre d'altres coses no reconeix la nul·litat del judici militar de Companys, afusellat pel règim franquista fa 67 anys a Montjuïc. Una llei que fa anys que s'hauria d'haver fet, per dignitat, i que quan tot just s'està fent se'n descuida de fets tant importants com l'assassinat de Companys. Com no, una vegada més, el PSOE se'n descuida de Catalunya a l'hora de redactar la nova llei, no oblidem les injustícies comesses a Catalunya pel règim franquista. I on hauria de ser el PSC per recordar-li al PSOE que aquí estem els catalans, què fan? Donar suport incondicional al PSOE, no sigui cas que s'emprenyin! I després el PSC ens vindrà a les eleccions amb que ells miren pels interessos dels ciutadans... Ja no és nou, tots sabem de quin peu coixeja el PSC. Ja ho vam veure amb l'Estatut on es va rebaixar a acceptar les misèries que ens va voler donar el govern de Zapatero, juntament amb la baixada de pantalons de CiU no ho oblidem que ara porten la disfressa de radicals.

Quina és la nova ara? Ara tenen la barra de rebutjar la iniciativa pel retorn dels Papers de Salamanca, quan el govern de Zapatero es va comprometre a fer-ho abans de que s'acabés la legislatura i el PSC va votar a favor d'aquesta mateixa moció presentada al Parlament. I per acabar-ho d'adobar el PSC pretén assistir al concert pel retorn dels Papers de Salamanca convocat pel proper diumenge 21 d'octubre per la Comissió per la Dignitat. I em pregunto... com pots rebutjar la iniciativa pel retorn dels papers de Salamanca i alhora assistir al concert en motiu del retorn d'aquests? Això no és més que un acte d'incoherència. M'és igual el Centre Documental de la Memòria Històrica de Salamanca no estigui en funcionament. Això no són més que excuses per endarrerir el retorn dels papers, que no oblidem, van ser confiscats a la força durant el règim franquista. Documents tant de particulars com d'entitats privades que haurien d'haver-se retornat als seus destinataris fa molts anys. I si no els retornen ara, quan ho pensen fer? Les eleccions generals estan a punt de caure i el govern del ZP es va comprometre retornar els 2 milions de documents abans de finalitzar la legislatura. Potser és això el que els preocupa. Els preocupa més les properes eleccions generals que fer justícia...

De forma anàloga caldria recordar la hipocresia del govern PSC de l'Hospitalet, que estan tot orgullosos de la construcció del Pont de la Llibertat quan, en més de 20 anys governant la ciutat no han estat capaços de retirar dels nostres carrers tota la simbologia feixista present (plaques als carrers, noms de places i carrers, monuments...) fins que l'any 2004 les JERC l'Hospitalet a través d'Esquerra vam presentar una moció per la retirada d'aquests. Sembla mentida que després de tants anys, per dignitat, l'Ajuntament no s'hagués preocupat el més mínim en retirar tota la simbologia feixista dels nostres carrers i que recordem, fins fa uns mesos no van retirar la creu fexista de Santa Eulàlia homenatge a ja sabem quins "caidos".

Com veiem darrere del "talante" i les bones paraules del PSC/PSOE no s'hi troba més que la H d'hipocresia.


07 d’octubre 2007

Privacitat del bloc

Atès que emprant aquest web http://copyscape.com he descobert que hi ha una persona que ha modificat i ha fet passar per seu un escrit meu comentant a reagrupament.cat i al bloc d'un regidor d'esquerra deixo constància a la part dreta del bloc que està prohibit fer divulgació dels escrits del meu bloc sense el meu consentiment o sense el reconeixement de la meva autoria. Tanmateix queda prohibida la modificació de l'obra, així com fer-la passar per seva.

05 d’octubre 2007

5 anys de lluita al teu costat






Hi ha homes que lluiten un dia, i són bons.
N'hi ha d'altres que lluiten un any, i són millors.
N'hi ha que lluiten molts anys, i són molt bons.
Però n'hi ha que lluiten tota la vida.
Aquests sóns els imprescindibles









Sembla mentida, ja són 5 els anys de militància a les JERC. Recordo aquella Festa Major de Bellvitge amb 14 anyets tan sols quan vaig topar amb dues personetes, el Jesús i l'Eduard, que em van encoratjar a emprendre aquest camí. Un dia no fa gaire, una amiga em preguntà, i per què et vas fer de les JERC? És curiós que ningú m'ho hagués preguntat fins ara, oi?. Suposo que m'hi vaig fer perquè tenia uns ideals prou clars, buscava gent que pensés com jo i tenia moltíssimes ganes de fer coses, que aquests ideals no fossin només això, ideals, i que restessin guardats al meu cervell. Ara puc dir que potser era massa jove, però no me'n penedeixo pas. Aquests 5 anys m'han ajudat molt a formar-me com a persona, a treballar en equip, a reforçar els meus ideals.

Han estat moltes reunions, sopars, xerrades, encartellades, accions... I puc dir que a dia d'avui les recordo totes i cadascuna. I si d'una cosa podem presumir a l'Hospitalet és que malgrat ser pocs som molt dinàmics. Ens creiem el que fem, i tenim molt clar el que volem. Ens estimem la nostra ciutat, malgrat que vulguem canviar alguns aspectes, per això mateix volem el millor pels ciutadans.

No voldria pas escriure sobre aquests 5 anys a les JERC sense deixar constància en aquest humil espai sobre la importància dels companys que han fet possible tot això i dels quals he après moltes coses - i les que em queden per aprendre! -, la Núria, el Jesús, l'Eduard... i els que em deixo!, els quals admiro i espero seguir lluitant al seu costat durant molts anys més. A la gent del Baix Llobregat per donar una altra visió de les JERC i pels bons moments i les complicitats que hem passat junts.

I seguim amb les mateixes ganes de fer feina, no hi ha res que t'encoratgi més que veure que dia rere dia s'uneixen més persones al teu projecte i això és una senyal més de la feina ben feta.



17 de juliol 2007

L'Hospitalet cada dia més net?

Ja fa temps que l'Ajuntament de l'Hospitalet va engegar una campanya on deia "l'Hospitalet cada dia més net" però els veïns de Sta Eulàlia no podem fer altre cosa que contraposar-nos a aquest eslògan i dir la realitat: l'Hospitalet cada dia més brut! No ve de nou, ja fa mesos que els veïns es van queixant però ha arribat el moment de fer sentir les nostres veus, no ens pensem quedar de braços creuats davant el passotisme de l'Ajuntament. Ençà fa uns mesos els veïns de Sta Eulàlia veiem com dia rere dia les condicions de neteja del nostre barri van empitjorant. Ja ni tan sols ens queixem de la polseguera i el fang que diàriament hem de patir degut a les obres de l'AVE sinó que l'Ajuntament està descuidant els serveis de neteja i recollida de la brossa també.

Els veïns hem de suportar l'acumulació de gran quantitat de contenidors davant de les nostres cases, sense que aquest siguin rentats degudament, com la brossa es llençada al llarg de tot el dia dins dels contenidors amb el tuf que suposa això pels veïns que tenim els contenidors al davant, com la brossa es va acumulant fora dels contenidors i es regirada i escampada per la vorera pública. Estem farts de sortir del nostre portal a qualsevol hora del dia i trobar-nos amb aquesta quantitat de brossa escampada davant dels nostres nassos. Condicions que ja són insostenibles i més ara a l'estiu on la calor afavoreix encara més el tuf i la proliferació de microorganismes.

Ja fa uns mesos que la neteja en el barri de Sta Eulàlia s'ha vist descuidada per les obres. Abans podíem veure com la plaça de l'església es netejava degudament. Ara només trobem acumulació de pols. On són els serveis de neteja que abans netejaven el nostre barri? Les voreres es troben brutes de pols, de pixum i del suquet que gotegen les bosses d'escombraries sense que els serveis de neteja facin res al respecte. Farts d'aquesta situació els veïns no paren de queixar-se i si no es troba una solució ben aviat de segur que les queixes del veïns aniran en augment. D'aquesta forma els veïns de Sta Eulàlia exigim a l'Ajuntament un canvi en les polítiques de neteja del nostre barri JA.

L'HOSPITALET CADA DIA MÉS BRUT!

07 de juliol 2007

Tornem-hi!

Després d'un temps d'inactivitat blocaire he decidit retornar. M'hagués agradat haver pogut actualitzar més el bloc però ja hagi estat per manca de temps o de ganes no ha pogut ser. Han passat moltes coses en aquests mesos d'inactivitat, tant de caire polític com personal, i si em permeteu, i sinó també que per alguna cosa és el meu bloc, em disposo a fer un petit balanç.

L'actualitat política ha estat molt renyida en aquest temps. Hem passat unes eleccions municipals on per desgràcia, hem perdut l'únic regidor que teníem: l'Eduard Suàrez. Una persona molt capacitada i amb moltes ganes de fer feina pels i les hospitalencs/hospitalenques. Personalment, penso que s'ha fet molta feina i que ens ha passat factura el descontent general amb la política. No hi ha res que faci més ràbia que, tot i saber que s'ha fet molta feina i molt ben feta, els resultats obtinguts no es corresponguin amb els resultats que penso que ens mereixíem. Però bé, això ja ha passat i ara toca seguir treballant encara més (si es pot). No ens podem deixar vèncer pel desànim, ans al contrari, necessitem ara més que mai ressorgir amb més forces malgrat que ara no serem ningú pel que fa als mitjans de comunicació. L'Hospitalet es mereix quelcom millor que el que tenim ara i no ens hem d'arrugar, hem de plantar cara a la situació per millorar les condicions de vida dels i les hospitalencs i hospitalenques.

Personalment el balanç el considero força bo. Un any de canvis, tal i com m'esperava, on tant hi ha hagut moments esplèndids com moments que voldries desaparèixer. He conegut gent fabulosa que sé que passi el que passi els conservaré, que sempre podré comptar amb ells pels que calgui, gent amb qui pots sortir i passar nits inoblidables. Però també he conegut gent que no es mereixen el que tenen. Prefereixo pensar que el temps posa al seu lloc a tothom. He patit també un desengany amorós, sempre em quedarà el consol de pensar "va ser bonic mentre durà". Mentiria si digues que no he estat feliç tot aquest temps que ha durat, però també mentiria si digués que no ha significat res per mi, que ja no m'importa. Mentiria si digues que no el trobo a faltar, que no enyoro tots aquells moments, quotidianitats de la vida diària al seu costat, mentiria si digués que res em recorda a ell, mentiria si digués que no estic dolguda... Però també sé que no em puc permetre decaure, que coses pitjors he viscut. Quan la vida et dona l'esquena hem de somriure i treure forces dels racons més inhòspits del nostre interior, perquè no em puc passar la vida plorant, no hi guanyo res, perquè de vegades hi ha coses que no tenen explicació, passen perquè han de passar, sense cap mena de sentit lògic i no ens queda més remei que resignar-nos a acceptar-ho, no podem fugir de la realitat per molt dura que sigui, ens hi hem d'enfrontar de cara, amb serenitat, fermesa i convicció, quan encara tens tota una vida per davant la vida et dona mil oportunitats, només cal que les aprofitem. Segur que m'equivocaré i em tornaré a equivocar una i altre vegada però aquell que mai arrisca està destinat a no ser mai feliç. Malgrat que aquestes experiències facin mal són necessàries. No només per aprendre pel futur sinó per valorar els bons moments. Sé que per ser feliç no necessito res més que ser jo mateixa, estar envoltada dels meus, fer allò que de veritat m'omple i m'agrada, que no necessito dependre de ningú per aixecar-me amb un somriure i posar-me ben maca, que no necessito sentir-me millor que els altres per ser feliç, ni necessito sentir-me bé a base de les penes dels altres. Simplement sóc així, no hi puc fer més, però malgrat tot, sóc feliç.

Avui us deleito amb una foto meva amb un somriure d'orella a orella. Espero aprofitar aquest estiu a part per posar tot en ordre externament, per posar tot en ordre interiorment. Que m'hi passaré més per aquí i que espero que tots vosaltres hem feu costat i hem feu veure els vostres punts de vista. Espero recuperar-me aviat de l'operació de l'11 de juliol i passar-m'hi per aquí, que de ben segur que em recuperaré aviat ;)

Gràcies a tots els que us passeu per aquest bloc i a tots aquells que hem feu costat dia rere dia i us envio un petó ben ben ben gros a tots vosaltres. Fins aviat!

21 d’abril 2007

Independència, per què? (II)

Volia dedicar aquest post a escriure sobre el republicanisme tenint en compte que el dia 14 es va celebrar l'aniversari de la república però veient l'èxit del darrer post (gràcies a tots pels vostres comentaris) i unes converses que he mantingut aquests dies sobre aquest post he decidit sense que serveixi de precedent dedicar altre vegada un post per abordar temes que no van quedar lligats a l'anterior post.

L'altre post no pretenia pas donar arguments sobre l'opció independentista, tan sols es tractava d'una pregunta més íntima, personal, més sobre què suposa ser independentista avui dia i pel que es veu alguns m'heu demanat arguments que jo molt encantada i tant bé com pugui intentaré expressar.

Per començar amb bon peu i deixar uns conceptes clars, ja que no sempre partim dels mateixos conceptes, hauríem de parlar sobre el concepte d'Estat i nació. Dos mots que de vegades són molt subjectius i que no se'ls hi pot aplicar un concepte objectiu al 100% però si més no, tots nosaltres tenim una idea sobre que és un Estat i que és una nació. Un Estat no és més que un conjunt de territoris que estan sobre la mateixa administració, ja sigui administrat de forma federalista o centralista, però es troben sobre la mateixa administració. En la majoria dels casos els Estats solen estar integrats per una sola nació però també poden estar formats per vàries nacions. Definicions sobre què és una nació se n'han fet moltes i no hi ha cap que sigui del tot correcte. Per mi una nació és un territori que comparteix uns trets comuns en tot el seu conjunt, ja sigui una llengua, una cultura, unes costums, una visió de la vida... per contra, per pertànyer a aquesta nació no cal haver nascut ni haver tingut com a llengua mare aquesta llengua ni haver compartit tota la vida aquests trets que l'identifiquen, per mi per pertànyer a una nació només cal fer-se-la seva, i evidentment, pots pertànyer a dues nacions alhora, una no exclou a l'altra. Normalment cada nació té el seu propi Estat però no sempre és així i aquí és quan comencen els problemes. La convivència de dues nacions sobre una mateixa administració és una tasca molt difícil ja que mai es podrà arribar a una equivalència entre totes dues nacions, sempre una dominarà per sobre de l'altra, és inevitable. L' explicació d'aquest fet és molt senzill, fem una petita analogia.

Posem el cas d'una família. La família vindria a representar la nació, un conjunt de persones que conviuen sota un mateix sostre i que tenen uns trets identitaris comuns. Totes les famílies viuen sota un mateix sostre i com totes les famílies tenen veïns, totes dues conviuen en un mateix edifici o una al costat de l'altra i són independents entre si. I ara ve la pregunta... què passaria si poséssim totes dues famílies sota un mateix sostre? El més probable que passés és que apareixerien disputes, altercats i problemes ja que a cada família les coses funcionen d'una forma diferent, totes dues volen el millor per la seva família i per això una intentarà imposar-se a l'altra, sempre hi haurà una que s'imposa i una altra que es sotmet. Tornem a separar a les famílies, ara tornen a ser veïns. Oi que si una de les dues famílies decidís que li convé o que no li convé a l'altra s'emprenyarien? Oi que a ningú li agrada que vingui el veí a dir-te que et cal i que no et cal? Això seria violar el dret de no ingerència, tot i que de vegades es prou difícil trobar la línia divisòria fins a quin punt no pots ingerir en els assumptes del teu veí quan veus que està maltractant la seva dona, per exemple, però aquest seria un altre afer.

Bé, ara canviem els noms, una de les dues famílies es diu Espanya i l'altra Països Catalans. Un petit matís, em refereixo a Espanya tot i que Espanya no és cap nació, el mot d'Espanya com a nació és un invent per tal de reforçar la “unitat d'espanya”, una forma d'autoconvence's ells mateixos de que tot forma part d'un mateix conjunt, l'Estat Espanyol està format per vàries nacions i qui em negui això siusplau que consulti llibres de primària perquè recordo perfectament que a l'escola sempre m'han dit que l'Estat Espanyol estava format per diverses nacions... Fet aquest petit matís continuem. Doncs bé, totes dues es troben sota una mateixa administració, l'Estat Espanyol. Esbrineu qui és la dominant i qui la sotmesa, oi? Només cal veure un fet ben actual: l'Estatut. El poble català per mitjà dels seus representants polítics escollits democràticament van elaborar un text estatuari, no tant ambiciós com m'hagués agradat, però sens dubte un text democràtic. Per mitjà dels polítics el poble va decidir que li convé a Catalunya, aprovat el 30 de setembre al Parlament. Pel que sembla aquest text estatuari ha de passar pels ulls del seu veí, i aquest ha decidit que aquest no era l'Estatut que li calia al poble català, per això molt amablement va agafar unes tisores i va començar a retallar-lo per tot arreu, ara una mica d'aquí, ara una mica d'allà, tant que comparant tots dos textos el darrer ha perdut l'essència que li donava sentit a aquest text sine qua non no té sentit l'elaboració d'aquest. Arribats a aquest punt em pregunto: i perquè ha de decidir el teu veí com has de gestionar tu la teva casa? És més, quins coneixements té el teu veí de la situació que hi ha a casa teva per poder decidir ell per tu? Per què el meu veí s'ha de quedar amb el meu sou i després m'ha de donar ell la part que vol? Jo no sé vosaltres però jo vull gestionar la meva casa, no vull que la meva casa me la gestionin altres.

Aquest era un de molts exemples que podria posar, un dels exemples més propers i polèmics. Explicat així penso que tothom pensaria que aquests companys de pis tenen molta barra i arribaríem a la conclusió que l'única solució és anar-se'n a viure a un altre pis, emancipar-se. Així de simple és l'òptica independentista, evidentment, m'estic referint a un independentisme actual, no basat en l'exaltació del patriotisme i la història, un independentisme real amb cara i ulls. Ara, molts es qüestionen què passaria si aquests, diguem-li, lligams, es trenquessin, i s'atreveixen a dir que Catalunya sense Espanya no seria res, que no podria sostindre's per si sola, que la economia faria fallida, però això no és més que analitzar la situació des d'una òptica sotmesa, això és el que ens volen fer creure. Catalunya té bons lligams amb d'altres mercats a part de l'Espanyol, és clar que l'Espanyol és el mercat més extens, però no única i exclusivament, a més, amb la quantitat de productes catalans que hi ha per aquelles terres seria realment una tasca de "xinus" eliminar completament tots els productes catalans del mercat espanyol. Pensar que Catalunya no seria res sense Espanya, no són més que especulacions, si tenim en compte a més l'espoli fiscal que patim els catalans, més aviat, la situació penso que seria ben al contrari. Què seria d'Espanya sense Catalunya?

Altres es plantegen... i per què volem trencar amb l'Estat Espanyol si ja estem bé on estem? Aquest és l'argument que dia rere dia utilitza la dreta espanyola per fer-nos creure que una ruptura només suposaria problemes. Només es tracten d'extrapolacions sense cap mena de sentit. Matemàticament parlant extrapolar és molt perillós perquè res ens assegura que el que diguem s'ajusti realment a la realitat, per això mateix les extrapolacions s'han de fer amb sentit, no podem fer extrapolacions de pa sucat amb oli com fa la dreta tant espanyola com catalana a l'hora de desacreditar els nostres motius. Més aviat el que hauríem de fer és interpolar i veient l'experiència, la nostra història en els darrers 300 anys podem veure com o trenquem o no arribarem enlloc. L'independentisme català sempre ha estat un independentisme lligat amb l'esquerra, un independentisme que té ben clar que aquesta ruptura ens durà a una llibertat, una ruptura que afavorirà a la classe treballadora, on nosaltres siguem els que decidim com volem gestionar-nos, com volem avançar. L'independentisme està esdevenint quelcom de sentit comú, si volem avançar, si volem una societat on tots i totes hi tinguem cabuda, on puguem invertir en vertaderes polítiques d'esquerres, no ens queda més remei que trencar.

Per aquells que diguin que l'independentisme és antidemocràtic, que mai podrem aconseguir la independència perquè no està reconegut a la constitució espanyola s'equivoquen. Què podem esperar d'una constitució feta en plena època de la transició? La societat ha canviat molt des de llavors i ja li tocaria una reforma . El reconeixement del dret a l'autodeterminació dels pobles és una de les proves que demostren els buits democràtics de la constitució espanyola. Hi ha molts mitjans que ens podem dur a la independència. Per aquells que es vulguin informar millor us recomano el llibre “La independència i la realitat” de Hector Lopez Bofill on s'expliquen pas a pas quin mecanisme hauríem de seguir jurídicament parlant per tal d'assolir la independència.

Però, per aconseguir la independència no hem d'oblidar que la feina comença JA. Si volem arribar a una majoria social que estigui a favor de la independència la feina l'hem de fer dia a dia, a casa, al carrer, al treball, a l'escola... Qualsevol petita acció que puguem canviar del nostre entorn ens durà un pas més a prop, perquè tots som necessaris, i m'atreviria a dir encara més, som IMPRESCINDIBLES.

12 d’abril 2007

Independència, per què?

Sé que molts de vosaltres trobareu aquesta pregunta absurda però el cert és que encara hi ha moltes persones que no tenen gens clar de per què volem la independència. Des de ben petits ens eduquen que Catalunya és Espanya, aquesta relació passa a ser quelcom tant evident com que 2 i 2 són 4 i no hi ha més volta de fulla, per això quan de vegades planteges a algunes persones que ets independentista els xoca, va en contra dels seus principis. El pas de trencar aquesta relació és un dels passos que més m'han costat donar. Recordo que quan era petita un dia el meu pare em va dir que era independentista tot ensenyant-me una estelada, evidentment, era massa petita per comprendre què suposava ser independentista i saber que era una estelada. La veritat que no em va voler explicar què era, em va dir que quan fos més gran i que mentrestant no anés dient a tot arreu que ell era independentista (sí, sí, sempre he estat una xerraire de mena de petita, cosa que em deies cosa que anava dient per tot arreu...). Ja han passat molts anys i mai m'ha explicat què era. Quan vaig créixer una mica vaig començar a buscar, a indagar sobre el fet independentista, sobre què suposava i certament, ho reconec, em va impactar. Jo també tenia tant clar que Catalunya formava part d'Espanya que em xocava molt veure com havia gent que es declarava tranquil·lament independentista i deia que això no era així. A partir de llavors vaig començar a fer una mena de reflexió interna durant molt de temps fins que, un dia, després de molt reflexionar vaig trobar la resposta: no em sentia espanyola.

Va ser un pas prou difícil de donar, molt reflexionat i del qual no me'n penedeixo. Després d'informar-me molt i reflexionar vaig adonar-me'n de les conseqüències que podria tenir aquest pas. Ser independentista no és una opció fàcil i menys quan jo m'hi vaig declarar i tenint en compte el meu entorn, però tot i així no vaig dubtar un sol moment en fer-ho públic. Era conscient que les altres persones que m'envoltaven els xocaria tant o més com em va xocar a mi la primera vegada que ho vaig sentir, era conscient que a partir d'aquell moment algunes coses canviarien, però també era conscient que aquest pas l'havia de donar amb fermesa, que no havia d'amagar res i que, per damunt de tot som persones, que cadascú pot pensar com vulgui sempre que vingui del respecte vers l'altre. No mentiré pas si dic que sí que em va comportar problemes i que de vegades hi ha persones que s'obliden que per damunt de tot hi ha el respecte, però és un fet que m'és bastant indiferent ja que al meu voltant es troben les persones que em valoren tal com sóc, amb els meus defectes i les meves virtuts.

Ara penso que el deure de tot independentista avui dia és trencar aquesta relació de 2 i 2 són 4, trencar els tòpics que ens imposen. És feina de nosaltres aconseguir facilitar aquest pas, aconseguir que totes aquestes persones que encara veuen ser independentista quelcom irracional passin a veure que la independència és quelcom necessari. Sortosament l'independentisme ha evolucionat molt en els darrers anys. Ha passat de ser un independentisme patriòtic basat en fets històrics i nacionals a un independentisme real, que evidentment, no oblida pas els motius històrics i nacionals sinó que a més comprèn aquesta opció com a necessària pel desenvolupament. Els independentistes tenim prou arguments per rebatre les demagògies constants, per trencar els tòpics, encara que malauradament l'independentisme a l'Estat Espanyol és quelcom que va molt lligat amb terrorisme, però fets com els de Montenegro són els que ens han d'encoratjar encara més i són un argument de prou pes que no hem d'oblidar.

De vegades partim d'un error, veiem els nostres arguments com quelcom tant evident, som conscients que els nostres arguments tenen molt de pes que ni ens molestem en explicar-los, en facilitar els motius, en obrir l'independentisme cap a d'altres persones que no comprenen els nostres motius. Hom que visqui i treballi a Catalunya no li hauria de ser pas difícil comprendre que Catalunya no és Espanya, però de vegades no és així i, precisament no és així, perquè sembla que no són del tot conscients que són a Catalunya, ho veuen massa llunyà a ells. Però en el fons, tots, sobretot els espanyols tenen fins i tot més clar que nosaltres que Catalunya no és Espanya, i no seria pas la primera vegada que se'ls hi escapa i després rectifiquen, els subconscient els falla i els falla pel simple motiu que veuen que tenim una cultura, una llengua, unes costums, una forma de pensar que no lliga de cap forma amb els altres, és clar, no som el mateix. Aquí podríem diferenciar dos tipus de persones, els espanyols que són conscients que no és el mateix però que per motius econòmics, sobretot, s'encaparren en reforçar la relació de 2 i 2 són 4. Després tenim el grup d'espanyols que simplement són incapaços de trencar aquesta relació. Centrant-nos en el primer grup que parlava, els que tenen motius per mantenir Catalunya a Espanya són els que dia rere dia es dediquen a difamar i fer demagògia constant. Ens tenen por i no tenen cap altre sortida que la demagògia i la mentida per reforçar els seus arguments ja que són conscients que no tenen prou pes com per rebatre els nostres arguments i aquest és un punt que penso que hauríem d'aprofitar, hem d'aprofitar aquesta por, aquesta manca d'arguments en el nostre favor. Alguns es preguntaran... i de què han de tenir por els espanyols? Doncs han de tenir por de perdre els favors econòmics, no és gens difícil demostrar com se'n beneficien de la nostra solidaritat, fet que molts encara desconeixen o bé no coneixen a tanta profunditat com haurien. Mentre a Extremadura a les escoles tenen un ordinador per alumne a Catalunya ens trobem en barracons. Amb això no vull dir que no calgui que se'ls ajudi, però aquesta ajuda no ha d'anar a un pou sense fons, aquesta ajuda econòmica s'ha d'aprofitar perquè creïn les seves pròpies eines de producció, han d'aprofitar els diners per no haver de dependre de nosaltres i fins ara, sembla que no estan gaire pel cas.

El cas és que com bé hem vist darrerament la independència està esdevenint quelcom necessària i per sort, cada dia són més els que obren els ulls. És necessari perquè som nosaltres els que tenim el dret a decidir, perquè a Madrid no n'han de fer res sobre el que decidim els Catalans que som prou madurs per poder decidir sobre què ens beneficia i què no. A Madrid no són ningú per anar en contra de la democràcia, sí, de la democràcia, ja que anar en contra d'un fet tant democràtic com l'Estatut que rau del poble és un fet que no es pot valorar de cap altre forma que antidemocràtic. Catalunya no es podrà desenvolupar plenament fins que no trenqui amb Espanya, avançar més o menys és tan sols qüestió de trencar, de plantar-se i de reclamar el que es nostre. si valorem els fets a favor i en contra que ens suposaria la independència guanya de carrer independitzar-se, i el millor dels nostres arguments és tenir la capacitat de decidir per nosaltres mateixos, de poder gestionar tot des d'aquí, perquè no tenim res a perdre però sí molt a guanyar.

19 de març 2007

ELS AMANTS

ELS AMANTS


No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d'una orella.
El nostre amor es un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que aixòno deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.

18 de març 2007

3.14159265...

Dimecres 14/03 a la 1:59 es va celebrar el dia mundial del número pi. I direu, fins a quin punt hem arribat que un número té dia mundial? O millor dit, què no té dia mundial? Bé, suposo que no cal explicar el motiu de per què el dia mundial del número pi es fa aquest dia a aquesta hora, oi? Doncs es veu que es reuneix gent d'arreu del món per comentar la importància del número pi a les seves vides i de com seria el món sense el número pi... Hi ha gent per tot, tu! Una data més per apuntar al calendari xD

Aprofito el post freak del número pi per mostrar-vos una nova religió que ha sorgit es tracta del "pastafarisme". Es tracta d'una crítica al creacionisme i es veu que es pagarà un milió de dolars a aquell que demostri que jesucrist és fill "d'un gran monstre espagueti volador". Aquesta religió que ha agafat el nom de pastafarisme per analogia a la paraula rastafari resulta que s'ha estès per internet i ja té un munt d'adeptes. El pastafarisme va ser impulsar per Bobby Herdenson un diplomat de física de la Universitat de l'Estat D'oregon. Ja deia jo que aquests físics eren uns freaks.

Avui us deixo amb aquestes dues notícies freaks, ja us aniré informant d'altres curiositats que trobi per la xarxa ;)



15 de març 2007

El joc de la política

Darrerament hem pogut observar com certa part de la societat ha mostrat una certa discrepància/desconfiança en la política, un fet si més no al meu parer, bastant preocupant del qual se'n va fer ressò durant els darrers dies després de les eleccions però del qual no se n'ha tornat a parlar gaire després, potser perquè els polítics no ho volen veure o pensen que no és un fet gaire col·ectiu. El fet és que s'ha vist un augment de vots en blanc, això no es pot pas negar i n'estic ben segura que si decidíssim fer una enquesta a peu de carrer preguntant a la gent què pensa de la política els resultats esdevindrien preocupants.

M'atreviria a dir que la gent més que desconfiar en la política desconfia dels polítics. La gent està farta de falses promeses, està farta dels numerets de nens de primària que munten al congrés o als parlaments, està farta de les demagògies constants per part de totes bandes. La gent comença a tenir criteri, té problemes, problemes amb cara i ulls, problemes que les classes dirigents haurien de tractar solucionar i que ves per on, en comptes de proporcionar solucions se'n parla molt però de fets res de res. Moltes campanyes dient "fets no paraules" però sembla que a la pràctica les coses no són pas així.

Quan un polític accedeix a un càrrec és gràcies a la confiança que certa part de la societat ha dipositat en ell. Està clar que per poder accedir a aquest lloc de treball hi ha molts anys de feina i dedicació sense rebre res a canvi, però què passa quan la política va més enllà dels ideals? Quan de la política se'n fa la teva vida? Tot canvia quan un polític passa a dedicar-se només a la política, quan aquell càrrec va més enllà de la seva ideologia, es torna el seu lloc de treball i com tothom, lògicament, fa tots els possibles per no perdre'l, però fins a quin punt pot arribar per no perdre el seu lloc de treball? Si principalment la seva militància política es basava en els seus ideals quan accedeix a un alt càrrec passa a ser la seva forma de guanyar-se la vida, té poder, té diners i s'ha de mantenir a allà i per mantenir-se a allà pot arribar a obviar els seus ideals, el vertader motiu pel qual es va endinsar en el món de la política. És capaç de dir una cosa totalment contrària a la que sap que farà simplement per no perdre el seu lloc de treball, és capaç de perdre els seus ideals, d'actuar de forma totalment contrària als seus principis. Personalment prefereixo pensar que no tots els polítics esdevenen així però que n'hi ha molts, massa, que finalment acaben així.

S'ha de dir també que hi ha molta gent que diu sentir-se enganyada, que diu que els polítics mai compleixen les promeses, però també hi ha un altre fet i és que la gran majoria de la gent quan decideix dipositar el seu vot ni tan sols s'ha molestat en llegir-se el seu programa electoral, les propostes que diuen que pensen fer si governen. Per poder parlar amb propietat tots els que diuen sentir-se enganyats haurien com a mínim d'haver-se llegit les propostes, de valorar fins a quin punt han arribat a complir aquelles promeses que van fer i pel que es veu ""ningú"" no ho fa. Aquest també és un fet criticable però tampoc justifica que per això els polítics ja no hagin de complir el que diuen. La gent hauria de conèixer a fons totes les opcions polítiques que existeixen arreu del món i una vegada conegudes si analitzades fer valoracions i apostar per la proposta que més els beneficiarà. Estic ben segura que si a molts els hi preguntéssim què és el capitalisme, el comunisme, l'anarquisme, quins són els seus principis molts, més dels que ens pensem, ni tan sols sabrien donar-te una explicació que s'apropi a la realitat. Aquest també és un fet preocupant, el desconeixement de la política, la ignorància, beneficia a la dreta, beneficia a aquells que volen treure profits personals del teu vot que tu molt innocentment amb tota la confiança del món has dipositat en ells.

La sinceritat en la política no és gaire fàcil de trobar. Si realment els polítics als seus programes fessin valoracions reals del que poden fer es reduirien fins la meitat. Si fessin programes electorals amb cara i ulls. Penso que no és gaire difícil i que si tots ho fessin segurament el vot de la gent canviaria i molt, però sembla que aquest fet de "mentir" o millor diguem-ne exagerar els programes electorals ja va implícit en la política. La política ha esdevingut una mena de joc en el que els partits polítics van a veure qui la diu més grossa, qui difama millor, qui troba el punts febles de l'adversari, la lluita per la supervivència. Es perden els vertaders valors de la política que no són altres que aconseguir el millor per la societat, solucionar els problemes de la gent i millorar substancialment la qualitat de vida de les persones. Hem arribat a un punt on "tot val" per tal de ser tu i no l'altre qui manegui els diners, un punt en que la gent, que no és pas tonta com es pensen els polítics se n'ha adonat, clar que sempre seguirà el grup de votants fidels al partit polític que tant si com no el seguiran votant, ni tan sols es paren a valorar i ser crítics, ja van escollir una opció fa uns anys i es ben difícil que la tornin a canviar. Tot partit polític té els seus seguidors, els seus fans, hooligans, com si d'un dogma de fe es tractés. Fet que ajuda a mantenir encara més la farsa i el constant joc d'uns i d'altres.

La política i tots aquells que l'integren, els polítics, no són més que el reflex de la societat. De corruptes, mentirosos, males persones, creguts, ambiciosos... n'hi ha a tot arreu i com no a la política també hi són i això té una explicació ben senzilla: la política està formada per humans. La societat és així. Fer que la política no hi hagi ni corruptes, ni mentiders (...) seria canviar la societat i desgraciadament em resigno a pensar que canviar la societat d'avui dia totalment per tornar a TOTES les persones justes i igualitàries és un fet utòpic, així que no podem pretendre canviar la política perquè per canviar la política hauríem de canviar els polítics i per canviar els polítics hauríem de canviar la societat. Però per altra banda si que podem regular i posar mesures per impedir que passi això, per impedir que els interessos personals arribin a la política. Primer tots i totes hauríem de tenir més vista com diria ma mare, hauríem de ser prou crítics primer amb nosaltres mateixos que sempre va bé i després amb els polítics i analitzar quines de les opcions és més bona pels interessos del conjunt (vist des d'una òptica socialista ja que, penso que tots i totes hem de mirar sempre pels interessos del conjunt de la societat que al cap i a al fi són els nostres interessos també), hauríem de veure quines de les opcions que tenim al nostre abast són les que realment s'adapten millor als nostres interessos i això només és possible si analitzem els fets de cada opció. De vegades s'ha d'escollir la opció menys dolenta de totes.

Molts tampoc es senten representats per cap de les opcions que se'ls hi presenta però això no vol dir que estiguis sol i quan arriba aquest moment el que s'ha de fer és impulsar una altre opció on t'hi sentis representat. S'hauria d'afegir també que estar d'acord al 100% amb les idees que promulga un partit polític és totalment impossible, que pots estar d'acord en un 50- 75% de les accions, que a la mínima de canvi no s'han d'impulsar més i més opcions ja que la cosa se n'aniria de les mans. La democràcia és més justa i més democràtica, quantes més opcions polítiques existeixin amb més matisos i quan més alta sigui la participació, però és clar que tot ha de ser en la seva justa mesura.

Penso que ha arribat el moment en que la veu de la gent s'ha de sentir més, que el poble ha de participar més en la política clar que altre cosa és que els polítics permeti al poble participar més en la política però el poble té la millor arma que mai podria tenir i és que els polítics depenen totalment de nosaltres per poder ser. Ha arribat el moment en que la societat ha de ser més crítica, ha de demanar els seus drets i no ha de deixar-se trepitjar ni suportar més els jocs de nens que resulten en molts casos un insult a la intel·ligència i capacitat de decidir de tots nosaltres. Ha arribat el moment en que ens toca reclamar el que ens pertoca, ens toca parlar amb claredat, sense caure en demagògies i en joc. S'han de posar mesures perquè els interessos personals no prioritzin la política, que ser polític sigui digne d'admirar per tothom i que la gent deixi de veure als polítics com gent d'un món a part, són persones com nosaltres, res més lluny de la realitat. Nosaltres decidim qui governa, nosaltres hem de decidir qui és més apte per governar més enllà del seu aspecte i estudis, hi ha una cosa que és diu sinceritat, companyerisme i solidaritat, termes que alguns polítics se n'han oblidat però que al meu parer són la base sense la qual un polític no pot governar.

JERC L'HOSPITALET 2002-2006

Us deixo un vídeo resum de les JERC l'Hospitalet en aquests darrers quatre anys, més o menys, ençà vaig entrar a militar amb només 14 anys.
El balanç és evident, oi? No es pot dir pas que hàgim perdut perdut el temps en aquests 4 anys. I seguirem treballant pel jovent hospitalenc, per millorar. Encara ens queda molta feina per fer i no ens pensem pas rendir.

18 de febrer 2007

Every time I see you



Avui us deixo una cançó preciosa coneguda per la de l'anunci del golf. Una cançó amb una lletra i una veu realment boniques que a mi personalment em suggereix moltes coses. Espero que us agradi ;)

Every time I think of you
I get a shot right through
Into a bolt of blue
It´s no problem of mine
But it´s a problem I find
Living the life that I can´t leave behind
There´s no sense in telling me
The wisdom of a fool
won´t set you free
But that´s the way that it goes
And it´s what nobody knows
And every day my confusion grows
Every time I see you falling
I get down on my knees and pray
I´m waiting for the final moment
You say the words that I can´t say

I feel fine and I feel good
I feel like I never should
Whenever I get this way
I just don´t know what to say
Why can´t we be ourselves
like we were yesterday
I´m not sure what this could mean
I don´t think you´re what you seem
I do admit to myself
That if I hurt someone else
Then I´ll never see just what we´re meant to be
Every time I see you falling
I get down on my knees and pray
I´m waiting for the final moment
You´ll say the words that I can´t say
Every time I see you falling
I´ll get down on my knees and pray
I´m waiting for the final moment
You´ll say the words that I can´t say

14 de febrer 2007

Els segadors

Avui toca un petit homenatge a la nostra història, la nostra terra. La versió que us deixo avui dels segadors és la versió antiga, bastant desconeguda generalment i si més no molt curiosa. Personalment més que un cant sembla una història narrada en vers. Un petit homenatge a aquells que van lluitar per la nostra terra, a aquells que van deixar la seva vida. Una gran versió dels segadors plena de patriotisme i sentiment. Espero que us agradi ;)

Els Segadors

(versió antiga popular)


Catalunya, comtat gran,
qui t'ha vist tan rica i plena!
Ara el rei Nostre Senyor
declarada ens te la guerra.

Segueu arran!
Segueu arran,
que la palla va cara!
Segueu arran!

Lo gran comte d'Olivars
sempre li burxa l'orella:
-Ara es hora, nostre rei,
ara es hora que fem guerra.-

Contra tots els catalans,
ja veieu quina n'han feta:
seguiren viles i llocs
fins al lloc de Riu d'Arenes;

n'han cremat un sagrat lloc,
que Santa Coloma es deia;
cremen albes i casulles,
i caporals i patenes,
i el Santíssim Sagrament,
alabat sia per sempre.

Mataren un sacerdot,
mentre que la missa deia;
mataren un cavaller,
a la porta de l'església,
en Lluís de Furrià,
i els àngels li fan gran festa.

Lo pa que no era blanc
deien que era massa negre:
el donaven als cavalls
sols per assolar la terra.

Del vi que no era bo,
n'engegaven les aixetes,
el tiraven pels carrers
sols per regar la terra.

A presencia dels parents
deshonraven les donzelles.
Ne donen part al Virrei,
del mal que aquells soldats feien:

-Llicència els he donat jo,
molta més se'n poden prendre.-

Sentint resposta semblant,
enarboren la bandera;
a la plaça de Sant Jaume,
n´hi foren les dependències.

A vista de tot això
s'és avalotat la terra:
comencen de llevar gent
i enarborar les banderes.

Entraren a Barcelona
mil persones forasteres;
entren com a segadors,
com érem en temps de sega.

De tres guàrdies que n'hi ha,
ja n'han morta la primera;
ne mataren al Virrei,
a l'entrant de la galera;
mataren els diputats
i els jutges de l'Audiència.

Aneu alerta, catalans;
catalans, aneu alerta:
mireu que aixís ho faran,
quan seran en vostres terres.

Anaren a la presó:
donen llibertat als presos.
El bisbe els va beneir
Amb la ma dreta i l'esquerra:

-On es vostre capità?
On és vostre bandera?-
Varen treure el bon Jesús
Tot cobert amb un vel negre:

-Llicència els he donat jo,
molta més se'n poden prendre.-

Sentint resposta semblant,
enarboren la bandera;
a la plaça de Sant Jaume,
n´hi foren les dependències.

A vista de tot això
s'és avalotat la terra:
comencen de llevar gent
i enarborar les banderes.

Entraren a Barcelona
mil persones forasteres;
entren com a segadors,
com érem en temps de sega.

De tres guàrdies que n'hi ha,
ja n'han morta la primera;
ne mataren al Virrei,
a l'entrant de la galera;
mataren els diputats
i els jutges de l'Audiència.

Aneu alerta, catalans;
catalans, aneu alerta:
mireu que aixís ho faran,
quan seran en vostres terres.

Anaren a la presó:
donen llibertat als presos.
El bisbe els va beneir
Amb la ma dreta i l'esquerra:

-On es vostre capità?
On és vostre bandera?-
Varen treure el bon Jesús
Tot cobert amb un vel negre:

-Aquí és nostre capità,
aquesta es nostre bandera.-
A les armes catalans,
Que ens ha declarat la guerra!

Segueu arran!
Segueu arran,
que la palla va cara!
Segueu arran!

12 de febrer 2007

D'esquerres i ecologistes "de debó"

Oleguer estem amb tu

Ja s'ha parlat molt de l'Oleguer i el trencament del seu contracte amb la marca esportiva Kelme però no m'he n'he pogut estar de donar suport des d'aquí. Penso que les coses s'han anat de les mans. L'article que va escriure el trobo magnífic, una forma molt subtil de mostrar-se en descord amb els fets ocorreguts amb de Juana Chaos, sense ser del tot explícit. Se n'ha fet un gra massa, l'article al cap i a la fi només mostra el que un conjunt bastant ampli de la societat pensa, la desconfiança amb la justícia espanyola que l'ha tornat a "cagar" una vegada més i és que qualsevol persona amb dos dits de front no posaria 12 anys de presó per dos articles, diguin el que diguin, és una mesura realment exagerada i fora de lloc. Que consti que no justifico ni justificaré mai al de Juana Chaos ni la lluita armada per assolir la sobirania, però quan la justícia falla s'ha de reconèixer. Que la gent trobi que 18 anys de presó per 25 assassinats és poc és una altre cosa. De Juana ja va ser jutjat pels 25 assassinats, si consideren que en aquella ocasió la condemna va ser baixa pel delicte que ha comès no cal buscar la mínima excusa per tornar-lo a empresonar 12 anys més. No cal equilibrar els errors de la justícia amb d'altres errors, en tot cas el que poden fer és demanar una reforma pel que fa als càstics penals per assassinats i deixar-se de jugar amb la vida d'una persona, un assassí al cap i a la fi que des del meu punt de vista hauria de passar-se la vida a la presó, algú que es creu amb el poder de decidir qui es mereix viure i qui no no mereix la seva llibertat. La cosa s'està anant de les mans i ara li toca pagar a l'Oleguer per dir el que pensa, en aquest país la llibertat d'expressió és nul·la quan es parla amb claredat, així que aquí us el deixo, la bona fe.

La bona fe

De Juana Chaos ha passat els últims vint anys a la presó. Reduïda pels beneficis penitenciaris que preveia la legislació anterior, s’havia computat i establert una condemna de divuit anys pels crims que va cometre. Tot i així, continua en presó preventiva, pendent de la resolució definitiva del procediment obert pel contingut de dos articles publicats al diari Gara. L’Audiència Nacional espanyola considera que, amb aquests articles d’opinió, De Juana Chaos ha comès delictes d’amenaces terroristes i l’ha condemnat a dotze anys i mig més de presó. Com a protesta per aquesta decisió, De Juana Chaos ha optat per fer vaga de fam fins a les últimes conseqüències.

L’estat de dret (com tantes vegades ens repeteixen com si fos una campanya publicitària) no preveu la pena de mort ni la cadena perpètua. De la mateixa manera continua prohibint l’eutanàsia. Em guiaré per la bona fe i suposaré que l’estat de dret no ha deixat de confiar en les seves lleis i continua no volent aplicar la cadena perpètua o la pena de mort. Guiat per la mateixa bona fe, consideraré que els motius polítics no fan que l’eutanàsia sigui legal. Suposaré, també mogut per la bona fe, que el contingut dels articles que ha publicat De Juana Chaos és prou explícit i clar per a mantenir a la presó una persona en risc de morir. M’agradaria pensar que, a l’estat de dret, hi ha llibertat d’expressió i que, en aquest cas, així com el d’Egunkaria o el de l’actor Pepe Rubianes per esmentar-ne alguns, hi ha indicis suficients per a processar els responsables (en cas contrari, tothom ja hauria aixecat el crit al cel, com és costum, quan hi ha episodis de falta de llibertat d’expressió lluny d’aquestes contrades, posem per cas al Marroc, a Cuba o a Turquia). La bona fe m'impulsa a pensar que a l'estat de dret la justícia és igual per a tothom, que no hi influeixen les pressions polítiques i que realment hi ha independència judicial; que les declaracions del ministre de Justícia, López Aguilar, en què afirmava: 'el Gobierno construirà nuevas imputaciones para evitar dichas excarcelaciones', referint-se al cas de De Juana Chaos, no han influït la sentència judicial.

Algú deia: Fets, no paraules. Doncs en David Fernàndez, al seu llibre 'Cròniques del 6 i altres retalls de la claveguera policial', ens informa dels fets següents: l’ex-general de la guàrdia civil i membre destacat dels horrors d’Intxaurrondo, Enrique Rodríguez Galindo, fou condemnat a setanta-cinc anys de presó per l’assassinat de Lasa i Zabala i tan sols en va complir poc més de quatre perquè al·legava problemes de salut. Julen Elorriaga també va ser excarcerat per motius de salut; condemnat a gairebé vuitanta anys de presó pels mateixos fets només ha complert un 3% de la condemna. De la Rosa, després d’estafar tot Espanya, gràcies a una depressió pot gaudir d’un generós règim de tercer grau. Rafael Vera, després de ser condemnat a deu anys de presó pel segrest de Segundo Marey, reivindicat pels GAL, només va passar vuit mesos reclòs per aquella causa... En David, al seu llibre, parla bàsicament de tortures i torturadors, de com la justícia mostra diferents graus de severitat segons l’acusat, de com funciona la maquinària informativa per criminalitzar determinades dissidències, de com la policia crea les proves necessàries per a imputar algú quan interessa políticament, com el govern no vol escoltar els informes del Relator Especial per la Qüestió de la Tortura de les Nacions Unides o d’organismes com Amnistia Internacional, que asseguren que en aquest estat de dret es tortura.

Però també resulta, ara, que la fiscalia de l’Audiència Nacional demana l’arxiu del cas Egunkaria: no hi ha proves. Resulta que el novembre del 2004 el Tribunal d’Estrasburg condemna l’estat espanyol per 'no haver investigat' les tortures denunciades, dotze anys abans, per disset independentistes catalans; calia fer callar les veus discordants durant els Jocs Olímpics. Resulta també que, el novembre del 2005, Zapatero indulta quatre policies locals de Vigo, inhabilitats i condemnats en ferm a dos i quatre anys de presó per haver apallissat, insultat i vexat el ciutadà senegalès Mamadou Kane. I resulta que Aznar havia fet igual el desembre del 2000: catorze agents condemnats per tortures (un d'aquests reincident), indultats.

I resulta que... Estic fet un embolic. Massa sovint aquest estat de dret té parts fosques que em fan dubtar. Tot això fa pudor d'hipocresia. I tanta hipocresia fa que se t'esgoti la bona fe.

09 de febrer 2007

Els antisistema de boqueta

Darrerament sembla que declarar-se antisistema està de moda i et fa ser més "guai". Primer va ser la Mayol, qui en relació amb els fets ocorreguts amb les okupacions es va declarar obertament a favor i a més va afegir que es declarara antisistema. El que no sap la Mayol és diferenciar entre les okupacions d'habitatges i les ocupacions d'espais deshabitats, generalment grans (fàbriques, antigues botigues), on les okupacions es fan per donar-li un rendiment a un espai deshabitat i construir un centre social okupat on es fan activitats de tota mena obertes a la gent del barri, no okupacions per viure-hi a dins. Mayol, cal diferenciar entre ocupar l'habitatge d'una altre persona la qual estava reformant el seu habitatge i un dia, per les bones, un grup de persones s'hi van instal·lar, van canviar el pany i van dir que l'habitatge era seu, que ells pagaven un lloguer, cosa que implica que l'autèntic propietari de l'habitatge es quedi literalment al carrer. No sé si sap la Mayol que existeix el dret a l'habitatge, tampoc sé si a la Mayol li agradaria que un dia per les bones un grup de persones li okupessin l'habitatge i es quedés al carrer, bé al carrer no, que ja té el cotxe oficial, el transport i els dinars pagats. I, és que la Mayol tot i declarar-se antisistema viu molt bé, què fàcil és declarar-se antisistema sense tenir preocupacions per si has d'arribar a final de mes o sense tenir problemes d'habitatge. Mayol, mayol, no intentis enganyar a al poble, que el poble ja fa temps que no es llepa el dit i fent declaracions d'aquesta mena no fas més que perdre credibilitat i fer que, el poble, desconfiï encara més dels polítics, cosa no gaire difícil vista la situació.
Què fàcil és Mayol declarar-se antisistema seguint el joc al sistema, quina paradoxa, no Mayol? O bé ICV duu una estratègia que se'm fa realment difícil comprendre, o bé, el seu antisistema de boqueta tan sols hi és per captar vots. Veient les seves accions i el seguidisme vers el PSC cada vegada em costa més diferenciar el PSC d'ICV sense mirar les seves declaracions ideològiques, ja que per les seves accions podríem dir que la diferència que separava tots dos partits es va escurçant cada dia més i no us preocupeu que la gent no trigarà en adonar-se'n i quan arribi aquest moment, què fareu Mayol? Ecologistes, antisistema... cada vegada estic més segura que aquesta declaració ideològica no va més enllà que d'uns principis morals que a l'hora de la veritat, quan cal aplicar aquests principis semblen esfumar-se per art de màgia. El que no entenc és com els seus militants i votants no els hi han donat encara un toc d'atenció, m'agradaria pensar que els seus militants i votants realment no pertanyen a aquest col·lectiu d'antisistema de boqueta i que són " de debó" de veritat. M'agradaria pensar això, ja que l'altre opció és bastant desconcertant.
Però també hi ha un altre tipus d'antisistema, els antisistemes que normalment formen part del col·lectiu jove, els quals troben molt "guai" ser antisistema, ser rebel, anar en contra de tot i prendre's la justícia per la seva mà. Un jovent que moltes vegades no són més que persones amb un buit personal que necessiten incloure's dins un grup social determinat per sentir-se millor, sentir que algú els comprèn i que no estan sols, on, en molts casos, el missatge ideològic es bassa tan sols en certes consignes que van repetint contínuament, però que careixen de contingut, d'arguments sòlids a darrere. Joves que veuen les injustícies al món i com hem vist a les notícies aquests dies es pensen que carregant-se el drac de gaudí aconseguiran acabar amb el sistema capitalista. I em pregunto jo, fent aquesta acció han fet un pas més per acabar amb sistema econòmic capitalista? Jo crec que no, que l'únic que han aconseguit és crear ira i crispació entre la gent i fer veure que els autèntics antisistema siguin titllats tots automàticament com a joves rebels que els hi agrada anar destrossant els objectes, tan sols fan que augmentar la mala imatge que té en segons quins sectors el pertànyer al col·lectiu antisistema. Però, el que realment em fa empipar un pèl més no és només que hagin anat a fer mal a la figura de Gaudí, on no li trobo el sentit d'anar a carregar-se la cultura catalana, sinó que sembla que uns dels responsables sigui paisà meu, company de l'Hospitalet. Em fa tanta vergonya que un company meu, de la meva ciutat actuï d'aquesta forma incívica, i de nul respecte vers la cultura catalana. És realment indignant. I jo em pregunto, qui serà el proper antisistema de boqueta en aparèixer. Cal més formació, els joves d'acabar amb aquesta imatge, hem de demostrar que som persones amb formació i que darrere nostre tenim arguments ben sòlids que van més enllà de la violència i la kale borroka gratuïta per tal d'assolir una societat més justa i igualitària.

07 de febrer 2007

L'Hospitalet una mica més a prop teu

Sembla que l'Ajuntament de l'Hospitalet comença a posar-se les piles i a fer quelcom bo per la ciutat a part d'especular el sòl i construir-nos edificacions immenses que no van gens amb l'estil de ciutat que és l'Hospitalet. L'Ajuntament ha decidit, per fi, retirar els símbols feixistes de la ciutat, cosa que hauria de fer ja molts anys que haurien d'haver desaparegut. Però, no, no ha estat per iniciativa pròpia, a l'Ajuntament se l'ha d'instar a fer coses bones per la ciutat. Aquesta acció rau d'una moció de les JERC presentada a través del grup municipal d'ERC l'any 2004. Vora tres anys més tard l'Ajuntament ha decidit aplicar-la. A la moció s'instava a l'Ajuntament a realitzar un inventari exhaustiu dels símbols feixistes que encara eren presents en molts dels nostres carrers.
Un dels símbols retirats és la creu que veieu a la foto, un monument a "los caidos" i suposo que ja deveu saber a quins caiguts homenatjava la creu. Aquesta creu es trobava al barri de Santa Eulàlia, una creu que he vist gairebé cada dia de la meva existència ja que la tenia davant de casa. Fa cosa d'uns anys a la creu van aparèixer símbols feixistes i cada 6 d'octubre a les sis de la matinada es reunien un grup de fatxes ben uniformats a cantar "el cara al sol" amb el braç ben estès. És una vergonya que un monument com aquest encara sigués present avui dia a l'Hospitalet, i com la creu aquesta totes les plaques del carrer de la vivienda.
El nostre senyor alcalde sembla que no havia tingut gaire en compte la memòria història i li importava ben poc la quantitat de ciutadans hospitalencs que van haver de patir la repressió del feixisme. Li preocupen més altres coses com tenir la butxaca ben plena i construir la ciutat dels negocis, en comptes de construir una ciutat per i dels hospitalencs.
Aprofito l'ocasió per recordar que l'Ajuntament encara té més mocions pendents, com la moció del Carnet Cultural Jove, una moció presentada també per les JERC, la qual va ser aprovada per unanimitat. La moció proposava la creació d'un Carnet Cultural Jove per tots aquells joves hospitalencs els quals durant l'any que fessin 18 anys diposaren d'entrades gratuïtes i d'un 50% de descompte per un acompanyant a diferents locals d'oci i culturals de l'Hospitalet. La moció pretén promocionar l'oci i cultura juvenil dins la ciutat, que els joves no hagin d'anar a fora a buscar el que tenen en la seva pròpia ciutat, una forma d'incentivar al jovent de la ciutat a consumir cultura i oci dins la ciutat. D'això en deu fer ja 4 anys, però a l'Ajuntament sembla importar-li ben poc el tema juvenil de la ciutat. Aprofito, també, per reclamar un Consell Local de Joventut, és una vergonya que una ciutat com l'Hospitalet, la segona més gran del principat, encara no disposi d'un Consell Local de Joventut, quan d'altres localitats més petites en disposen des de fa anys i el seu rendiment s'ha comprovat que ha estat positiu. I la llista seguiria fent-se més llarga, però no és el tema que volia tractar avui.
Reconeguem quan l'Ajuntament fa una cosa bona, però no ens despistem, encara queden moltes altres accions i aspectes a millorar a la nostra ciutat.

01 de febrer 2007

El sentit de viure

Quin és el sentit de la vida? Encara no conec ningú que hagi trobat cap explicació que justifiqui el per què de viure. Tots neixem i comencem a viure fins que morim. Però, què era de nosaltres abans de néixer? Segons la biologia nosaltres tan sols érem dues cèl·lules que van decidir juntar-se. I per què aquestes dues cèl·lules de tantes altres? Abans de que fóssim aquestes dues cèl·lules que es van juntar i vam començar a "viure" què érem? Part dels nostres pares? Es podria dir que nosaltres abans de néixer la nostra "ànima" està dins els nostres pares? Què és el que ens dota de personalitat? Si bé tots els nadons quan neixen són diferents físicament també ho són en la seva personalitat. La personalitat de vegades també va lligada amb un cert tipus de espècie. Podríem dir que la personalitat té un caràcter lligat als gens que heretem? Què és el que ens dona aquesta personalitat? Tot apunta a que la personalitat, la manera de ser i d'entendre el món, d'una persona ens la dona el cervell, ja que és el que fa l'acte de raonar, i que les característiques d'aquest ens les donen els gens que heretem dels pares i que es recombinen formant una persona nova, d'aquí l'explicació de per què tots som únics. Però també és cert que a mesura que anem avançant en la nostra vida la nostra percepció del món varia, ja sigui per experiències passades, per l'entorn que t'envolta, per algun escrit... són moltes les coses que ens van influenciant i moldejant. Llavors fins a quin punt tindria a veure la personalitat amb la biologia? La nostra personalitat podria tenir una part biològica i una part que dependria de l'ambient? I aquesta part que depèn de l'ambient també es transmet a les següents generacions?

Altres de les qüestions que ens podem plantejar és què és el que ens atrau cap a una persona, a fer una acció...? Són impulsos del nostre subconscient? On és el nostre subconscient? Té a veure amb la personalitat? La vida està regida per impulsos. Imagina't una vida sense impulsos, què seria? No ens mouríem del lloc. Però per què hi ha impulsos que considerem bons i impulsos que els considerem dolents i dels quals no n'hem de fer cas? Moltes vegades hi ha impulsos que els considerem bons o dolents segons la societat que ens envolta, d'altres segons la experiència. Si un impuls ens ha causat sensacions dolentes considerem que aquest impuls serà sempre dolent i ens autocreem una barrera protectora en el nostre subconscient que ens condiciona la nostra consciència. De vegades creiem que som els que més ens coneixem però hi ha persones que et poden arribar a conèixer millor que tu mateix. Realment et coneixes quan coneixes què amaga el teu subconscient. De vegades ens neguem a acceptar les senyals que ens dona aquest, com l'amor, els gels, o sentiments de por... Normalment no tenim gaire en compte el nostre subconscient però ens passem moltes hores de la nostra vida vivint en aquest. Tots tenim la necessitat de dormir. És com si vivíssim dues realitats alhora, les quals, les dues es condicionen. El nostre subconscient condiciona el nostre conscient de la mateixa manera que el que ens passa quan som conscients ens condiciona en el que somiem. Si dormir és necessari i el nostre subconscient influeix en el nostre conscient, podríem considerar igual d'importants el subconscient i el conscient? Vol dir això que hi ha una relació de necessitat entre conscient i subconscient? Per què ens neguem de vegades a acceptar el nostre destí? Hi ha un problema de relació entre subconscient i conscient?

Què és el que provoca un impuls? Una necessitat potser? Els impulsos són els que ens atrauen a fer alguna cosa, de vegades en contra de nosaltres mateixos, però que és el que ens atrau? Què ens atrau a una altre persona? Hi ha alguna explicació fisicoquímica respecte això? Com una paraula, un gest, una imatge, una cançó, una olor... pot influir en el nostre estat anímic? Tot això ho podem percebre pels nostres sentits, llavors si tinguéssim una carència de tots els sentits... no tindríem estat anímic? I si no tenim estat anímic no és el mateix que estar mort? Si no pots veure, ni sentir, ni olorar... és el mateix que si no vius. D'aquesta manera podem concloure que viure és igual a sentir? Què el sentit de viure és sentir? Hauríem de tenir en compte que hi ha sentits que segons la persona els considerem bons o dolents. Hi ha que els considerem dolents per a autoprotegir-nos com per exemple un soroll molest i a molta intensitat ens resulta dolent per a la nostra oïda i el considerem molest per aquest motiu mentre que una carícia ens proporciona quelcom agradable i el considerem bo.

Les persones també poden influir en aquest estat anímic. De vegades tan sols amb la imatge d'una persona el nostre estat anímic canvia per complert. Per què? Quina relació s'estableix entre persona i ment? Per què hi ha persones que considerem que sense elles no podríem viure i d'altres que ens provoquen un rebuig? Hi ha quelcom que va més enllà dels nostres sentits que ens pugui donar una explicació? Tothom quan s'enamora sent una necessitat física d'estar al costat d'aquella persona, quant més a prop millor, hi ha una mena d'atracció física que de vegades es pot separar per canvis mentals. Quina mena de relació hi ha entre la nostra ment i l'atracció que podem experimentar amb un subjecte (ja sigui persona, animal o objecte)?

La vida està plena d'interrogants que de vegades més val no plantejar-se si un vol viure mínimament feliç, entenent ser feliç dur una vida en la que hi predominin els sentiments que nosaltres considerem bons. Plantejar-se interrogants sobre la vida no fa més que incrementar la fondària del pou al que tots hi estem destinats. Resignar-se a acceptar tot el que se't posi per davant, acceptar que les coses són així i no hi ha més volta de fulla, que no podem fer res per canviar segons què, superar les nostres pors i cadascuna de les barreres que et vas trobant dia a dia és només feina de persones fortes aquestes són les que realment són feliç. Omiteixen part del seu coneixement perquè saben que els hi és dolent. Trobem també el cas de les persones febles, aquestes dut a l'extrem opten pel suïcidi, covards per a uns, valents per a uns altres. Depenent del grau de feblesa de la persona podríem dir que és més o menys feliç, trobem persones amargades, persones que sempre seran infeliços, però també podem trobar persones que viuen en un intermig, que se n'adonen de tot el que passa i que omiteixen els coneixements tan sols a temps parcial. Si una cosa tinc més clara cada dia és que jo no seré la mateixa d'aquí a tres segons, ni demà, ni sóc la mateixa de fa cinc anys. Els coneixements venen sense adonar-nos i aquests ens condicionen cada segon.

Ara pots pensar que estàs fent el que realment vols, però d'aquí a unes hores potser pensaràs que no has fet més que perdre el temps i pots arribar fins i tot a crear una mena d'odi cap a la teva persona de fa unes hores. Quan els sentiments s'acumulen han de sorgir per alguna banda, hi ha varies vies de canalització d'aquest cúmul de sentiments, però a grans trets podríem distingir-ne dues: canalitzar-ho cap a la pròpia persona o bé canalitzar-ho cap a l'exterior. Hi ha qui és més propens a una de les dues o qui per atzar potser (?) escullen una via o una altre.

Si realment vols ser feliç no has de fer tan sols el que el teu subconscient et digui sinó afrontar la vida com una persona forta capaç de quedar-se tan sols amb les coses positives. Saber resignar-se i tenir la empenta suficient per a poder superar totes les nostres pors, les barreres que ens posa la vida.

En fi... podem pensar que el que és més important a la vida són els sentiments que ens venen donats pels nostres sentits i que molts queden amagats en el nostre subconscient. Estem condicionats pels nostres sentiments?

To be continued...

28 de gener 2007

Temps d'estudi

Els meus dies d'estudi concentrada a casa arriben al seu final, ja queden pocs dies per tornar a ser persona, per deixar d'estar envoltada d'apunts i de llibres, per no fer altre cosa al dia que dormir menjar i estudiar. D'aquí a pocs dies tornaré a ser persona i a fer vida normal! Una vegada arribi aquest dia... bloc prepara't! A partir d'ara intentaré actualitzar una mica més aquest espai que el tinc una mica abandonat ara per manca de temps.
Tinc moltes ganes que arribi aquest dia, com també tinc moltes ganes d'aprovar aquests tres últims exàmens (creuo els dits). Però també tinc ganes de que acabin per tenir temps per escriure aquí, però sobretot per poder dibuixar. Si teniu alguna idea sobre què puc dibuixar no dubteu en dir-m'ho, estic oberta a suggerències tot i que ja tinc alguna idea de què dibuixar quan pugui.
I... com no, espero poder gaudir d'aquest fi d'exàmens amb una gran festa per recarregar les piles per poder tornar amb més força el segon semestre, per no caure en els mateixos errors en els que he caigut aquest primer. La novatada és paga cara, però com que té solució no cal preocupar-se exageradament, ans al contrari, recarregar forces i seguir amb més forces que mai. A gaudir les dues setmanes de vacances que m'esperen!

Us deixo la lletra de la cançó de "It's my life" del Bon Jovi ja que la vaig penjar bàsicament pel significat de la lletra, la vitalitat que se'n desprèn, per a que podeu entendre el missatge que us volia donar.

It's my life

This ain't a song for the broken-hearted
No silent prayer for the faith-departed
I ain't gonna be just a face in the crowd
You're gonna hear my voice
When I shout it out loud

It's my life
It's now or never
I ain't gonna live forever
I just want to live while I'm alive
(It's my life)
My heart is like an open highway
Like Frankie said
I did it my way
I just wanna live while I'm alive
It's my life

This is for the ones who stood their ground
For Tommy and Gina who never backed down
Tomorrow's getting harder make no mistake
Luck ain't even lucky
Got to make your own breaks

It's my life
And it's now or never
I ain't gonna live forever
I just want to live while I'm alive
(It's my life)
My heart is like an open highway
Like Frankie said
I did it my way
I just want to live while I'm alive
'Cause it's my life

Better stand tall when they're calling you out
Don't bend, don't break, baby, don't back down

It's my life
And it's now or never
'Cause I ain't gonna live forever
I just want to live while I'm alive
(It's my life)
My heart is like an open highway
Like Frankie said
I did it my way
I just want to live while I'm alive

It's my life
And it's now or never
'Cause I ain't gonna live forever
I just want to live while I'm alive
(It's my life)
My heart is like an open highway
Like Frankie said
I did it my way
I just want to live while I'm alive
'Cause it's my life!


Fins aviat comunitat blocaire ;)

17 de gener 2007

Avancem

Què tindrà la nit que la fa tant enigmàtica? Serà el silenci, la foscor, la manca d'habitats...?El cert és que la nit té unes característiques que li donen aquest to enigmàtic. La lluna, els estels, la foscor, el silenci... tot forma un espai de relax i silenci, un moment del dia en el que et pots aturar i contemplar el món amb calma i tranquilitat on sembla que el temps s'atura, que tot s'atura, per això la nit et convida a reflexionar sobre el dia, sobre els anys, on retornen els records.

Anit reflexionant me'n vaig adonar de com ha canviat la meva vida en aquests anys i mentre me n'adonava de com ha canviat la vida en aquests anys me n'adonava que no només han canviat les circumstàncies i l'entorn, sinó que jo també he canviat i que si llavors em veiés a mi mateixa no seria capaç de reconeixer-me. He canviat físicament, ha canviat la meva personalitat, ha canviat tantes coses que es podria dir que sóc una altre persona. El meu Jo de llavors poc té a veure amb el meu Jo de fa uns anys. És llavors quan entres a fer valoracions, amb quins dels Jos vols quedar-te, quin creus que és el teu vertader Jo? Trobes a faltar l'anterior Jo? Creus que el canvi ha estat necessari. Massa preguntes per trobar una resposta convincent. No hi ha un Jo que em defineixi clarament, hi ha varis Jos i el conjunt d'aquests Jos conformen el que sóc Jo ara mateix. Hi ha parts d'aquest Jo anterior que es van anar esvaint sense saber ben bé perquè... les circumstàncies potser? No ho sé, però tampoc m'importa. El que m'importa és que aquestes parts del meu jo que es van esvair les puc recuperar, aquestes parts que eren característiques meves i que em conformaven com persones són parts que estic a temps de recuperar que poden tornar a omplir els buits de la meva vida sense cap mena de problema. I això m'agrada. M'agrada saber que puc recuperar coses que em feien feliç i que sense adonar-me'n me'n vaig oblidar de com d'importants éren, de fins a quin punt m'arribaven a omplir.

Crec que ha arribat l'hora de recuperar el temps perdut, de tornar-me a retrobar, de sentir-me bé amb mi mateixa. Ha arribat el meu moment de retrobar-me, d'explorar en mi mateixa, de crèixer com a persona. Ara és el moment d'aprendre de mi, autoconeixe'm, confiar, i explorar les meves capacitats, de creure en mi tant com ho faig amb els altres. Ha arribat un moment en que he d'aprendre de mi mateixa. No puc pretendre avançar si no crec en mi mateixa, he d'aprendre a conviure amb mi mateixa, aprendre a viure amb mi, d'avançar sola sense cap ajut més, aprendre a viure en soledat, sense cap companyia més que la meva. Crec que ara és el moment i no l'he de deixar passar.

La nit m'ha donat aquesta reflexió i en aquest cas penso que ha encertat, que m'ha de servir per avançar per la vida amb fermesa i convicció, amb les idees clares, tenint clar que tinc tot un món endavant per avançar i que no deixaré que el món m'endugui a mi, jo vull dur el món. No pots avançar amb la vida xino-xano, s'ha d'avançar convençut de les passes que dones, encara que més tard te n'adonis que les passes que has donat no són les correctes, però s'ha d'avançar amb convicció i seguretat, sense pors, amb fermesa, estudiant cada passa, aprenent de les passes que donem, aprenent de mi mateixa, aprenent de l'anàlisi del món, però sempre aprenent.

06 de gener 2007

Un pas endavant

Ja el tenim aquí el 2007 ja ha començat i amb ell tot un seguit d'ilusions, propòsits i desitjos. Un any que de ben segur ens depararà tot un seguit de sorpreses que nosaltres hem de procurar anar descobrint poc a poc, unes més bones, altres no tant, però de ben segur que ens passaran coses que no esperàvem.
En 365 dies la vida d'una persona pot canviar tant. Coneixerem gent nova, potser canviarem de treball, ens retrobarem amb vells amics de la infància, rebrem la trucada de la nostra vida, podem replantejar-nos els pilars bàsics que sostenien la nostra existència, fer allò amb que sempre havies somiat... tot és possible! I és per això que ens hem de plantejar aquest nou any com un any de reptes, que l'hem d'afrontar amb optimisme, valentia i ilusió, que no ens hem d'arrugar davant les adversitats. Que les coses més dolentes no amaguin les coses boniques de la vida, valorar aquells petits moments que, de vegades sense adornar-te'n, et fan feliç i donen sentit a tot. Sovint penso que el sentit de la vida està en descobrir tot el que ens amaga, en valorar aquests petits però alhora grans moments. Una carícia, un petó, l'escalfor de la estufa, aquell menjar que ens agrada tant, un somriure...
Tot just hem passat unes dates molt especials. Dies en que et retrobes amb la família, en que disposes de més temps lliure per tu mateix, dies de reflexió, dies de felicitat si tens amb qui compartir aquests moments, és clar. Malgrat això aquestes dates també ens fan enrecordar-nos d'aquelles persones que ja no hi són entre nosaltres i que no poguem més que gaudir del seu record, així és la llei de la vida. Tot i així, veure una imatge o un objecte especial que et fan recordar tants moments al costat d'aquella persona et fa tant feliç, viure del record no és res dolent, és més penso que hauríem de gaudir més sovint del record i no veure-ho com una cosa negativa, sinó al contrari, recordar com de feliç eres en aquell instant és realment bonic, i a mí com a mínim és una sensació que m'omple molt. Potser per això aquests dies tenim la necessitar de dir a les persones que es troben al teu voltant com d'importants són per tu, perquè encara que l'altre persona sàpiga que signifiques molt per ella no està de menys dir-ho, i per què no, et fa sentir millor amb tu mateix, poder desitjar a tots els que estimes el millor. Tot i així això és una cosa que hauríem de fer qualsevol dia de l'any. De vegades perd una mica de mèrit fer-ho en aquestes dates tot i no ser creient, ho agafem com un costum i fa que no ho desitjem realment.
Per altra banda aprofito per fer una petita crítica al costat negatiu d'aquestes dares. Lamento tant el consumisme que se'n desprèn de tot això. La despesa en llumetes inútils que la majoria dels casos arriben a ser horteres i a més poden arribar a provocar petits incendis. Ens enceguem i no som capaços de veure el que realment és important. Aquí malgastem l'energia en llums inútils, ens posem de menjar fins les orelles mentre que al 3r món molts nens moren per desnutrició i ni tan sols tenen llum. Unes festes que molts s'encaparren en que les veiem com solidàries però que realment se'n desprèn més insolidaritat que mai i en que molts com servidora ni tan sols movem un sol dit per aquestes persones o d'altres es netegen la consciència comprant alguna postaleta solidària i amb això ja han complert per tot l'any, i m'incloc jo també.
D'aquí a dos dies farà ja 4 anys que la meva vida va donar un gir radical. Una data que va marcar un abans i un després i que ha estat un fet decissiu en el que ha estat el meu futur des de llavors. Quatre anys que vaig cometre un error que potser algun dia arribaré a perdonar-me, un error marcat per la inexperiència, les ganes de descobrir coses i en la poca consciència que demostrem de vegades els joves. Potser algun dia la societat m'ho arribi a perdonar, jo encara estic en procés, tot i no sentir-me culpable.
Moments difícils que no hem d'oblidar però si aprendre d'ells. Oblidar és un procés massa difícil per proposar-t'ho, només oblidem els fets que considerem insignificants, fins que un fet que ara consideres que ho és tot per tu no el passes a considerar insfinificant no l'arribes a oblidar, la resta el temps ho dirà, el que no podem fer és quedar-nos encallats en el passat. Les coses passen perquè així ho hem decidit, una vegada han passat ja no hi podem fer res, el moment ja ha passat i hem de seguir endavant amb forces i ànims.