My dear, these things are life

Així comença una de les millors novel·les de la literatura catalana, la Plaça del Diamant, amb una citació a Meredith. Sens dubte Mercè Rodoreda és una de les millors escriptores en llengua catalana. Avui m'he trobat una de les seves grans novel·les al prestatge de la meva habitació, la Plaça del Diamant, i no m'he n'he pogut estar de dedicar-li un espai en el meu bloc.
Mercè Rodoreda ha aconseguit capgirar la literatura catalana aportant una nova forma d'entendre la novel·la psicològica des d'un to més íntim, personal, senzill. Les obres de Rodoreda es caracteritzen per aquest to íntim, personal però també per plasmar fidelment la visió de la dona, dones lluitadores, apassionades, dones que han viscut temps difícils, dones creatives, extremadament sensibles, dones que s'enamoren, dones que pateixen, dones que la seva màxima aspiració és arribar a formar una família, dones supeditades al pensament masclista de l'època.
Veiem la visió d'aquesta dona que entén l'amor com una supeditació a l'home. Aquesta dona que la seva preocupació a la vida és acontentar al seu marit, un marit que maltracta a la dona. És un amor que pesa sobre la llibertat de la dona, un amor trist, preocupat, en cap cas un amor sinònim de felicitat. Altre de les preocupacions d'aquesta dona és cuidar els fills, per sobre del marit recau l'amor i la protecció cap als seus fills. És la visió d'una dona que es reclou en ella mateixa, en les seves penes, en les seves petites preocupacions diàries.
A l'obra de Mercè Rodoreda hi abunda un gran paral·lelisme amb la seva vida personal, gairebé autobiogràfic. I és per aquest motiu que plasma tant fidelment el pensament i sentiments d'aquestes dones que pateixen. A Aloma veiem com la dona es casa amb el seu oncle exactament igual que ella. A la Plaça del Diamant veiem aquesta dona que pateix en les seves pròpies carns les durícies de la Guerra Civil i la postguerra com ella va haver de patir també.
Històries d'amor que no acaben gaire bé en la majoria dels casos.
Altre tema molt abundant en la seva novel·la són les plantes, les flors, la natura, els colors. Aquests elements són un altre tret característic en la novel·la roderiana. Un objecte pot significar molt més de que pot semblar a primera vista, tot té relació amb la història que ens plasma.
No puc evitar sentir una gran admiració cap a aquesta autora. És d'agrair la sinceritat amb la que estan redactes les seves obres. Una autora que ha patit igual que els seus personatges, que ha plasmat amb tanta perfecció aquest doble patiment que pateix la dona, haver-se d'encarregar de tirar endavant la família i de treballar alhora, d'estar per tothom menys per ella mateixa. No he pogut evitar rellegir les seves obres vàries vegades i és de les poques escriptores que ho ha aconseguit.
Per finalitzar deixo un fragment de la seva obra estel·lar, la Plaça del Diamant, que reflexa molt bé els sentiments d'aquestes dones amb una metàfora preciosa.

...amunt, jo amunt, amunt, Colometa, vola, Colometa... Amb la cara com una taca blanca damunt del negre de dol... amunt, Colometa, que darrere teu hi ha tota la pena del món, desfés-te de la pena del món, Colometa.