Every time I see you

Avui us deixo una cançó preciosa coneguda per la de l'anunci del golf. Una cançó amb una lletra i una veu realment boniques que a mi personalment em suggereix moltes coses. Espero que us agradi ;)

Every time I think of you
I get a shot right through
Into a bolt of blue
It´s no problem of mine
But it´s a problem I find
Living the life that I can´t leave behind
There´s no sense in telling me
The wisdom of a fool
won´t set you free
But that´s the way that it goes
And it´s what nobody knows
And every day my confusion grows
Every time I see you falling
I get down on my knees and pray
I´m waiting for the final moment
You say the words that I can´t say

I feel fine and I feel good
I feel like I never should
Whenever I get this way
I just don´t know what to say
Why can´t we be ourselves
like we were yesterday
I´m not sure what this could mean
I don´t think you´re what you seem
I do admit to myself
That if I hurt someone else
Then I´ll never see just what we´re meant to be
Every time I see you falling
I get down on my knees and pray
I´m waiting for the final moment
You´ll say the words that I can´t say
Every time I see you falling
I´ll get down on my knees and pray
I´m waiting for the final moment
You´ll say the words that I can´t say

Els segadors

Avui toca un petit homenatge a la nostra història, la nostra terra. La versió que us deixo avui dels segadors és la versió antiga, bastant desconeguda generalment i si més no molt curiosa. Personalment més que un cant sembla una història narrada en vers. Un petit homenatge a aquells que van lluitar per la nostra terra, a aquells que van deixar la seva vida. Una gran versió dels segadors plena de patriotisme i sentiment. Espero que us agradi ;)

Els Segadors

(versió antiga popular)

Catalunya, comtat gran,
qui t'ha vist tan rica i plena!
Ara el rei Nostre Senyor
declarada ens te la guerra.

Segueu arran!
Segueu arran,
que la palla va cara!
Segueu arran!

Lo gran comte d'Olivars
sempre li burxa l'orella:
-Ara es hora, nostre rei,
ara es hora que fem guerra.-

Contra tots els catalans,
ja veieu quina n'han feta:
seguiren viles i llocs
fins al lloc de Riu d'Arenes;

n'han cremat un sagrat lloc,
que Santa Coloma es deia;
cremen albes i casulles,
i caporals i patenes,
i el Santíssim Sagrament,
alabat sia per sempre.

Mataren un sacerdot,
mentre que la missa deia;
mataren un cavaller,
a la porta de l'església,
en Lluís de Furrià,
i els àngels li fan gran festa.

Lo pa que no era blanc
deien que era massa negre:
el donaven als cavalls
sols per assolar la terra.

Del vi que no era bo,
n'engegaven les aixetes,
el tiraven pels carrers
sols per regar la terra.

A presencia dels parents
deshonraven les donzelles.
Ne donen part al Virrei,
del mal que aquells soldats feien:

-Llicència els he donat jo,
molta més se'n poden prendre.-

Sentint resposta semblant,
enarboren la bandera;
a la plaça de Sant Jaume,
n´hi foren les dependències.

A vista de tot això
s'és avalotat la terra:
comencen de llevar gent
i enarborar les banderes.

Entraren a Barcelona
mil persones forasteres;
entren com a segadors,
com érem en temps de sega.

De tres guàrdies que n'hi ha,
ja n'han morta la primera;
ne mataren al Virrei,
a l'entrant de la galera;
mataren els diputats
i els jutges de l'Audiència.

Aneu alerta, catalans;
catalans, aneu alerta:
mireu que aixís ho faran,
quan seran en vostres terres.

Anaren a la presó:
donen llibertat als presos.
El bisbe els va beneir
Amb la ma dreta i l'esquerra:

-On es vostre capità?
On és vostre bandera?-
Varen treure el bon Jesús
Tot cobert amb un vel negre:

-Llicència els he donat jo,
molta més se'n poden prendre.-

Sentint resposta semblant,
enarboren la bandera;
a la plaça de Sant Jaume,
n´hi foren les dependències.

A vista de tot això
s'és avalotat la terra:
comencen de llevar gent
i enarborar les banderes.

Entraren a Barcelona
mil persones forasteres;
entren com a segadors,
com érem en temps de sega.

De tres guàrdies que n'hi ha,
ja n'han morta la primera;
ne mataren al Virrei,
a l'entrant de la galera;
mataren els diputats
i els jutges de l'Audiència.

Aneu alerta, catalans;
catalans, aneu alerta:
mireu que aixís ho faran,
quan seran en vostres terres.

Anaren a la presó:
donen llibertat als presos.
El bisbe els va beneir
Amb la ma dreta i l'esquerra:

-On es vostre capità?
On és vostre bandera?-
Varen treure el bon Jesús
Tot cobert amb un vel negre:

-Aquí és nostre capità,
aquesta es nostre bandera.-
A les armes catalans,
Que ens ha declarat la guerra!

Segueu arran!
Segueu arran,
que la palla va cara!
Segueu arran!

D'esquerres i ecologistes "de debó"

Oleguer estem amb tu

Ja s'ha parlat molt de l'Oleguer i el trencament del seu contracte amb la marca esportiva Kelme però no m'he n'he pogut estar de donar suport des d'aquí. Penso que les coses s'han anat de les mans. L'article que va escriure el trobo magnífic, una forma molt subtil de mostrar-se en descord amb els fets ocorreguts amb de Juana Chaos, sense ser del tot explícit. Se n'ha fet un gra massa, l'article al cap i a la fi només mostra el que un conjunt bastant ampli de la societat pensa, la desconfiança amb la justícia espanyola que l'ha tornat a "cagar" una vegada més i és que qualsevol persona amb dos dits de front no posaria 12 anys de presó per dos articles, diguin el que diguin, és una mesura realment exagerada i fora de lloc. Que consti que no justifico ni justificaré mai al de Juana Chaos ni la lluita armada per assolir la sobirania, però quan la justícia falla s'ha de reconèixer. Que la gent trobi que 18 anys de presó per 25 assassinats és poc és una altre cosa. De Juana ja va ser jutjat pels 25 assassinats, si consideren que en aquella ocasió la condemna va ser baixa pel delicte que ha comès no cal buscar la mínima excusa per tornar-lo a empresonar 12 anys més. No cal equilibrar els errors de la justícia amb d'altres errors, en tot cas el que poden fer és demanar una reforma pel que fa als càstics penals per assassinats i deixar-se de jugar amb la vida d'una persona, un assassí al cap i a la fi que des del meu punt de vista hauria de passar-se la vida a la presó, algú que es creu amb el poder de decidir qui es mereix viure i qui no no mereix la seva llibertat. La cosa s'està anant de les mans i ara li toca pagar a l'Oleguer per dir el que pensa, en aquest país la llibertat d'expressió és nul·la quan es parla amb claredat, així que aquí us el deixo, la bona fe.

La bona fe

De Juana Chaos ha passat els últims vint anys a la presó. Reduïda pels beneficis penitenciaris que preveia la legislació anterior, s’havia computat i establert una condemna de divuit anys pels crims que va cometre. Tot i així, continua en presó preventiva, pendent de la resolució definitiva del procediment obert pel contingut de dos articles publicats al diari Gara. L’Audiència Nacional espanyola considera que, amb aquests articles d’opinió, De Juana Chaos ha comès delictes d’amenaces terroristes i l’ha condemnat a dotze anys i mig més de presó. Com a protesta per aquesta decisió, De Juana Chaos ha optat per fer vaga de fam fins a les últimes conseqüències.

L’estat de dret (com tantes vegades ens repeteixen com si fos una campanya publicitària) no preveu la pena de mort ni la cadena perpètua. De la mateixa manera continua prohibint l’eutanàsia. Em guiaré per la bona fe i suposaré que l’estat de dret no ha deixat de confiar en les seves lleis i continua no volent aplicar la cadena perpètua o la pena de mort. Guiat per la mateixa bona fe, consideraré que els motius polítics no fan que l’eutanàsia sigui legal. Suposaré, també mogut per la bona fe, que el contingut dels articles que ha publicat De Juana Chaos és prou explícit i clar per a mantenir a la presó una persona en risc de morir. M’agradaria pensar que, a l’estat de dret, hi ha llibertat d’expressió i que, en aquest cas, així com el d’Egunkaria o el de l’actor Pepe Rubianes per esmentar-ne alguns, hi ha indicis suficients per a processar els responsables (en cas contrari, tothom ja hauria aixecat el crit al cel, com és costum, quan hi ha episodis de falta de llibertat d’expressió lluny d’aquestes contrades, posem per cas al Marroc, a Cuba o a Turquia). La bona fe m'impulsa a pensar que a l'estat de dret la justícia és igual per a tothom, que no hi influeixen les pressions polítiques i que realment hi ha independència judicial; que les declaracions del ministre de Justícia, López Aguilar, en què afirmava: 'el Gobierno construirà nuevas imputaciones para evitar dichas excarcelaciones', referint-se al cas de De Juana Chaos, no han influït la sentència judicial.

Algú deia: Fets, no paraules. Doncs en David Fernàndez, al seu llibre 'Cròniques del 6 i altres retalls de la claveguera policial', ens informa dels fets següents: l’ex-general de la guàrdia civil i membre destacat dels horrors d’Intxaurrondo, Enrique Rodríguez Galindo, fou condemnat a setanta-cinc anys de presó per l’assassinat de Lasa i Zabala i tan sols en va complir poc més de quatre perquè al·legava problemes de salut. Julen Elorriaga també va ser excarcerat per motius de salut; condemnat a gairebé vuitanta anys de presó pels mateixos fets només ha complert un 3% de la condemna. De la Rosa, després d’estafar tot Espanya, gràcies a una depressió pot gaudir d’un generós règim de tercer grau. Rafael Vera, després de ser condemnat a deu anys de presó pel segrest de Segundo Marey, reivindicat pels GAL, només va passar vuit mesos reclòs per aquella causa... En David, al seu llibre, parla bàsicament de tortures i torturadors, de com la justícia mostra diferents graus de severitat segons l’acusat, de com funciona la maquinària informativa per criminalitzar determinades dissidències, de com la policia crea les proves necessàries per a imputar algú quan interessa políticament, com el govern no vol escoltar els informes del Relator Especial per la Qüestió de la Tortura de les Nacions Unides o d’organismes com Amnistia Internacional, que asseguren que en aquest estat de dret es tortura.

Però també resulta, ara, que la fiscalia de l’Audiència Nacional demana l’arxiu del cas Egunkaria: no hi ha proves. Resulta que el novembre del 2004 el Tribunal d’Estrasburg condemna l’estat espanyol per 'no haver investigat' les tortures denunciades, dotze anys abans, per disset independentistes catalans; calia fer callar les veus discordants durant els Jocs Olímpics. Resulta també que, el novembre del 2005, Zapatero indulta quatre policies locals de Vigo, inhabilitats i condemnats en ferm a dos i quatre anys de presó per haver apallissat, insultat i vexat el ciutadà senegalès Mamadou Kane. I resulta que Aznar havia fet igual el desembre del 2000: catorze agents condemnats per tortures (un d'aquests reincident), indultats.

I resulta que... Estic fet un embolic. Massa sovint aquest estat de dret té parts fosques que em fan dubtar. Tot això fa pudor d'hipocresia. I tanta hipocresia fa que se t'esgoti la bona fe.

Els antisistema de boqueta

Darrerament sembla que declarar-se antisistema està de moda i et fa ser més "guai". Primer va ser la Mayol, qui en relació amb els fets ocorreguts amb les okupacions es va declarar obertament a favor i a més va afegir que es declarara antisistema. El que no sap la Mayol és diferenciar entre les okupacions d'habitatges i les ocupacions d'espais deshabitats, generalment grans (fàbriques, antigues botigues), on les okupacions es fan per donar-li un rendiment a un espai deshabitat i construir un centre social okupat on es fan activitats de tota mena obertes a la gent del barri, no okupacions per viure-hi a dins. Mayol, cal diferenciar entre ocupar l'habitatge d'una altre persona la qual estava reformant el seu habitatge i un dia, per les bones, un grup de persones s'hi van instal·lar, van canviar el pany i van dir que l'habitatge era seu, que ells pagaven un lloguer, cosa que implica que l'autèntic propietari de l'habitatge es quedi literalment al carrer. No sé si sap la Mayol que existeix el dret a l'habitatge, tampoc sé si a la Mayol li agradaria que un dia per les bones un grup de persones li okupessin l'habitatge i es quedés al carrer, bé al carrer no, que ja té el cotxe oficial, el transport i els dinars pagats. I, és que la Mayol tot i declarar-se antisistema viu molt bé, què fàcil és declarar-se antisistema sense tenir preocupacions per si has d'arribar a final de mes o sense tenir problemes d'habitatge. Mayol, mayol, no intentis enganyar a al poble, que el poble ja fa temps que no es llepa el dit i fent declaracions d'aquesta mena no fas més que perdre credibilitat i fer que, el poble, desconfiï encara més dels polítics, cosa no gaire difícil vista la situació.
Què fàcil és Mayol declarar-se antisistema seguint el joc al sistema, quina paradoxa, no Mayol? O bé ICV duu una estratègia que se'm fa realment difícil comprendre, o bé, el seu antisistema de boqueta tan sols hi és per captar vots. Veient les seves accions i el seguidisme vers el PSC cada vegada em costa més diferenciar el PSC d'ICV sense mirar les seves declaracions ideològiques, ja que per les seves accions podríem dir que la diferència que separava tots dos partits es va escurçant cada dia més i no us preocupeu que la gent no trigarà en adonar-se'n i quan arribi aquest moment, què fareu Mayol? Ecologistes, antisistema... cada vegada estic més segura que aquesta declaració ideològica no va més enllà que d'uns principis morals que a l'hora de la veritat, quan cal aplicar aquests principis semblen esfumar-se per art de màgia. El que no entenc és com els seus militants i votants no els hi han donat encara un toc d'atenció, m'agradaria pensar que els seus militants i votants realment no pertanyen a aquest col·lectiu d'antisistema de boqueta i que són " de debó" de veritat. M'agradaria pensar això, ja que l'altre opció és bastant desconcertant.
Però també hi ha un altre tipus d'antisistema, els antisistemes que normalment formen part del col·lectiu jove, els quals troben molt "guai" ser antisistema, ser rebel, anar en contra de tot i prendre's la justícia per la seva mà. Un jovent que moltes vegades no són més que persones amb un buit personal que necessiten incloure's dins un grup social determinat per sentir-se millor, sentir que algú els comprèn i que no estan sols, on, en molts casos, el missatge ideològic es bassa tan sols en certes consignes que van repetint contínuament, però que careixen de contingut, d'arguments sòlids a darrere. Joves que veuen les injustícies al món i com hem vist a les notícies aquests dies es pensen que carregant-se el drac de gaudí aconseguiran acabar amb el sistema capitalista. I em pregunto jo, fent aquesta acció han fet un pas més per acabar amb sistema econòmic capitalista? Jo crec que no, que l'únic que han aconseguit és crear ira i crispació entre la gent i fer veure que els autèntics antisistema siguin titllats tots automàticament com a joves rebels que els hi agrada anar destrossant els objectes, tan sols fan que augmentar la mala imatge que té en segons quins sectors el pertànyer al col·lectiu antisistema. Però, el que realment em fa empipar un pèl més no és només que hagin anat a fer mal a la figura de Gaudí, on no li trobo el sentit d'anar a carregar-se la cultura catalana, sinó que sembla que uns dels responsables sigui paisà meu, company de l'Hospitalet. Em fa tanta vergonya que un company meu, de la meva ciutat actuï d'aquesta forma incívica, i de nul respecte vers la cultura catalana. És realment indignant. I jo em pregunto, qui serà el proper antisistema de boqueta en aparèixer. Cal més formació, els joves d'acabar amb aquesta imatge, hem de demostrar que som persones amb formació i que darrere nostre tenim arguments ben sòlids que van més enllà de la violència i la kale borroka gratuïta per tal d'assolir una societat més justa i igualitària.

L'Hospitalet una mica més a prop teu

Sembla que l'Ajuntament de l'Hospitalet comença a posar-se les piles i a fer quelcom bo per la ciutat a part d'especular el sòl i construir-nos edificacions immenses que no van gens amb l'estil de ciutat que és l'Hospitalet. L'Ajuntament ha decidit, per fi, retirar els símbols feixistes de la ciutat, cosa que hauria de fer ja molts anys que haurien d'haver desaparegut. Però, no, no ha estat per iniciativa pròpia, a l'Ajuntament se l'ha d'instar a fer coses bones per la ciutat. Aquesta acció rau d'una moció de les JERC presentada a través del grup municipal d'ERC l'any 2004. Vora tres anys més tard l'Ajuntament ha decidit aplicar-la. A la moció s'instava a l'Ajuntament a realitzar un inventari exhaustiu dels símbols feixistes que encara eren presents en molts dels nostres carrers.

Un dels símbols retirats és la creu que veieu a la foto, un monument a "los caidos" i suposo que ja deveu saber a quins caiguts homenatjava la creu. Aquesta creu es trobava al barri de Santa Eulàlia, una creu que he vist gairebé cada dia de la meva existència ja que la tenia davant de casa. Fa cosa d'uns anys a la creu van aparèixer símbols feixistes i cada 6 d'octubre a les sis de la matinada es reunien un grup de fatxes ben uniformats a cantar "el cara al sol" amb el braç ben estès. És una vergonya que un monument com aquest encara sigués present avui dia a l'Hospitalet, i com la creu aquesta totes les plaques del carrer de la vivienda.
El nostre senyor alcalde sembla que no havia tingut gaire en compte la memòria història i li importava ben poc la quantitat de ciutadans hospitalencs que van haver de patir la repressió del feixisme. Li preocupen més altres coses com tenir la butxaca ben plena i construir la ciutat dels negocis, en comptes de construir una ciutat per i dels hospitalencs.
Aprofito l'ocasió per recordar que l'Ajuntament encara té més mocions pendents, com la moció del Carnet Cultural Jove, una moció presentada també per les JERC, la qual va ser aprovada per unanimitat. La moció proposava la creació d'un Carnet Cultural Jove per tots aquells joves hospitalencs els quals durant l'any que fessin 18 anys diposaren d'entrades gratuïtes i d'un 50% de descompte per un acompanyant a diferents locals d'oci i culturals de l'Hospitalet. La moció pretén promocionar l'oci i cultura juvenil dins la ciutat, que els joves no hagin d'anar a fora a buscar el que tenen en la seva pròpia ciutat, una forma d'incentivar al jovent de la ciutat a consumir cultura i oci dins la ciutat. D'això en deu fer ja 4 anys, però a l'Ajuntament sembla importar-li ben poc el tema juvenil de la ciutat. Aprofito, també, per reclamar un Consell Local de Joventut, és una vergonya que una ciutat com l'Hospitalet, la segona més gran del principat, encara no disposi d'un Consell Local de Joventut, quan d'altres localitats més petites en disposen des de fa anys i el seu rendiment s'ha comprovat que ha estat positiu. I la llista seguiria fent-se més llarga, però no és el tema que volia tractar avui.
Reconeguem quan l'Ajuntament fa una cosa bona, però no ens despistem, encara queden moltes altres accions i aspectes a millorar a la nostra ciutat.

El sentit de viure

Quin és el sentit de la vida? Encara no conec ningú que hagi trobat cap explicació que justifiqui el per què de viure. Tots neixem i comencem a viure fins que morim. Però, què era de nosaltres abans de néixer? Segons la biologia nosaltres tan sols érem dues cèl·lules que van decidir juntar-se. I per què aquestes dues cèl·lules de tantes altres? Abans de que fóssim aquestes dues cèl·lules que es van juntar i vam començar a "viure" què érem? Part dels nostres pares? Es podria dir que nosaltres abans de néixer la nostra "ànima" està dins els nostres pares? Què és el que ens dota de personalitat? Si bé tots els nadons quan neixen són diferents físicament també ho són en la seva personalitat. La personalitat de vegades també va lligada amb un cert tipus de espècie. Podríem dir que la personalitat té un caràcter lligat als gens que heretem? Què és el que ens dona aquesta personalitat? Tot apunta a que la personalitat, la manera de ser i d'entendre el món, d'una persona ens la dona el cervell, ja que és el que fa l'acte de raonar, i que les característiques d'aquest ens les donen els gens que heretem dels pares i que es recombinen formant una persona nova, d'aquí l'explicació de per què tots som únics. Però també és cert que a mesura que anem avançant en la nostra vida la nostra percepció del món varia, ja sigui per experiències passades, per l'entorn que t'envolta, per algun escrit... són moltes les coses que ens van influenciant i moldejant. Llavors fins a quin punt tindria a veure la personalitat amb la biologia? La nostra personalitat podria tenir una part biològica i una part que dependria de l'ambient? I aquesta part que depèn de l'ambient també es transmet a les següents generacions?

Altres de les qüestions que ens podem plantejar és què és el que ens atrau cap a una persona, a fer una acció...? Són impulsos del nostre subconscient? On és el nostre subconscient? Té a veure amb la personalitat? La vida està regida per impulsos. Imagina't una vida sense impulsos, què seria? No ens mouríem del lloc. Però per què hi ha impulsos que considerem bons i impulsos que els considerem dolents i dels quals no n'hem de fer cas? Moltes vegades hi ha impulsos que els considerem bons o dolents segons la societat que ens envolta, d'altres segons la experiència. Si un impuls ens ha causat sensacions dolentes considerem que aquest impuls serà sempre dolent i ens autocreem una barrera protectora en el nostre subconscient que ens condiciona la nostra consciència. De vegades creiem que som els que més ens coneixem però hi ha persones que et poden arribar a conèixer millor que tu mateix. Realment et coneixes quan coneixes què amaga el teu subconscient. De vegades ens neguem a acceptar les senyals que ens dona aquest, com l'amor, els gels, o sentiments de por... Normalment no tenim gaire en compte el nostre subconscient però ens passem moltes hores de la nostra vida vivint en aquest. Tots tenim la necessitat de dormir. És com si vivíssim dues realitats alhora, les quals, les dues es condicionen. El nostre subconscient condiciona el nostre conscient de la mateixa manera que el que ens passa quan som conscients ens condiciona en el que somiem. Si dormir és necessari i el nostre subconscient influeix en el nostre conscient, podríem considerar igual d'importants el subconscient i el conscient? Vol dir això que hi ha una relació de necessitat entre conscient i subconscient? Per què ens neguem de vegades a acceptar el nostre destí? Hi ha un problema de relació entre subconscient i conscient?

Què és el que provoca un impuls? Una necessitat potser? Els impulsos són els que ens atrauen a fer alguna cosa, de vegades en contra de nosaltres mateixos, però que és el que ens atrau? Què ens atrau a una altre persona? Hi ha alguna explicació fisicoquímica respecte això? Com una paraula, un gest, una imatge, una cançó, una olor... pot influir en el nostre estat anímic? Tot això ho podem percebre pels nostres sentits, llavors si tinguéssim una carència de tots els sentits... no tindríem estat anímic? I si no tenim estat anímic no és el mateix que estar mort? Si no pots veure, ni sentir, ni olorar... és el mateix que si no vius. D'aquesta manera podem concloure que viure és igual a sentir? Què el sentit de viure és sentir? Hauríem de tenir en compte que hi ha sentits que segons la persona els considerem bons o dolents. Hi ha que els considerem dolents per a autoprotegir-nos com per exemple un soroll molest i a molta intensitat ens resulta dolent per a la nostra oïda i el considerem molest per aquest motiu mentre que una carícia ens proporciona quelcom agradable i el considerem bo.

Les persones també poden influir en aquest estat anímic. De vegades tan sols amb la imatge d'una persona el nostre estat anímic canvia per complert. Per què? Quina relació s'estableix entre persona i ment? Per què hi ha persones que considerem que sense elles no podríem viure i d'altres que ens provoquen un rebuig? Hi ha quelcom que va més enllà dels nostres sentits que ens pugui donar una explicació? Tothom quan s'enamora sent una necessitat física d'estar al costat d'aquella persona, quant més a prop millor, hi ha una mena d'atracció física que de vegades es pot separar per canvis mentals. Quina mena de relació hi ha entre la nostra ment i l'atracció que podem experimentar amb un subjecte (ja sigui persona, animal o objecte)?

La vida està plena d'interrogants que de vegades més val no plantejar-se si un vol viure mínimament feliç, entenent ser feliç dur una vida en la que hi predominin els sentiments que nosaltres considerem bons. Plantejar-se interrogants sobre la vida no fa més que incrementar la fondària del pou al que tots hi estem destinats. Resignar-se a acceptar tot el que se't posi per davant, acceptar que les coses són així i no hi ha més volta de fulla, que no podem fer res per canviar segons què, superar les nostres pors i cadascuna de les barreres que et vas trobant dia a dia és només feina de persones fortes aquestes són les que realment són feliç. Omiteixen part del seu coneixement perquè saben que els hi és dolent. Trobem també el cas de les persones febles, aquestes dut a l'extrem opten pel suïcidi, covards per a uns, valents per a uns altres. Depenent del grau de feblesa de la persona podríem dir que és més o menys feliç, trobem persones amargades, persones que sempre seran infeliços, però també podem trobar persones que viuen en un intermig, que se n'adonen de tot el que passa i que omiteixen els coneixements tan sols a temps parcial. Si una cosa tinc més clara cada dia és que jo no seré la mateixa d'aquí a tres segons, ni demà, ni sóc la mateixa de fa cinc anys. Els coneixements venen sense adonar-nos i aquests ens condicionen cada segon.

Ara pots pensar que estàs fent el que realment vols, però d'aquí a unes hores potser pensaràs que no has fet més que perdre el temps i pots arribar fins i tot a crear una mena d'odi cap a la teva persona de fa unes hores. Quan els sentiments s'acumulen han de sorgir per alguna banda, hi ha varies vies de canalització d'aquest cúmul de sentiments, però a grans trets podríem distingir-ne dues: canalitzar-ho cap a la pròpia persona o bé canalitzar-ho cap a l'exterior. Hi ha qui és més propens a una de les dues o qui per atzar potser (?) escullen una via o una altre.

Si realment vols ser feliç no has de fer tan sols el que el teu subconscient et digui sinó afrontar la vida com una persona forta capaç de quedar-se tan sols amb les coses positives. Saber resignar-se i tenir la empenta suficient per a poder superar totes les nostres pors, les barreres que ens posa la vida.

En fi... podem pensar que el que és més important a la vida són els sentiments que ens venen donats pels nostres sentits i que molts queden amagats en el nostre subconscient. Estem condicionats pels nostres sentiments?

To be continued...