28 de gener 2007

Temps d'estudi

Els meus dies d'estudi concentrada a casa arriben al seu final, ja queden pocs dies per tornar a ser persona, per deixar d'estar envoltada d'apunts i de llibres, per no fer altre cosa al dia que dormir menjar i estudiar. D'aquí a pocs dies tornaré a ser persona i a fer vida normal! Una vegada arribi aquest dia... bloc prepara't! A partir d'ara intentaré actualitzar una mica més aquest espai que el tinc una mica abandonat ara per manca de temps.
Tinc moltes ganes que arribi aquest dia, com també tinc moltes ganes d'aprovar aquests tres últims exàmens (creuo els dits). Però també tinc ganes de que acabin per tenir temps per escriure aquí, però sobretot per poder dibuixar. Si teniu alguna idea sobre què puc dibuixar no dubteu en dir-m'ho, estic oberta a suggerències tot i que ja tinc alguna idea de què dibuixar quan pugui.
I... com no, espero poder gaudir d'aquest fi d'exàmens amb una gran festa per recarregar les piles per poder tornar amb més força el segon semestre, per no caure en els mateixos errors en els que he caigut aquest primer. La novatada és paga cara, però com que té solució no cal preocupar-se exageradament, ans al contrari, recarregar forces i seguir amb més forces que mai. A gaudir les dues setmanes de vacances que m'esperen!

Us deixo la lletra de la cançó de "It's my life" del Bon Jovi ja que la vaig penjar bàsicament pel significat de la lletra, la vitalitat que se'n desprèn, per a que podeu entendre el missatge que us volia donar.

It's my life

This ain't a song for the broken-hearted
No silent prayer for the faith-departed
I ain't gonna be just a face in the crowd
You're gonna hear my voice
When I shout it out loud

It's my life
It's now or never
I ain't gonna live forever
I just want to live while I'm alive
(It's my life)
My heart is like an open highway
Like Frankie said
I did it my way
I just wanna live while I'm alive
It's my life

This is for the ones who stood their ground
For Tommy and Gina who never backed down
Tomorrow's getting harder make no mistake
Luck ain't even lucky
Got to make your own breaks

It's my life
And it's now or never
I ain't gonna live forever
I just want to live while I'm alive
(It's my life)
My heart is like an open highway
Like Frankie said
I did it my way
I just want to live while I'm alive
'Cause it's my life

Better stand tall when they're calling you out
Don't bend, don't break, baby, don't back down

It's my life
And it's now or never
'Cause I ain't gonna live forever
I just want to live while I'm alive
(It's my life)
My heart is like an open highway
Like Frankie said
I did it my way
I just want to live while I'm alive

It's my life
And it's now or never
'Cause I ain't gonna live forever
I just want to live while I'm alive
(It's my life)
My heart is like an open highway
Like Frankie said
I did it my way
I just want to live while I'm alive
'Cause it's my life!


Fins aviat comunitat blocaire ;)

17 de gener 2007

Avancem

Què tindrà la nit que la fa tant enigmàtica? Serà el silenci, la foscor, la manca d'habitats...?El cert és que la nit té unes característiques que li donen aquest to enigmàtic. La lluna, els estels, la foscor, el silenci... tot forma un espai de relax i silenci, un moment del dia en el que et pots aturar i contemplar el món amb calma i tranquilitat on sembla que el temps s'atura, que tot s'atura, per això la nit et convida a reflexionar sobre el dia, sobre els anys, on retornen els records.

Anit reflexionant me'n vaig adonar de com ha canviat la meva vida en aquests anys i mentre me n'adonava de com ha canviat la vida en aquests anys me n'adonava que no només han canviat les circumstàncies i l'entorn, sinó que jo també he canviat i que si llavors em veiés a mi mateixa no seria capaç de reconeixer-me. He canviat físicament, ha canviat la meva personalitat, ha canviat tantes coses que es podria dir que sóc una altre persona. El meu Jo de llavors poc té a veure amb el meu Jo de fa uns anys. És llavors quan entres a fer valoracions, amb quins dels Jos vols quedar-te, quin creus que és el teu vertader Jo? Trobes a faltar l'anterior Jo? Creus que el canvi ha estat necessari. Massa preguntes per trobar una resposta convincent. No hi ha un Jo que em defineixi clarament, hi ha varis Jos i el conjunt d'aquests Jos conformen el que sóc Jo ara mateix. Hi ha parts d'aquest Jo anterior que es van anar esvaint sense saber ben bé perquè... les circumstàncies potser? No ho sé, però tampoc m'importa. El que m'importa és que aquestes parts del meu jo que es van esvair les puc recuperar, aquestes parts que eren característiques meves i que em conformaven com persones són parts que estic a temps de recuperar que poden tornar a omplir els buits de la meva vida sense cap mena de problema. I això m'agrada. M'agrada saber que puc recuperar coses que em feien feliç i que sense adonar-me'n me'n vaig oblidar de com d'importants éren, de fins a quin punt m'arribaven a omplir.

Crec que ha arribat l'hora de recuperar el temps perdut, de tornar-me a retrobar, de sentir-me bé amb mi mateixa. Ha arribat el meu moment de retrobar-me, d'explorar en mi mateixa, de crèixer com a persona. Ara és el moment d'aprendre de mi, autoconeixe'm, confiar, i explorar les meves capacitats, de creure en mi tant com ho faig amb els altres. Ha arribat un moment en que he d'aprendre de mi mateixa. No puc pretendre avançar si no crec en mi mateixa, he d'aprendre a conviure amb mi mateixa, aprendre a viure amb mi, d'avançar sola sense cap ajut més, aprendre a viure en soledat, sense cap companyia més que la meva. Crec que ara és el moment i no l'he de deixar passar.

La nit m'ha donat aquesta reflexió i en aquest cas penso que ha encertat, que m'ha de servir per avançar per la vida amb fermesa i convicció, amb les idees clares, tenint clar que tinc tot un món endavant per avançar i que no deixaré que el món m'endugui a mi, jo vull dur el món. No pots avançar amb la vida xino-xano, s'ha d'avançar convençut de les passes que dones, encara que més tard te n'adonis que les passes que has donat no són les correctes, però s'ha d'avançar amb convicció i seguretat, sense pors, amb fermesa, estudiant cada passa, aprenent de les passes que donem, aprenent de mi mateixa, aprenent de l'anàlisi del món, però sempre aprenent.

06 de gener 2007

Un pas endavant

Ja el tenim aquí el 2007 ja ha començat i amb ell tot un seguit d'ilusions, propòsits i desitjos. Un any que de ben segur ens depararà tot un seguit de sorpreses que nosaltres hem de procurar anar descobrint poc a poc, unes més bones, altres no tant, però de ben segur que ens passaran coses que no esperàvem.
En 365 dies la vida d'una persona pot canviar tant. Coneixerem gent nova, potser canviarem de treball, ens retrobarem amb vells amics de la infància, rebrem la trucada de la nostra vida, podem replantejar-nos els pilars bàsics que sostenien la nostra existència, fer allò amb que sempre havies somiat... tot és possible! I és per això que ens hem de plantejar aquest nou any com un any de reptes, que l'hem d'afrontar amb optimisme, valentia i ilusió, que no ens hem d'arrugar davant les adversitats. Que les coses més dolentes no amaguin les coses boniques de la vida, valorar aquells petits moments que, de vegades sense adornar-te'n, et fan feliç i donen sentit a tot. Sovint penso que el sentit de la vida està en descobrir tot el que ens amaga, en valorar aquests petits però alhora grans moments. Una carícia, un petó, l'escalfor de la estufa, aquell menjar que ens agrada tant, un somriure...
Tot just hem passat unes dates molt especials. Dies en que et retrobes amb la família, en que disposes de més temps lliure per tu mateix, dies de reflexió, dies de felicitat si tens amb qui compartir aquests moments, és clar. Malgrat això aquestes dates també ens fan enrecordar-nos d'aquelles persones que ja no hi són entre nosaltres i que no poguem més que gaudir del seu record, així és la llei de la vida. Tot i així, veure una imatge o un objecte especial que et fan recordar tants moments al costat d'aquella persona et fa tant feliç, viure del record no és res dolent, és més penso que hauríem de gaudir més sovint del record i no veure-ho com una cosa negativa, sinó al contrari, recordar com de feliç eres en aquell instant és realment bonic, i a mí com a mínim és una sensació que m'omple molt. Potser per això aquests dies tenim la necessitar de dir a les persones que es troben al teu voltant com d'importants són per tu, perquè encara que l'altre persona sàpiga que signifiques molt per ella no està de menys dir-ho, i per què no, et fa sentir millor amb tu mateix, poder desitjar a tots els que estimes el millor. Tot i així això és una cosa que hauríem de fer qualsevol dia de l'any. De vegades perd una mica de mèrit fer-ho en aquestes dates tot i no ser creient, ho agafem com un costum i fa que no ho desitjem realment.
Per altra banda aprofito per fer una petita crítica al costat negatiu d'aquestes dares. Lamento tant el consumisme que se'n desprèn de tot això. La despesa en llumetes inútils que la majoria dels casos arriben a ser horteres i a més poden arribar a provocar petits incendis. Ens enceguem i no som capaços de veure el que realment és important. Aquí malgastem l'energia en llums inútils, ens posem de menjar fins les orelles mentre que al 3r món molts nens moren per desnutrició i ni tan sols tenen llum. Unes festes que molts s'encaparren en que les veiem com solidàries però que realment se'n desprèn més insolidaritat que mai i en que molts com servidora ni tan sols movem un sol dit per aquestes persones o d'altres es netegen la consciència comprant alguna postaleta solidària i amb això ja han complert per tot l'any, i m'incloc jo també.
D'aquí a dos dies farà ja 4 anys que la meva vida va donar un gir radical. Una data que va marcar un abans i un després i que ha estat un fet decissiu en el que ha estat el meu futur des de llavors. Quatre anys que vaig cometre un error que potser algun dia arribaré a perdonar-me, un error marcat per la inexperiència, les ganes de descobrir coses i en la poca consciència que demostrem de vegades els joves. Potser algun dia la societat m'ho arribi a perdonar, jo encara estic en procés, tot i no sentir-me culpable.
Moments difícils que no hem d'oblidar però si aprendre d'ells. Oblidar és un procés massa difícil per proposar-t'ho, només oblidem els fets que considerem insignificants, fins que un fet que ara consideres que ho és tot per tu no el passes a considerar insfinificant no l'arribes a oblidar, la resta el temps ho dirà, el que no podem fer és quedar-nos encallats en el passat. Les coses passen perquè així ho hem decidit, una vegada han passat ja no hi podem fer res, el moment ja ha passat i hem de seguir endavant amb forces i ànims.