Avancem

Què tindrà la nit que la fa tant enigmàtica? Serà el silenci, la foscor, la manca d'habitats...?El cert és que la nit té unes característiques que li donen aquest to enigmàtic. La lluna, els estels, la foscor, el silenci... tot forma un espai de relax i silenci, un moment del dia en el que et pots aturar i contemplar el món amb calma i tranquilitat on sembla que el temps s'atura, que tot s'atura, per això la nit et convida a reflexionar sobre el dia, sobre els anys, on retornen els records.

Anit reflexionant me'n vaig adonar de com ha canviat la meva vida en aquests anys i mentre me n'adonava de com ha canviat la vida en aquests anys me n'adonava que no només han canviat les circumstàncies i l'entorn, sinó que jo també he canviat i que si llavors em veiés a mi mateixa no seria capaç de reconeixer-me. He canviat físicament, ha canviat la meva personalitat, ha canviat tantes coses que es podria dir que sóc una altre persona. El meu Jo de llavors poc té a veure amb el meu Jo de fa uns anys. És llavors quan entres a fer valoracions, amb quins dels Jos vols quedar-te, quin creus que és el teu vertader Jo? Trobes a faltar l'anterior Jo? Creus que el canvi ha estat necessari. Massa preguntes per trobar una resposta convincent. No hi ha un Jo que em defineixi clarament, hi ha varis Jos i el conjunt d'aquests Jos conformen el que sóc Jo ara mateix. Hi ha parts d'aquest Jo anterior que es van anar esvaint sense saber ben bé perquè... les circumstàncies potser? No ho sé, però tampoc m'importa. El que m'importa és que aquestes parts del meu jo que es van esvair les puc recuperar, aquestes parts que eren característiques meves i que em conformaven com persones són parts que estic a temps de recuperar que poden tornar a omplir els buits de la meva vida sense cap mena de problema. I això m'agrada. M'agrada saber que puc recuperar coses que em feien feliç i que sense adonar-me'n me'n vaig oblidar de com d'importants éren, de fins a quin punt m'arribaven a omplir.

Crec que ha arribat l'hora de recuperar el temps perdut, de tornar-me a retrobar, de sentir-me bé amb mi mateixa. Ha arribat el meu moment de retrobar-me, d'explorar en mi mateixa, de crèixer com a persona. Ara és el moment d'aprendre de mi, autoconeixe'm, confiar, i explorar les meves capacitats, de creure en mi tant com ho faig amb els altres. Ha arribat un moment en que he d'aprendre de mi mateixa. No puc pretendre avançar si no crec en mi mateixa, he d'aprendre a conviure amb mi mateixa, aprendre a viure amb mi, d'avançar sola sense cap ajut més, aprendre a viure en soledat, sense cap companyia més que la meva. Crec que ara és el moment i no l'he de deixar passar.

La nit m'ha donat aquesta reflexió i en aquest cas penso que ha encertat, que m'ha de servir per avançar per la vida amb fermesa i convicció, amb les idees clares, tenint clar que tinc tot un món endavant per avançar i que no deixaré que el món m'endugui a mi, jo vull dur el món. No pots avançar amb la vida xino-xano, s'ha d'avançar convençut de les passes que dones, encara que més tard te n'adonis que les passes que has donat no són les correctes, però s'ha d'avançar amb convicció i seguretat, sense pors, amb fermesa, estudiant cada passa, aprenent de les passes que donem, aprenent de mi mateixa, aprenent de l'anàlisi del món, però sempre aprenent.