Gràcies

Ja fa unes quantes setmanes que vaig tenir el gran honor de ser escollida com la nova portaveu de les JERC l'Hospitalet i només puc dir gràcies als tots els que m'heu donat suport, gràcies a tots per confiar en mi.

És per mi un orgull i un gran repte representar el jovent independentista de la ciutat. Tinc el precedent de la feina ben feta, de la molta feina feta, sempre a prop del jovent, intentant en la mesura del possible copsar les preocupacions dels i les joves, mobilitzar el jovent, fer arribar la nostra veu arreu de la ciutat, ser presents quan cal ser-ho. La feina no ha estat fàcil i no ho serà. Agafo les rendes de la secció local en un dels seus millors moments on gairebé s'ha triplicat el nombre de militància activa. Sóc conscient que potser no serem les joventuts amb més nombre de militància de la ciutat però també sóc conscient que som la única organització juvenil de la ciutat que la seva filosofia es bassa en el treball pel i amb el jovent. Així doncs, cal continuar aquesta dinàmica adoptada en els darrers anys i aprofitar l'empenta de la gent nova que avui ens fa costat.

Avui dia el jovent de la ciutat passa per una etapa no gens favorable sobretot pel que fa a l'emancipació. L'alt preu dels habitatges, la precarietat laboral, l'especulació, l'alta taxa d'immigració... A més té el valor afegit de la pèrdua de caràcter i personalitat per la proximitat amb Barcelona. L'Hospitalet potser no serà la ciutat més bonica de tot els Països Catalans, potser tindrem moltes mancances, però és la meva ciutat i me l'estimo, m'estimo la seva gent, els seus carrers... i per això vull el millor per la meva gent.

L'Hospitalet és quelcom més que com malanomenen alguns "un barri de Barcelona", és la segona ciutat en nombre d'habitants del principat darrere de Barcelona amb 260.000 habitants. L'Hospitalet té els seus llocs per veure-hi, per perdre't. El parc de Can Buxeres, el parc de les planes, el parc de l'Alhambra, les rambles, l'esglèsia romànica de Santa Eulàlia, l'ermita de bellvitge, l'acollidora... Una ciutat dividida per les vies del tren, fundada primerament per la immigració barcelonina quan les muralles de la ciutat de Barcelona es van quedar petites, més tard per la immigració de Múrcia i Andalusia per la construcció del metro i ara per la immigració àrab, sudamericana, africana..., una ciutat la qual el seu nom ja ho diu tot, l'hospitalet, no d'hospital, sinó d'hospitalitat el qual el reb de l'antic hostal -que no hospital- que acollia a la gent que hi passava, una ciutat d'acollida, Té una personalitat que només la pots copsar coneixent-la a fons, però sobretot, el que fa especial l'Hospitalet i el que la diferencia més de Barcelona és la seva gent, la seva forma de fer i de conviure.

També fa unes setmanes ens va abandonar de les JERC una de les persones que més m'ha ensenyat, el Jesús Palomar. Només voldria des d'aquí agraïr-li aquests anys al seu costat. El Jesús és una d'aquelles persones que potser diràs que no calla mai, però que les seves aportacions són sempre interessants, li agrada la feina ben feta i facilitar-li als altres! És una d'aquelles persones que saps que pots parlar de tot i que hi pots confiar. Haurà abandonat la militància, però ell ja ho sap, les JERC mai s'abandonen i sé que podré comptar amb el seu ajut sempre que ho necessiti.

Representar les JERC l'Hospitalet és per mi un gran repte i un gran honor, i més veient els "cracks" que m'han precedit com l'Eduard Suàrez o la Núria Palomar, dels quals he après i aprenc diàriament. Només espero arribar a fer-ho la meitat de bé de com ho han fet ells dos i que em segueixin fent costat en aquesta nova etapa i responsabilitat que per mi representa representar el jovent independentista de la ciutat.

I si...?

Una vegada més feia tard, aquesta vegada, però, no per culpa meva. Vaig sortir de casa amb el sopar encara a la gola, a pas ràpid i tota cofoia, l'ocasió s'ho mereixia. Feia mesos que esperava aquesta trobada. Em va costar decidir la roba que em posaria, volia estar ben maca per quan em veiés. Finalment em vaig decantar per un vestit verd ben curtet. Vaig decidir no maquillar-me gaire, només una ratlleta negra sota l'ull, no volia que sembles que m'havia arreglat gaire, volia anar ben natural. Mirava el rellotge, ja eren dos quarts d'onze, sembla que l'idea d'anar al cinema hauria de quedar posposada per una altra ocasió. Llàstima perquè en tenia ganes. Ara em dirigia a agafar l'autobús per poder agafar el metro, com si no fes prou tard ja... No feia més que mirar el rellotge contínuament i veure com el temps passava més ràpid del que em pensava, ni tan sols feia cas a la música de l'mp3, cosa que m'ajuda molt a aïllar-me del que m'envolta i sobretot dels típics pervertits de carrer que a la que t'arregles una mica no et deixen en pau. Aquesta vegada però, ni la música em va servir per no escoltar els comentaris. Torno a mirar el rellotge, ja eren tres quarts. Vaig intentar alleugerir el pas per anar guanyant temps. Com si no tingues prou amb els nervis que tenia per retrobar-me amb ell s'unia l'angoixa de fer-lo esperar i haver de suportar els comentaris de la gent.

Finalment vaig arribar a la parada del bus, acabava de marxar. Semblava que els astres s'haguessin unit per fer-me arribar més tard. Em vaig recolzar a la paret i vaig encendre un piti mentre esperava al següent bus. Però, al girar al cap cap a l'esquerra tot va canviar. De sobte els meus ulls van anar a topar amb els ulls d'un altre noi, potser de la meva edat. La seva cara no em resultava coneguda tot i que em recordava a una parella que vaig tenir fa molt de temps. Era ros, d'ulls marrons, prim i d'alçada mitjana, duia una motxilla i vestia de forma informal, amb pantalons amples i samarreta de màniga curta. Tenia cara d'innocent, de no haver trencat mai un plat. Vaig girar el cap fent veure que no li donava importància a la seva presència, però de tant en tant el mirava de reüll. Torno a mirar el rellotge, però quan arribarà el bus? Aixeco el cap i pam! Allà venia. No tenia la confiança que trigués tant poc en venir el següent. Sembla que el noi també l'estava esperant. Mentre apagava el piti gairebé se m'escapa el bus. Uf! Sort que el conductor em va obrir les portes, només em faltaria això, perdre un altre bus. El noi restava assegut als primers seients. Jo vaig decidir seure a l'altre banda uns seients més enrere, el just per poder mirar-lo dissimuladament. Estava molt nerviosa, no només perquè el noi no parava de girar-se a mirar-me, sinó per la trobada i el fet que cada vegada era més tard. Cada vegada que les nostres mirades coincidien tots dos giràvem el cap dissimulant. De sobte em posava a buscar alguna cosa dins la bossa, o mirava el rellotge. El noi simplement es limitava a mirar cap a una altra banda.

Arribem a Plaça Espanya, tots dos vam baixar per una porta diferent del bus. Tenia la remota esperança que ell també es dirigís a agafar el metro i poder allargar una mica més aquest joc de mirades. Anàvem caminant tots dos l'un al costat de l'altre cap al metro, a pas molt ràpid, com si estiguéssim competint. A l'arribar a les taquilles ell va ser més ràpid traient la tarja de metro i se'm va avançar. Ara només calia que agafés la mateixa línia i direcció que jo. I... sí! Va seure en un dels bancs del final, jo vaig seure dos bancs més enllà, no fos cas que pensés que el seguia. Arriba el metro i per suposat, vaig decidir entrar al mateix vagó que ell. Jo em vaig quedar dreta, recolzada a les barres, ell va seure uns seients més enllà. Estàvem l'un cara l'altre. Ara ja no ens calia dissimular. Tots dos ens miràvem fixament, per què seguir amagant-ho? Tenia la sensació que els seus ulls recorrien tots i cadascun dels racons del meu cos, que em menjaven amb la seva mirada, cosa que m'avergonyia i que feia que no pares quieta mirant d'una banda a l'altra i retornant-li les mirades. Dues parades més enllà van entrar dues noies i es van posar davant meu. Ara només podia veure'l entre el petit espai que hi havia entre les dues noies. Ell continuava mirant-me fixament. Quan ja dúiem força parades, semblava llegir-se a la nostra mirada, en quina parada deus baixar? Ens miràvem desitjant que aquell joc continués, que baixéssim a la mateixa parada, que el trajecte fos etern, que algú dels dos decidís dir alguna cosa...

Era ja la meva darrera parada, m'apropo cap a les portes i me'l quedo mirant.Ell no es va moure, fet que em va fer suposar que ell continuava. Em mirava, ara però, amb una cara com trista, com suplicant-me que siusplau no baixés que això no es podia quedar així. Per uns moments vaig dubtar, i si no em baixo i continuo el joc? Ja gairebé me n'havia oblidat que feia tard i que tenia una trobada que feia molt de temps que esperava. Feia estona que no pensava en res més que en aquella mirada que m'analitzava de dalt a baix, que resseguia cadascun dels racons del meu cos, que semblava que em digues vine amb mi... Però no, no ho vaig fer, qui sap qui podia ser? Al cap i a la fi, no el coneixia de res, podria ser qualsevol persona. I si volia aprofitar-se de mi què? Així que ho vaig deixar córrer. El metro es para, obro les portes i baixo. Començo a caminar poc a poc, allargar la sortia del metro malgrat que fes tard, volia comprovar si tot això que havia estat pensant tota l'estona no eren sinó imaginacions meves. Si no ho eren de ben segur que al marxar el veuria mirant-me des de la finestra del vagó. Pip, pip, pip. Es tanquen les portes i el metro es posa en marxa. Em fixo din del vagó i just quan el localitzo... estava completament girat sobre si mateix amb una cara de pena que no havia vist mai a ningú. En aquell moment em vaig empenedir molt de no haver continuat. Ara, però, no hi havia volta de fulla.

Surto al carrer i començo a caminar, miro el rellotge. Les onze i deu minuts! Què tard! Accelero el pas però no em podia treure del cap l'imatge d'aquell noi veient-me marxar des del vagó, ara semblava ja no importar-me el fet de fer tard i de trobar-me amb algú tant especial. No podia deixar de pensar en que hagués passat si algun dels dos hagués decidit dir alguna cosa. De sobte me n'adono que ja havia arribat al meu destí, ara si, vaig deixar de pensar en el noi aquell. Mentre pujava les escales la imatge del noi es va esvair i van tornar els nervis que tens sempre abans de quedar amb algú que te'n mors de ganes de veure.

Ara, encara em pregunto, què deu ser d'ell? Va agafar el metro al mateix lloc que jo, per tant, deu ser del meu mateix barri i no deu viure gaire lluny. I si un dia ens trobem pel carrer, s'enrecordarà ell també de mi? Decidirem no deixar passar l'ocasió? I si fos l'amor de la meva vida i l'he deixat escapar?

Con H de hipocresia

Just avui el PSOE ha presentat el lema amb el qual promocionaran l'acció de govern on parla de "lealtad, solidaridad i humildad", on són ZP? On és la lleialtat al compromís que vas fer a tots els catalans? On és la solidaritat?

Una llei de la memòria històrica que entre d'altres coses no reconeix la nul·litat del judici militar de Companys, afusellat pel règim franquista fa 67 anys a Montjuïc. Una llei que fa anys que s'hauria d'haver fet, per dignitat, i que quan tot just s'està fent se'n descuida de fets tant importants com l'assassinat de Companys. Com no, una vegada més, el PSOE se'n descuida de Catalunya a l'hora de redactar la nova llei, no oblidem les injustícies comesses a Catalunya pel règim franquista. I on hauria de ser el PSC per recordar-li al PSOE que aquí estem els catalans, què fan? Donar suport incondicional al PSOE, no sigui cas que s'emprenyin! I després el PSC ens vindrà a les eleccions amb que ells miren pels interessos dels ciutadans... Ja no és nou, tots sabem de quin peu coixeja el PSC. Ja ho vam veure amb l'Estatut on es va rebaixar a acceptar les misèries que ens va voler donar el govern de Zapatero, juntament amb la baixada de pantalons de CiU no ho oblidem que ara porten la disfressa de radicals.

Quina és la nova ara? Ara tenen la barra de rebutjar la iniciativa pel retorn dels Papers de Salamanca, quan el govern de Zapatero es va comprometre a fer-ho abans de que s'acabés la legislatura i el PSC va votar a favor d'aquesta mateixa moció presentada al Parlament. I per acabar-ho d'adobar el PSC pretén assistir al concert pel retorn dels Papers de Salamanca convocat pel proper diumenge 21 d'octubre per la Comissió per la Dignitat. I em pregunto... com pots rebutjar la iniciativa pel retorn dels papers de Salamanca i alhora assistir al concert en motiu del retorn d'aquests? Això no és més que un acte d'incoherència. M'és igual el Centre Documental de la Memòria Històrica de Salamanca no estigui en funcionament. Això no són més que excuses per endarrerir el retorn dels papers, que no oblidem, van ser confiscats a la força durant el règim franquista. Documents tant de particulars com d'entitats privades que haurien d'haver-se retornat als seus destinataris fa molts anys. I si no els retornen ara, quan ho pensen fer? Les eleccions generals estan a punt de caure i el govern del ZP es va comprometre retornar els 2 milions de documents abans de finalitzar la legislatura. Potser és això el que els preocupa. Els preocupa més les properes eleccions generals que fer justícia...

De forma anàloga caldria recordar la hipocresia del govern PSC de l'Hospitalet, que estan tot orgullosos de la construcció del Pont de la Llibertat quan, en més de 20 anys governant la ciutat no han estat capaços de retirar dels nostres carrers tota la simbologia feixista present (plaques als carrers, noms de places i carrers, monuments...) fins que l'any 2004 les JERC l'Hospitalet a través d'Esquerra vam presentar una moció per la retirada d'aquests. Sembla mentida que després de tants anys, per dignitat, l'Ajuntament no s'hagués preocupat el més mínim en retirar tota la simbologia feixista dels nostres carrers i que recordem, fins fa uns mesos no van retirar la creu fexista de Santa Eulàlia homenatge a ja sabem quins "caidos".

Com veiem darrere del "talante" i les bones paraules del PSC/PSOE no s'hi troba més que la H d'hipocresia.

Privacitat del bloc

Atès que emprant aquest web http://copyscape.com he descobert que hi ha una persona que ha modificat i ha fet passar per seu un escrit meu comentant a reagrupament.cat i al bloc d'un regidor d'esquerra deixo constància a la part dreta del bloc que està prohibit fer divulgació dels escrits del meu bloc sense el meu consentiment o sense el reconeixement de la meva autoria. Tanmateix queda prohibida la modificació de l'obra, així com fer-la passar per seva.

5 anys de lluita al teu costat

Hi ha homes que lluiten un dia, i són bons.
N'hi ha d'altres que lluiten un any, i són millors.
N'hi ha que lluiten molts anys, i són molt bons.
Però n'hi ha que lluiten tota la vida.
Aquests sóns els imprescindibles

Sembla mentida, ja són 5 els anys de militància a les JERC. Recordo aquella Festa Major de Bellvitge amb 14 anyets tan sols quan vaig topar amb dues personetes, el Jesús i l'Eduard, que em van encoratjar a emprendre aquest camí. Un dia no fa gaire, una amiga em preguntà, i per què et vas fer de les JERC? És curiós que ningú m'ho hagués preguntat fins ara, oi?. Suposo que m'hi vaig fer perquè tenia uns ideals prou clars, buscava gent que pensés com jo i tenia moltíssimes ganes de fer coses, que aquests ideals no fossin només això, ideals, i que restessin guardats al meu cervell. Ara puc dir que potser era massa jove, però no me'n penedeixo pas. Aquests 5 anys m'han ajudat molt a formar-me com a persona, a treballar en equip, a reforçar els meus ideals.

Han estat moltes reunions, sopars, xerrades, encartellades, accions... I puc dir que a dia d'avui les recordo totes i cadascuna. I si d'una cosa podem presumir a l'Hospitalet és que malgrat ser pocs som molt dinàmics. Ens creiem el que fem, i tenim molt clar el que volem. Ens estimem la nostra ciutat, malgrat que vulguem canviar alguns aspectes, per això mateix volem el millor pels ciutadans.

No voldria pas escriure sobre aquests 5 anys a les JERC sense deixar constància en aquest humil espai sobre la importància dels companys que han fet possible tot això i dels quals he après moltes coses - i les que em queden per aprendre! -, la Núria, el Jesús, l'Eduard... i els que em deixo!, els quals admiro i espero seguir lluitant al seu costat durant molts anys més. A la gent del Baix Llobregat per donar una altra visió de les JERC i pels bons moments i les complicitats que hem passat junts.

I seguim amb les mateixes ganes de fer feina, no hi ha res que t'encoratgi més que veure que dia rere dia s'uneixen més persones al teu projecte i això és una senyal més de la feina ben feta.

L'Hospitalet cada dia més net?

Ja fa temps que l'Ajuntament de l'Hospitalet va engegar una campanya on deia "l'Hospitalet cada dia més net" però els veïns de Sta Eulàlia no podem fer altre cosa que contraposar-nos a aquest eslògan i dir la realitat: l'Hospitalet cada dia més brut! No ve de nou, ja fa mesos que els veïns es van queixant però ha arribat el moment de fer sentir les nostres veus, no ens pensem quedar de braços creuats davant el passotisme de l'Ajuntament. Ençà fa uns mesos els veïns de Sta Eulàlia veiem com dia rere dia les condicions de neteja del nostre barri van empitjorant. Ja ni tan sols ens queixem de la polseguera i el fang que diàriament hem de patir degut a les obres de l'AVE sinó que l'Ajuntament està descuidant els serveis de neteja i recollida de la brossa també.

Els veïns hem de suportar l'acumulació de gran quantitat de contenidors davant de les nostres cases, sense que aquest siguin rentats degudament, com la brossa es llençada al llarg de tot el dia dins dels contenidors amb el tuf que suposa això pels veïns que tenim els contenidors al davant, com la brossa es va acumulant fora dels contenidors i es regirada i escampada per la vorera pública. Estem farts de sortir del nostre portal a qualsevol hora del dia i trobar-nos amb aquesta quantitat de brossa escampada davant dels nostres nassos. Condicions que ja són insostenibles i més ara a l'estiu on la calor afavoreix encara més el tuf i la proliferació de microorganismes.

Ja fa uns mesos que la neteja en el barri de Sta Eulàlia s'ha vist descuidada per les obres. Abans podíem veure com la plaça de l'església es netejava degudament. Ara només trobem acumulació de pols. On són els serveis de neteja que abans netejaven el nostre barri? Les voreres es troben brutes de pols, de pixum i del suquet que gotegen les bosses d'escombraries sense que els serveis de neteja facin res al respecte. Farts d'aquesta situació els veïns no paren de queixar-se i si no es troba una solució ben aviat de segur que les queixes del veïns aniran en augment. D'aquesta forma els veïns de Sta Eulàlia exigim a l'Ajuntament un canvi en les polítiques de neteja del nostre barri JA.

L'HOSPITALET CADA DIA MÉS BRUT!

Tornem-hi!

Després d'un temps d'inactivitat blocaire he decidit retornar. M'hagués agradat haver pogut actualitzar més el bloc però ja hagi estat per manca de temps o de ganes no ha pogut ser. Han passat moltes coses en aquests mesos d'inactivitat, tant de caire polític com personal, i si em permeteu, i sinó també que per alguna cosa és el meu bloc, em disposo a fer un petit balanç.

L'actualitat política ha estat molt renyida en aquest temps. Hem passat unes eleccions municipals on per desgràcia, hem perdut l'únic regidor que teníem: l'Eduard Suàrez. Una persona molt capacitada i amb moltes ganes de fer feina pels i les hospitalencs/hospitalenques. Personalment, penso que s'ha fet molta feina i que ens ha passat factura el descontent general amb la política. No hi ha res que faci més ràbia que, tot i saber que s'ha fet molta feina i molt ben feta, els resultats obtinguts no es corresponguin amb els resultats que penso que ens mereixíem. Però bé, això ja ha passat i ara toca seguir treballant encara més (si es pot). No ens podem deixar vèncer pel desànim, ans al contrari, necessitem ara més que mai ressorgir amb més forces malgrat que ara no serem ningú pel que fa als mitjans de comunicació. L'Hospitalet es mereix quelcom millor que el que tenim ara i no ens hem d'arrugar, hem de plantar cara a la situació per millorar les condicions de vida dels i les hospitalencs i hospitalenques.

Personalment el balanç el considero força bo. Un any de canvis, tal i com m'esperava, on tant hi ha hagut moments esplèndids com moments que voldries desaparèixer. He conegut gent fabulosa que sé que passi el que passi els conservaré, que sempre podré comptar amb ells pels que calgui, gent amb qui pots sortir i passar nits inoblidables. Però també he conegut gent que no es mereixen el que tenen. Prefereixo pensar que el temps posa al seu lloc a tothom. He patit també un desengany amorós, sempre em quedarà el consol de pensar "va ser bonic mentre durà". Mentiria si digues que no he estat feliç tot aquest temps que ha durat, però també mentiria si digués que no ha significat res per mi, que ja no m'importa. Mentiria si digues que no el trobo a faltar, que no enyoro tots aquells moments, quotidianitats de la vida diària al seu costat, mentiria si digués que res em recorda a ell, mentiria si digués que no estic dolguda... Però també sé que no em puc permetre decaure, que coses pitjors he viscut. Quan la vida et dona l'esquena hem de somriure i treure forces dels racons més inhòspits del nostre interior, perquè no em puc passar la vida plorant, no hi guanyo res, perquè de vegades hi ha coses que no tenen explicació, passen perquè han de passar, sense cap mena de sentit lògic i no ens queda més remei que resignar-nos a acceptar-ho, no podem fugir de la realitat per molt dura que sigui, ens hi hem d'enfrontar de cara, amb serenitat, fermesa i convicció, quan encara tens tota una vida per davant la vida et dona mil oportunitats, només cal que les aprofitem. Segur que m'equivocaré i em tornaré a equivocar una i altre vegada però aquell que mai arrisca està destinat a no ser mai feliç. Malgrat que aquestes experiències facin mal són necessàries. No només per aprendre pel futur sinó per valorar els bons moments. Sé que per ser feliç no necessito res més que ser jo mateixa, estar envoltada dels meus, fer allò que de veritat m'omple i m'agrada, que no necessito dependre de ningú per aixecar-me amb un somriure i posar-me ben maca, que no necessito sentir-me millor que els altres per ser feliç, ni necessito sentir-me bé a base de les penes dels altres. Simplement sóc així, no hi puc fer més, però malgrat tot, sóc feliç.

Avui us deleito amb una foto meva amb un somriure d'orella a orella. Espero aprofitar aquest estiu a part per posar tot en ordre externament, per posar tot en ordre interiorment. Que m'hi passaré més per aquí i que espero que tots vosaltres hem feu costat i hem feu veure els vostres punts de vista. Espero recuperar-me aviat de l'operació de l'11 de juliol i passar-m'hi per aquí, que de ben segur que em recuperaré aviat ;)

Gràcies a tots els que us passeu per aquest bloc i a tots aquells que hem feu costat dia rere dia i us envio un petó ben ben ben gros a tots vosaltres. Fins aviat!