21 d’abril 2007

Independència, per què? (II)

Volia dedicar aquest post a escriure sobre el republicanisme tenint en compte que el dia 14 es va celebrar l'aniversari de la república però veient l'èxit del darrer post (gràcies a tots pels vostres comentaris) i unes converses que he mantingut aquests dies sobre aquest post he decidit sense que serveixi de precedent dedicar altre vegada un post per abordar temes que no van quedar lligats a l'anterior post.

L'altre post no pretenia pas donar arguments sobre l'opció independentista, tan sols es tractava d'una pregunta més íntima, personal, més sobre què suposa ser independentista avui dia i pel que es veu alguns m'heu demanat arguments que jo molt encantada i tant bé com pugui intentaré expressar.

Per començar amb bon peu i deixar uns conceptes clars, ja que no sempre partim dels mateixos conceptes, hauríem de parlar sobre el concepte d'Estat i nació. Dos mots que de vegades són molt subjectius i que no se'ls hi pot aplicar un concepte objectiu al 100% però si més no, tots nosaltres tenim una idea sobre que és un Estat i que és una nació. Un Estat no és més que un conjunt de territoris que estan sobre la mateixa administració, ja sigui administrat de forma federalista o centralista, però es troben sobre la mateixa administració. En la majoria dels casos els Estats solen estar integrats per una sola nació però també poden estar formats per vàries nacions. Definicions sobre què és una nació se n'han fet moltes i no hi ha cap que sigui del tot correcte. Per mi una nació és un territori que comparteix uns trets comuns en tot el seu conjunt, ja sigui una llengua, una cultura, unes costums, una visió de la vida... per contra, per pertànyer a aquesta nació no cal haver nascut ni haver tingut com a llengua mare aquesta llengua ni haver compartit tota la vida aquests trets que l'identifiquen, per mi per pertànyer a una nació només cal fer-se-la seva, i evidentment, pots pertànyer a dues nacions alhora, una no exclou a l'altra. Normalment cada nació té el seu propi Estat però no sempre és així i aquí és quan comencen els problemes. La convivència de dues nacions sobre una mateixa administració és una tasca molt difícil ja que mai es podrà arribar a una equivalència entre totes dues nacions, sempre una dominarà per sobre de l'altra, és inevitable. L' explicació d'aquest fet és molt senzill, fem una petita analogia.

Posem el cas d'una família. La família vindria a representar la nació, un conjunt de persones que conviuen sota un mateix sostre i que tenen uns trets identitaris comuns. Totes les famílies viuen sota un mateix sostre i com totes les famílies tenen veïns, totes dues conviuen en un mateix edifici o una al costat de l'altra i són independents entre si. I ara ve la pregunta... què passaria si poséssim totes dues famílies sota un mateix sostre? El més probable que passés és que apareixerien disputes, altercats i problemes ja que a cada família les coses funcionen d'una forma diferent, totes dues volen el millor per la seva família i per això una intentarà imposar-se a l'altra, sempre hi haurà una que s'imposa i una altra que es sotmet. Tornem a separar a les famílies, ara tornen a ser veïns. Oi que si una de les dues famílies decidís que li convé o que no li convé a l'altra s'emprenyarien? Oi que a ningú li agrada que vingui el veí a dir-te que et cal i que no et cal? Això seria violar el dret de no ingerència, tot i que de vegades es prou difícil trobar la línia divisòria fins a quin punt no pots ingerir en els assumptes del teu veí quan veus que està maltractant la seva dona, per exemple, però aquest seria un altre afer.

Bé, ara canviem els noms, una de les dues famílies es diu Espanya i l'altra Països Catalans. Un petit matís, em refereixo a Espanya tot i que Espanya no és cap nació, el mot d'Espanya com a nació és un invent per tal de reforçar la “unitat d'espanya”, una forma d'autoconvence's ells mateixos de que tot forma part d'un mateix conjunt, l'Estat Espanyol està format per vàries nacions i qui em negui això siusplau que consulti llibres de primària perquè recordo perfectament que a l'escola sempre m'han dit que l'Estat Espanyol estava format per diverses nacions... Fet aquest petit matís continuem. Doncs bé, totes dues es troben sota una mateixa administració, l'Estat Espanyol. Esbrineu qui és la dominant i qui la sotmesa, oi? Només cal veure un fet ben actual: l'Estatut. El poble català per mitjà dels seus representants polítics escollits democràticament van elaborar un text estatuari, no tant ambiciós com m'hagués agradat, però sens dubte un text democràtic. Per mitjà dels polítics el poble va decidir que li convé a Catalunya, aprovat el 30 de setembre al Parlament. Pel que sembla aquest text estatuari ha de passar pels ulls del seu veí, i aquest ha decidit que aquest no era l'Estatut que li calia al poble català, per això molt amablement va agafar unes tisores i va començar a retallar-lo per tot arreu, ara una mica d'aquí, ara una mica d'allà, tant que comparant tots dos textos el darrer ha perdut l'essència que li donava sentit a aquest text sine qua non no té sentit l'elaboració d'aquest. Arribats a aquest punt em pregunto: i perquè ha de decidir el teu veí com has de gestionar tu la teva casa? És més, quins coneixements té el teu veí de la situació que hi ha a casa teva per poder decidir ell per tu? Per què el meu veí s'ha de quedar amb el meu sou i després m'ha de donar ell la part que vol? Jo no sé vosaltres però jo vull gestionar la meva casa, no vull que la meva casa me la gestionin altres.

Aquest era un de molts exemples que podria posar, un dels exemples més propers i polèmics. Explicat així penso que tothom pensaria que aquests companys de pis tenen molta barra i arribaríem a la conclusió que l'única solució és anar-se'n a viure a un altre pis, emancipar-se. Així de simple és l'òptica independentista, evidentment, m'estic referint a un independentisme actual, no basat en l'exaltació del patriotisme i la història, un independentisme real amb cara i ulls. Ara, molts es qüestionen què passaria si aquests, diguem-li, lligams, es trenquessin, i s'atreveixen a dir que Catalunya sense Espanya no seria res, que no podria sostindre's per si sola, que la economia faria fallida, però això no és més que analitzar la situació des d'una òptica sotmesa, això és el que ens volen fer creure. Catalunya té bons lligams amb d'altres mercats a part de l'Espanyol, és clar que l'Espanyol és el mercat més extens, però no única i exclusivament, a més, amb la quantitat de productes catalans que hi ha per aquelles terres seria realment una tasca de "xinus" eliminar completament tots els productes catalans del mercat espanyol. Pensar que Catalunya no seria res sense Espanya, no són més que especulacions, si tenim en compte a més l'espoli fiscal que patim els catalans, més aviat, la situació penso que seria ben al contrari. Què seria d'Espanya sense Catalunya?

Altres es plantegen... i per què volem trencar amb l'Estat Espanyol si ja estem bé on estem? Aquest és l'argument que dia rere dia utilitza la dreta espanyola per fer-nos creure que una ruptura només suposaria problemes. Només es tracten d'extrapolacions sense cap mena de sentit. Matemàticament parlant extrapolar és molt perillós perquè res ens assegura que el que diguem s'ajusti realment a la realitat, per això mateix les extrapolacions s'han de fer amb sentit, no podem fer extrapolacions de pa sucat amb oli com fa la dreta tant espanyola com catalana a l'hora de desacreditar els nostres motius. Més aviat el que hauríem de fer és interpolar i veient l'experiència, la nostra història en els darrers 300 anys podem veure com o trenquem o no arribarem enlloc. L'independentisme català sempre ha estat un independentisme lligat amb l'esquerra, un independentisme que té ben clar que aquesta ruptura ens durà a una llibertat, una ruptura que afavorirà a la classe treballadora, on nosaltres siguem els que decidim com volem gestionar-nos, com volem avançar. L'independentisme està esdevenint quelcom de sentit comú, si volem avançar, si volem una societat on tots i totes hi tinguem cabuda, on puguem invertir en vertaderes polítiques d'esquerres, no ens queda més remei que trencar.

Per aquells que diguin que l'independentisme és antidemocràtic, que mai podrem aconseguir la independència perquè no està reconegut a la constitució espanyola s'equivoquen. Què podem esperar d'una constitució feta en plena època de la transició? La societat ha canviat molt des de llavors i ja li tocaria una reforma . El reconeixement del dret a l'autodeterminació dels pobles és una de les proves que demostren els buits democràtics de la constitució espanyola. Hi ha molts mitjans que ens podem dur a la independència. Per aquells que es vulguin informar millor us recomano el llibre “La independència i la realitat” de Hector Lopez Bofill on s'expliquen pas a pas quin mecanisme hauríem de seguir jurídicament parlant per tal d'assolir la independència.

Però, per aconseguir la independència no hem d'oblidar que la feina comença JA. Si volem arribar a una majoria social que estigui a favor de la independència la feina l'hem de fer dia a dia, a casa, al carrer, al treball, a l'escola... Qualsevol petita acció que puguem canviar del nostre entorn ens durà un pas més a prop, perquè tots som necessaris, i m'atreviria a dir encara més, som IMPRESCINDIBLES.

3 comentaris:

Annabel ha dit...

Demano disculpes per trigar tant a actualitzar el bloc però amb els estudis vaig prou liada i no tinc temps ni ànims d'escriure. No us podeu imaginar com d'interessant és el món de les ciències ;)

Gràcies!

Sebastià Antoni Verger ha dit...

Bé, annabel,

primer de tot, enhroabona per el bloc. Segueix endavant, que entre tots arribarem al nostre objectiu.


Una abraçada desde Mallorca

Jobove - Reus ha dit...

quins records et porta a tu la nit de Sant Joan ?